Constantino Armesto Ramón - Un planeta blau

La història de la vida a la Terra prenia un nou camí. I qui en van ser els afortunats supervivents? Hi sobrevisqueren els animals petits, senzillament perquè n’eren més; si s’eliminaren noranta-nou de cada cent ratolins, en restarien milions; si es fera el mateix amb els rinoceronts, en restarien uns pocs individus que tindrien dificultats per a trobar-se i reproduir-se. Una altra raó més, gens menyspreable: un ésser viu petit menja menys i és més fàcil d’alimentar. Amb la desaparició dels grans rèptils, els mamífers encetaren la fase explosiva de la seua evolució, que va desembocar en l’aparició de la intel·ligència a la Terra. És aventurat dir que devem la nostra existència a l’impacte que va destruir els dinosaures? Som, al cap i a la fi , un producte de l’atzar?

La còlera del cel

Cada dia cauen a la Terra aproximadament cent tones de matèria celeste. Gairebé tot el material còsmic que hi arriba ho fa en forma de pluja de partícules de menys d’un mil·límetre de grandària. Es tracta de pols procedent de l’espai interplanetari, la major part del qual es crema a l’aire. Però el centenar de cràters d’impacte que encara es conserven a la superfície del nostre planeta ens indica que el bombardeig no sempre ha constat d’una pluja imperceptible. L’erosió i els volcans han esborrat les empremtes del diluvi de roques que, des de fa milers d’anys, ompli de cràters el nostre planeta.

Quan la cua d’un cometa creua l’òrbita terrestre –tal com va ocórrer durant dues hores en la matinada del 18 de novembre de 1999– bells meteors s’observen al firmament. Trossos de roca de centímetres de grandària es cremen a l’atmosfera produint una gran falla que il·lumina el cel. La pluja d’estels fugaços (les Leònides) va ser l’últim gran espectacle celeste del mil·lenni que fi nalitzava.

Amb certa freqüència ocorre que un objecte de la grandària d’un decímetre o d’un metre procedent de l’espai exterior arriba a la superfície del nostre planeta sense consumir-se; en aquest cas, s’emmagatzema als museus amb el rètol de meteorit. La grandària encara pot arribar als deu metres sense que els danys siguen apreciables.

Quan el diàmetre del meteorit oscil·la entre deu i cent me-tres, sol explotar abans de tocar terra a causa de les elevadíssimes pressions que s’hi generen en travessar l’atmosfera. Si l’objecte procedent de l’espai exterior assoleix una grandària de cinquanta metres, explota amb una potència de deu megatones. Afortunadament, la freqüència d’aquests successos és escassa, només un cada segle. Ja hem detectat un d’aquests successos en l’any 1908, a la vall siberiana del riu Tunguska. Si un objecte de dos-cents metres caiguera a la mar, s’originaria una ona que assoliria una altura de cent metres a les costes. La catàstrofe seria descomunal.

En una altra escala es troben els objectes astronòmics la grandària dels quals arriba al quilòmetre; la potència de l’impacte, d’un milió de megatones, es comparable a l’esclat simultani de totes les bombes atòmiques existents en tots els arsenals militars. Les conseqüències climàtiques afectarien tot el planeta i els esdeveniments que ocorrerien posarien en perill les estructures sanitàries, polítiques i econòmiques que fan possible la convivència humana. El meteorit produiria, si caiguera a l’oceà, una ona d’un quilòmetre d’altura. Es pot imaginar algú una paret líquida de mil metres –mil metres!– que es precipitara sobre la costa? I no es tracta d’un invent dels astrònoms, ni de la imaginació desbordada dels guionistes de cinema: a Júpiter ja observàrem, amb els nostres telescopis, un succés semblant en l’any 1994. Si la grandària arribara als deu quilòmetres, es tractaria del que el poeta batejà com el crepuscle del déus. S’hi generaria una potència de mil milions de megatones; continents sencers s’encendrien; durant anys no arribaria la llum a la Terra, una espessa nit cobriria el planteja colpejat; la temperatura abaixaria entre deu i vint graus; l’aire es tornaria verinós i, tot seguit, hi hauria temperatures tòrrides durant milers d’anys. Quelcom paregut va succeir a la Terra fa seixanta-cinc milions d’anys, quan un meteorit de deu quilòmetres –només dues vegades més gran que el Halley– va caure a Mèxic i va causar l’extinció dels dinosaures.

En tots els planetes i satèl·lits del sistema solar amb la superfície sòlida hi ha empremtes dels impactes amb altres astres. Si a la Terra no s’observen és perquè els agents atmosfèrics i els éssers vius n’han esborrat els cràters més antics. Afortunadament, tenim un lloc pròxim a nosaltres (la Lluna) on es poden contemplar les proves de totes les col·lisions que hi ha hagut en la seua història. Estudiant els cràters del nostre satèl·lit, els paleontòlegs calculen el nombre de xocs que pot experimentar la Terra. El càlcul de les probabilitats d’impacte ens dóna una freqüència molt baixa per a objectes grans, la qual, tanmateix, no pot ser obviada, perquè els xocs entre cossos celestes constitueixen un fenomen corrent en el sistema solar. Els astrònoms han calculat que un asteroide de dos quilòmetres de diàmetre té una probabilitat una mica inferior a u entre un milió de xocar amb la Terra en l’any 2019; i un altre, d’un quilòmetre de grandària, té una probabilitat de tres de cada mil en l’any 2880. A mesura que les observacions esdevenen més precises i milloren els càlculs, la col·lisió pot ser més o menys improbable. Gairebé nou segles és temps de sobres per a evitar el desastre, però, i si els nostres descendents abandonaren la ciència? Si es perderen els coneixements científics i la religió, o una forma qualsevol de superstició, substituïra la ciència com a font de coneixement, la raça humana podria sobreviure a aquesta catàstrofe? Davant aquestes perspectives no ens ha d’estranyar que es tinga ja en consideració la possibilitat de dotar amb molts recursos financers un sistema internacional de vigilància i defensa. La fi nalitat consistiria a descobrir els NEO [1](objectes pròxims a la Terra) potencialment perillosos, és a dir, tots aquells que tinguen una òrbita de contacte amb el nostre planeta, i també a avaluar les accions possibles de defensa. Es calcula en dos mil el nombre de NEO d’un quilòmetre de grandària, però n’ignorem l’òrbita de més de la meitat; i en tres-cents vint mil, els de cent metres. La tasca és immensa, però hem de conèixer com més aviat millor els futurs perills amb què ens amenaça el cel.

[1]N. de la t.: Amb el nom de NEO (siga anglosaxona que prové del sintgama Near Earth Objectes) es coneix aquesta població d’asteroides que passen a prop de la Terra, alguns dels quals fins i tot creuen perillosament l’òrbita terrestre.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.