Constantino Armesto Ramón - Un planeta blau

No s’esmenaren! Una faula

El tercer mil·lenni és un atzar. En la nit del 27 de maig de l’any 2052, un pesquer solca les aigües de l’Atlàntic Nord, camí cap al port de Vigo. El capità, Tiburci Crespo, de guàrdia al pont, observa la Via Làctia i l’extraordinària calma de les aigües. S’entreté contemplant els estels d’Orió i la constel·lació del Cigne. Una ullada als indicadors del panell de comandament li as-segura que tot funciona correctament, que el vaixell navega a la pefecció, guiat per l’ordinador central. A la consola en pot llegir la situació exacta: quatre-cents quilòmetres al WNW de Finisterre. Queden uns pocs centenars de quilòmetres per a l’entrada de la Ria de Vigo.

Fèlix Caralleira, el cap de màquines, entra per fer-li companyia silenciosa al capità. Unes quantes hores més tard, sota un cel radiant i enlluernats pels estels de la volta espurnejant, observen una rosa a l’oest, mentre una llum blanca i verda, una insòlita lluminositat procedent del sud, embolcalla el vaixell. Al cel, una gegantesca bola de foc més gran que la Lluna creua ràpidament el firmament en direcció NNE.

–Un asteroide –diu Fèlix, un llop de mar que, després de quaranta anys, ho ha vist tot–. Però molt més gran que tots els que he vist en ma vida.

Encara que la lluentor és massa intensa per a mirar-la directament, la contemplen durant uns segons creuant el cel; flames taronja i blaves n’il·luminen la cua. Quan passa per sobre d’ells, se’ls encongeix l’ànim. Finalment, desapareix en l’horitzó, davant del vaixell.

–Si creguera en les meigas, diria que n’acabem de veure una –pensa el capità.

Terrible rostre de Kali, la deessa gairebé no divisada de la destrucció.

–El maligne està solt! –murmura Fèlix.

Immediatament després que l’obscuritat inunde el vaixell, un llampec ciclopi sorgeix d’on ha desaparegut l’asteroide: la resplandor és encegadora. Segons després, la cua del bòlid s’ha fet visible mentre a l’horitzó incendiat ascendeix lentament un gran fong de núvols.

–Sembla una bomba atòmica.

L’esgarrifança llarga i angoixosa que sembla missatgera de l’apocalipsi, sacseja el cervell del marí.

–Només he sentit una vegada el vertader estremiment de la por –xiuxiueja el cap de màquines, que ha vist la mort de cara més d’una vegada en la seua llarga vida de navegació.

Tiburci no ha escoltat la resposta; observa el cel septentrional cobert per un núvol que puja cap a l’estratosfera i, des de l’horitzó, uns núvols grisos situats al peu del fong avancen cap al vaixell. Escolten una enorme detonació... Ja poden determinar la distància de l’impacte! Sis-cents quilòmetres!

–Els tsunamis arribaran d’aquí a una hora.

El soroll dels trons produïts pel retrunyir del cel quan s’ha produït el xoc ha sigut estremidor. El vaixell vibra quan l’assoleix la violenta tempesta sonora, però hi manté el rumb.

A Vigo han detectat un llampec immens seguit d’una explosió. Les emissores de ràdio ignoren la causa del fenomen i no n’avancen cap informació. Fa bon temps a Galícia.

El capità deixa la ràdio i es concentra en el vaixell. Hi observa que núvols plens de llampecs ocupen els sectors nord i est de l’horitzó. I davant d’ells, una enorme ona de setanta metres avança a tres-cents nusos cap al vaixell.

El sol resta ocult mentre el vaixell puja fins a la cresta de la gegantesca ona i, després, descendeix fins a la negror de l’enorme pou; a poc a poc, s’aixeca i torna a caure novament, alhora que hi passa una ona de trenta metres i, després, unes quantes de deu. Durant hores, la pluja i el pitjor huracà de la història humana, inunden, sacsegen i maltracten la nau.

Quan el sol arriba a dalt del cel, la tempesta ha amainat i la navegació torna a ser normal. Tan aviat com reprenen les comunicacions amb el continent, interrompudes pel temporal, s’assabenten de la catàstrofe. Llevat dels llocs més accidentats, on penya-segats i muntanyes han impedit l’entrada de les ones, la costa oest d’Europa ha sigut arrasada. La regió occidental francoespanyola i el sud-est anglès són un caos. Holanda està devastada. A banda de la costa, les ries gallegues i les valls fluvials del Sena, del Loira, de la Garona, del Miño, del Duero i del Tajo han quedat assolats. A les ciutats costaneres no ha quedat ni senyal de les construccions humanes. La Corunya, Vigo, Porto i Lisboa no existeixen. Les ones gegantesques han destruït edificis, ports i carreteres; a les zones baixes han aparegut embarcacions a seixanta quilòmetres terra endins. Els morts es poden comptar per desenes de milions...

Necessitem les paraules del poeta per albirar algunes de les escenes esdevingudes en els temps posteriors al cataclisme:

des de les terres baixes de la ribera de la mar fins a les altes planes bladeres, per erms i solituds campestres, entre talls de rostollades, sendes d’oliverars i negres pinedes de silenci amb petjades de llops i guineus, els humans rastregen pels esbarzers alguna despulla de teuladí; entretenen la fam amb arrels i llagostes silvestres; es tribu-len amb el pressentiment de la mort i els seus ulls, cremats pel sol i per la pols, tenen llum de rancor.

Després de la magnitud de la catàstrofe, la vida a la Terra ja no tornarà ser igual. En la memòria dels humans ha quedat imprès l’epitafi del poeta: «¡Subitáneo!, ¡Subitáneo!, ¡Fue aquel desate un propio santiamén de Lucifer!»

Naixement i mort del Sol

«Diuen els savis que un dia us apagareu –cridà la lluerna als estels. Els estels, humils, no respongueren.»

D’acord amb el mite grec de la creació, al principi fou el caos; el caos produí la terra; la terra produí el cel, i de l’abraçada d’ambdós, nasqué la resta de les coses. Avui, tres mil anys després, sabem que l’assumpte fou més complicat. Per a trobar el nostre origen hem de retrocedir cinc mil milions d’anys i situar-nos en una regió ubicada a trenta mil anys llum del centre de la galàxia de la Via Làctia. En aquest lloc hi havia un núvol immens de gas i pols, una nebulosa pareguda a la que actualment envolta les Plèiades. Contenia gel, pols, hidrogen i heli, les principals matèries primeres que cal per a la constitució dels planetes. Probablement, en algun moment, explotà una supernova pels encontorns; l’ona de xoc abastà el núvol enorme, que es va comprimir ràpidament per l’efecte de l’atracció gravitacional i va iniciar un col·lapse fins que assolí les dimensions d’un estel. La comprensió degué augmentar la temperatura a la zona central de la nebulosa, fins que, com si es tractara d’una gegantesca taca, s’hi van iniciar les reaccions nuclears que feren brillar l’estel.

Per primera vegada, fa vora cinc mil milions d’anys, el Sol emetia gegantesques quantitats de radiació. Però la temperatura de l’estel acabat de nàixer no romandrà immutable durant els seus, aproximadament, deu mil milions d’anys de vida. A mesura que consumisca el combustible inicial (l’hidrogen) i comence a gastar els àtoms més pesants, s’escalfarà a un ritme d’un u per cent cada vuitanta milions d’anys. I quan, finalment, esgote el combustible, l’estel morirà. Abans, però, d’esdeveniments tan dramàtics, el Sol es convertirà en un gegant roig: s’inflarà com un globus i atenyerà els planetes interiors. Més tard, quan les reaccions nuclears que succeeixen a l’interior no emeten bastants partícules capaces de sostenir la tremenda pressió gravitacional, es desinflarà. I el residu que en quede –un nan blanc, al principi, i negre, més tard– es refredarà lentament al llarg de l’eternitat.

Els humans podem estar tranquils: la nostra petita història transcorre durant la primera meitat de la vida del Sol, un estel que continuarà brillant quan tots els humans no siguen més que pols en la pols dels segles. Falten encara cinc mil milions d’anys perquè els cataclismes anunciats s’esdevinguen. Així es formà i així desapareixerà el nostre sistema solar: per un vulgar procés que succeeix en molts altres indrets de la nostra galàxia. Què hi farem!