Autores Varios - Collectanus Cartusiae Vallis Iesuchristi MCCCCLIIII

A Escaladei, va trobar-hi dom Nadal Yvanyes models per copiar i transcriure. Amb tota seguretat, aquest Collectanus no sols reprodueix una determinada textualitat, sinó que, fins i tot, va poder reproduir la mise en page de l’antígraf que va fer servir per elaborar el present manuscrit. Llevat de la miniatura i de les orles, la resta devia ser practicament igual. Més difícil resulta esbrinar l’autoria de la decoració completa del llibre. Hi ha la possibilitat que el mateix pare s’ocupàs, una vegada conclosa la transcripció, de l’aspecte iconogràfic, la qual cosa podria desprendre’s del perfecte perfeci, si fa al·lusió tant al text com a la decoració. En aquest cas, Nadal Yvanyes seria copista i miniaturista alhora. Hi ha una segona possibilitat: conclosa la còpia, el monjo torna a la casa de professió i, una vegada allí, cerca entre els miniaturistes actius (al monestir mateix, a Sogorb o a València) algú que culmine l’obra inconclusa. La proximitat entre els motius florals emprats en les orles i els utilitzats en el llibre d’hores dels marquesos de Dosaigües, [10]situa la decoració del Collectanus als tallers valencians en actiu durant la segona meitat del segle XV.

En aquest punt, convé reclamar l’atenció sobre el qualificatiu que el pare Yvanyes s’aplica a si mateix, en dir que era hospes d’Escaladei quan feia la còpia del llibre. Allí hostatjat, allotjat en la comunitat, hi va iniciar i va concloure la tasca per a la qual s’hi havia desplaçat, i així va deixar constància en el colofó. Conclòs el text, ell mateix va advertir que podria qüestionar-se la propietat del susdit manuscrit. I, amb la intenció d’evitar discussions i litigis a propòsit de la propietat del llibre, va afegir-hi una nota, al marge esquerre, amb una crida per integrar-la en el text, situada després de la paraula hospes. En l’escoli marginal, ell mateix va precisar que havia sufragat totes les despeses ocasionades pel seu allotjament («et solvebam meam pensionem»), perquè tal vegada de la seua condició de hospes es podia pensar que la còpia realitzada pertanyia a Escaladei. Resolt l’assumpte, diguem-ne, econòmic, el manuscrit pertanyia a Valldecrist, com ell mateix es precipita a proclamar a continuació de l’adverbi ideo, on afirmava que és i serà de Valldecrist («est et erit Vallis Iesuchristi»). Pertany i pertanyerà a aquest monestir per sempre, no sols perquè dom Nadal Yvanyes va professar-hi, sinó perquè possiblement va ser aquest monestir el que li va procurar tot el que necessitava per dur a terme la còpia. D’aquesta manera,Valldecrist es faria càrrec de les despeses derivades de l’adquisició de tots els materials necessaris, començant pels fulls de pergamí que ell tallaria i prepararia dibuixant-hi la caixa d’escriptura, del disseny de la qual han conservat restes quasi tots els fulls.

2.2 Qui era Natalis Yvanyes?

La informació que s’ha pogut recuperar relativa a dom Nadal Yvanyes resulta més aviat escassa. No obstant això, s’han pogut localitzar els moments més importants de la seua vida religiosa. La secció de Clero de l’Archivo Histórico Nacional de Madrid ha conservat un llibre titulat Libro de profesiones de la cartuja de Valdecristo; [11]el registre número 34 del qual conté la còpia següent del document de professió:

34.

Sub eodem Patre Domino Ioanne Sancio, priore 4º. [12]

Ego, frater NatalisYuañez, promitto stabilitatem et obedientiam, et conuersionem morum meorum, coram Deo et Sanctis eius et reliquiis istius heremi, quæ constructa est ad honorem Dei et beatæ semper virginis Mariæ, et beati Ioannis Baptistæ in præsentia D. Ioannis Sancii, prioris.

Obiit anno 1464. [13]

Aquest document facilita informació addicional a la que se’n disposava, ja que desvela el nom del prior, Juan Sanz, i l’any de la mort, 1464. I corrobora allò que s’ha afirmat en el colofó; és a dir, que era monjo profés de Valldecrist («monachus professus Vallis Iesuchristi» [14]).

El pare Joaquin Alfaura, coneixedor del llibre, també es va referir als dos moments clau de la vida religiosa de Nadal Yvanyes; això és, a la data d’ingrés en la religió de la Cartoixa i a la data de l’òbit. Pel que fa a la primera, diu el pare Alfaura:

Luego el Padre Don Juan Sans comenzó a poblar la Casa de nuevos sugetos y en todos quatro años que fue prior dio la professión para monjes a Don Bernardo Fontova, cuya vida escriviremos a su tiempo, a Don Nadal Yuañes, a Don Andrés Martín, a Don Juan Jordá y a Don Antonio Palomar. Para frayles a fray Gil Muñoz, a fray Juan de Gamicans, a fray Pedro Castellví y a fray Juan. [15]

El pare J. Alfaura en el capítol 34, [16]núm. 322, deia:

Este mismo año, día de la gloriosa santa María Madalena dio el P. Prior Don Pedro Andrés la profesión para frayle a fray Andrés Sancho. El año 1464 murieron quatro religiosos que fueron Don Nadal Yuañes, Don Miguel Thomás, Don Miguel Mesquita diacono, ... [17]

Dom Roch Ausseil va corregir, erròniament, la data de la defunció del pare Nadal Yvanyes i hi va proposar la data de 1467, en confeccionar el necrologi de Valldecrist (34. D. Noël Ivanez + 1467). [18]

Nadal Yvanyes no sembla haver ocupat cap càrrec de responsabilitat durant la seua vida conventual. De moment, la investigació que s’ha dut a terme no n’ha proporcionat informació. Ara bé, això no és impediment perquè en el futur puga localitzar-se.

* * *

En aquesta ocasió, no s’ha conservat el document de professió original i autògraf escrit de dom Nadal Yvanyes; encara que, com s’ha dit, se’n conserva una còpia. Com s’ha avançat anteriorment, aquest document constitueix una peça clau en la vida monàstica del nou pare, ja que representa el seu compromís formal davant la comunitat, raó per la qual Guigo I en les Consuetudines Cartusiæ en proposava la redacció autògrafa, que només pot delegar-se en una altra persona en cas de desconeixement de l’escriptura («et tunc vel ipse vel alius, si scribere nescit, hanc ei professionem scribet»). [19]Aquesta circumstància, però, no era la més freqüent entre els pares de cor, com posa en relleu dom I. Le Masson, comentant aquest passatge de les Consuetudines, ja que contraposa el desconeixement de l’escriptura a la condició de monjo de cor i afirma que aqueixa circumstància l’inhabilita per al sacerdoci:

«Núm.5. Vel alius si scribere nescit. Id intelligendum est non de totali scribendi imperitia; nam qui scribere nescisset ineptus ad clericatum fuisset, ad quem apti esse debebant omnes, qui ad statum monachorum admittebantur». [20]El desconeixement a què s’hi al·ludeix, el concreta amb gran precisió dom S. Autore quan afirma que el novici «il n’est pas encore un calligraphe». [21]El text formulari de la professió s’ha mantingut invariable al llarg del temps. El seu tenor és el següent:

Ego, frater ille, promitto stabilitatem et obedientiam, et conuersionem morum meorum, coram Deo et Sanctis eius et reliquiis istius heremi, quae constructa est ad honorem Dei et beatæ semper virginis Mariæ, et beati Ioannis Baptistæ in præsentia domni illius, prioris †. [22]

El text de la professió es llegeix davant la comunitat, una vegada que l’oficiant li ha vestit la cogulla que substitueix la capa novicial. El novici llegeix el document de professió i el diposita a l’altar. Les Consuetudines descriuen aquest solemne moment de la manera següent: «sicque ad cornu accedens altaris, professionem suam aperte et distincte, audientibus omnibus, legit». [23]Davant la comunitat expectant (audientibus omnibus), el novici llegeix la seua professió de manera clara i precisa (aperte et distincte), i fa conèixer així a tota la comunitat monàstica el seu compromís amb la religió de la Cartoixa. De la mateixa manera, en algun moment durant el priorat de dom Juan Sanz, dom Nadal Yvanyes degué llegir davant la comunitat de Valldecrist la seua professió com a religiós cartoixà. I, així, el monestir disposava d’un excel·lent escrivà, que devia dedicar algunes de les seues hores de feina a la cel·la a copiar llibres; per a la comunitat o per a l’ús individual dels monjos.