Constantino Armesto Ramón - Un planeta blau

1

LES CATÀSTROFES QUE ENS ENVIA EL CEL

L’origen de la Terra

Gonzalo Torrente Ballester va escriure:

En las estrellas se guarda la clave de los secretos y están cifrados los destinos. Miradlas cuando reluzcan en la alta noche, y acaso os llegue el eco de sus revelaciones, la armonía de su música. Mirando a las estrellas se hacen los hombres dignos de sí mismos, y la ciencia que emana de ellas es la única que merece ser aprendida.

En els últims decennis la humanitat ha donat l’esquena al cel: amb pesar, constatem que la llum que il·lumina les ciutats a les nits ens impedeix contemplar els estels. Tanmateix, hi ha una connexió innegable entre nosaltres i el cosmos: no solment els àtoms que ens constitueixen se sintetitzaren en estels incandescents. En les nostres diversions també apareixen senyals de l’espai llunyà: quan moven el dial d’un aparell de ràdio per a sintonitzar la nostra emissora preferida, escoltem sorolls que ens saluden des de l’altaveu, ones que arriben de galàxies llunyanes, radiació que prové d’explosions estelars gegantesques, o més properes, vibracions electromagnètiques causades pels llamps. Les gotes de pluja que ens cauen a sobre un dia de tempesta es formen si hi troben una partícula sòlida minúscula sobre la qual condensar-se; els hi aprofita la pols propera, la sorra que ve del llunyà desert…, i també els micrometeorits –partícules que cinc setmanes abans vagaven per l’espai interplanetari pul·lulen ara per l’atmosfera terrestre fins que cauen sobre el nostre paraigua a través d’una gota d’aigua. Ho escrigué el poeta: «En un grano de arena un mundo y en una flor silvestre el cielo».

Fa setanta-cinc milions d’anys un meteorit de deu quilòmetres de grandària impactà al golf de Mèxic. La formació d’un cràter de dos-cents quilòmetres marcà l’inici del fi nal de l’era dels dinosaures. Hesíode recorre al mite de l’heroica lluita entre Zeus i els Titans per a representar les tremendes forces desencadenades per l’erupció d’un volcà: com l’Etna, el 735 abans de Crist, o el Santorini, que, probablement, va destruir la civilització minoica fa tres mil·lenis i mig. Quina llegenda, però, posseirà la força suficient per a llegar a les generacions venido-res la catàstrofe que representaria la caiguda d’un meteorit que acabara amb la vida de centenars de milions de persones? I sabem que això succeirà d’aquí a un mil·lenni.

Encara no havia nascut Jesús quan els adoradors de la deessa frígia Cíbele acudien a cremar encens i a sacrificar coloms a un altar instal·lat al costat d’una pedra negra, a la qual els sacerdots havien ofert la virilitat perquè creien que la roca, caiguda del cel, tenia un origen diví.

Abans que el profeta Mahoma sentira la crida de Déu, un meteorit, la Pedra de Déu (el hadchat-el-asud), travessà el límpid cel d’Aràbia, entre la inabastable sorra ardent i l’infinit fi rmament blau. Caigué a la Meca (el macheret, um-el-Kora, munawara), la noble, la mare de les ciutats, la brillant. Va impressionar tant els nòmades beduïns que construïren un santuari al voltant: la Kaaba, el primer temple, segons ells, que l’home aixecà sobre la terra en honor del seu creador. Asseguren que la construí Adam, i que la reconstruïren Abaham i Ismael, fill seu i pare de tots els àrabs.

En l’any de gràcia de 1178 cinc monjos britànics observaren, durant la vesprada del 25 de juny, que «hi havia una lluna nova brillant (…) De sobte, la banya superior es dividí en dues i s’hi observà una torxa flamejant que vomitava foc, tions calents i espurnes». Els astrònoms contemporanis han calculat que l’impacte d’un meteorit sobre la Lluna degué produir un núvol de pols que s’elevà sobre la superfície amb el resultat de la descripció anterior. Proves no fiables encara atribueixen una edat menor de 1.000 anys a un cràter de la Lluna anomenat Giordano Bruno. Es tracta, tal vegada, del cràter que van descriure els atemorits monjos anglesos?

Al llarg de la història, i en diverses cultures, els cometes foren considerats missatgers funestos del cel. «Panolla de dacsa en flames», així va descriue un cronista asteca el cometa que hi observaren els mexicans en l’any 1517. L’inesperat espectacle celeste aterrí l’emperador i sume sacerdot, Moctezuma, que, supersticiós, va creure que presagiava la seua caiguda. Dos anys després, va retre un imperi de diversos milions de persones a un dels grans estrategs militars de la història, Hernán Cortés, que hi seguí la senda traçada per Alexandre de Macedònia, Anníbal Barca i Juli Cèsar al comandament de quatre-cents espanyols.

A les nou i mitja del matí del 10 de febrer del 1896, aparegué sobre el cel de Madrid un bòlid de lluentor superior a la del mateix Sol. Va sembrar el pànic a tota Castella i va produir una explosió que féu oscil·lar els baròmetres onze mil·límetres; envans i finestres cediren a la pressió i s’ensorraren.

El 30 de juny del 1908 Moscou es lliurà de la destrucció per una distància de quatre mil quilòmetres, quan una bomba de deu megatones, en forma de cometa, va caure a la vall siberiana del riu Tunguska. A la Sibèria Central, els passatgers del transsiberià havien observat una gegantesca bola de foc travessar ràpidament el cel fins a tocar l’horitzó. Tot seguit, una explosió enorme arrasà dos mil quilòmetres quadrats de bosc, incendià milers d’arbres i matà els rens que hi havia a prop del lloc de l’impacte. En els següents dies, la pols de l’atmosfera era tan abundant que irradiava llum suficient per a llegir un periòdic durant la nit a deu quilòmetres de distància. Un tros del cometa d’Encke, un fragment gelat de vora quaranta metres de grandària, havia tropessat amb la Terra a una velocitat de trenta metres per segon. L’impacte, semblant en efectes a una bomba atòmica, inclogué núvol en forma de fong i bola de foc, però es va estalviar la radioactivitat. Semblantment, el 12 de febrer de 1947, un meteorit no aniquilà Vladivostok, el gran port rus del Pacífic, per quatre-cents quilòmetres.

El 10 d’agost de l’any 1972, un bòlid de deu metres fou fotografiat mentre travessava el cel de Wyoming. Trigà dos minuts a perdre’s en el buit; si l’òrbita s’haguera desplaçat només cinquanta quilòmetres, una bomba cinc vegades més gran que la d’Hiroshima s’hauria precipitat sobre els Estats Units. Quan un cometa xoca contra la Terra, al principi es confon amb una prova nuclear… Com haurien reaccionat els militars americans en plena guerra freda?

Al juny de 1994 la humanitat contemplà, impressionada, un succés que no es repetirà durant mil·lennis: el cometa Shoemaker-Levy (el tros més gran tenia entre un i dos quilòmetres de grandària) xocà contra Júpiter amb una potència de centenars de milers de megatones. Fa pocs anys no ens n’hauríem assabentat.

El cometa Swift-Tuttle, que creua l’òrbita terrestre, podria xocar amb el nostre planeta el 14 d’agost de l’any 2126. Una determinació precisa de l’òrbita ens indueix a pensar que l’impacte no s’hi produirà per un marge de quinze dies. Si els astrònoms s’hagueren equivocat en el càlcul i el cometa (de deu quilòmetres) caiguera finalment al nostre planeta, dos-cents milions de megatones es precipitarien des del cel… Necessitem el poder emotiu dels mites per a imaginar el que ocorreria: «El Sol s’entenebrirà i la Lluna no mostrarà la seua esplendor; els estels aniran caient del cel i les forces del cel trontollaran».

Tot i que al llarg de la vida a penes observem desastres naturals superiors a una tempesta, els mitjans de comunicació ens mostren els desastres que, freqüentment, ocorren en algun indret del planeta. I si algun pessimista es queixa perquè el nombre li sembla excessiu, li direm que les coses rarament són tan dolentes que no puguen ser pitjors. No solament les pluges, les nevades, el vent, els volcans o els terratrèmols poden ser els autors de desastres. El cel també ens pot amençar amb algunes catàstrofes –poc probables, però no per això menys perilloses– de magnitud fins fa pocs anys inimaginable: la caiguda de meteorits. Un succés, tot i que improbable, possible, i al qual ens haurem d’enfrontar en algun moment del nostre futur. Hem de considerar que aquests esdeveniments són improbables en centenars d’anys, però poden esdevenir inevitables en milions. L’amenaça dels asteroides i cometes, protagonistes de tantes llegendes de destrucció, no és merament mitològica. La caiguda d’un meteorit al nostre planeta és un esdeveniment científicament possible en el futur, tal com demostren les empremtes dels grans cràters que es conserven al paisatge d’altres planetes. I necessitem planificar amb antelació les mesures que s’hi prendrien per a desviar un meteorit que poguera xocar amb la Terra. Si no…