Constantino Armesto Ramón - Un planeta blau

La formació dels planetes

Tots els planetes i satèl·lits conserven pistes de llur origen: els cràters, les empremtes de les col·lisions amb altres astres –amb meteorits, asteroides o cometes– són els rastres dels successos catastròfics que s’esdevingueren durant la formació del sistema solar. Els humans trobem a les mars de la Lluna –que és com anomenen els cràters– les proves evidents de la seua vida agitada. I els trobem allí i no aquí perquè al nostre planeta l’erosió i els processos geològics interns destrueixen i generen el relleu sense parar. La Lluna, un astre mort, sense forces que n’alteren la superfície, ha conservat durant milers de milions d’anys els impactes que l’han sacsejada des de l’origen i que suposem que també ha patit la Terra.

Al principi, un moviment caòtic anima totes les petites partícules que componen la nebulosa que va generar el sistema solar. Al cap d’innombrables col·lisions, els objectes amb trajectòries que no estan en el pla equatorial són eliminades: el núvol primigeni s’aplana fins a esdevenir un disc amb una protuberància central obscura, on s’allotja un estel invisible. La llum de l’estel acabat de nàixer no surt a l’exterior: escalfa les partícules de gas i la pols, que l’oculten i les fa irradiar. La nebulosa es refreda en emetre radiació infraroja i, aleshores, es condensa. Com siga que la temperatura minva a mesura que ens allunyem de la regió central, a cada zona del disc predominarà un tipus de matèria. No ens ha de sorprendre, per tant, que la composició dels planetes rocosos propers al Sol siga molt diferent de la dels llunyans gegants gasosos.

Què li ocorregué al núvol giratori primordial perquè s’hi formaren uns pocs planetes? Cap fenomen produí la condensa-ció instantània de tots els planetes, més aviat al contrari, es va tractar d’un procés de creixement continu a partir de trossos de grandàries diverses –els anomenats planetesimals. Primer, uns grans d’alguns centímetres es devien agrupar per a formar planetoides de diversos quilòmetres i, tot seguit, aquests devien xocar entre si fins adquirir òrbites estables. Així es van generar planetes de diversos milers de quilòmetres de diàmetre en unes desenes de milions d’anys. Probablement, d’aquesta manera es formaren Mercuri, Venus, la Terra, Mart, la Lluna i els nombrosos asteroides que ocupen una òrbita entre Mart i Júpiter. El naixement dels planetes gegants –Júpiter, Saturn, Urà i Neptú– va transcórrer d’una altra manera, potser mitjançant un procés paregut al del Sol: el col·lapse gravitacional d’una nebulosa de gas molt més petita. I els satèl·lits provindrien del disc d’aquesta nebulosa petita –en comparació amb la solar.

Una vegada que succeïren tots aquests esdeveniments, a la regió de la Via Làctia a la qual hem al·ludit adés brilla un estel que els humans anomenem Sol; hi giren quatre planetes petits –Mercuri, Venus, la Terra i Mart– i quatre de gegants –Júpiter, Saturn, Urà i Neptú– amb llurs satèl·lits. Altres habitants viuen en aquest sistema estel·lar acabat de nàixer: la Lluna, l’enorme satèl·lit terrestre, probablement es va formar després del xoc d’un planeta de la grandària de Mercuri amb la Terra, acabada de crear. Els trossos llançats pel cataclisme es condensaren per l’efecte de la força de la gravetat als encontorns del planeta i donaren lloc al nostre satèl·lit. No oblidem els asteroides: un conjunt de diversos milers d’astres –la majoria dels quals circula entre les òrbites de Mart i Júpiter– el pes total dels quals no arriba a la desena part de la Lluna. Ni de Plutó i els més de trenta mil cossos celestes que vaguen amb ell per la mateixa regió de l’espai, amb els quals es podria formar un planeta de la grandària d’Urà. I per últim, vora un bilió de petits objectes compostos per gel i pols es troben en els confins del sistema solar, més enllà de Plutó: es tracta dels cometes, els considerats antigament missatgers dels déus. Quan alguna pertorbació gravitacional n’expulsa algun de casa seua, es precipita cap al Sol. Si en la trajectòria el·líptica envers els estels es troba un altre astre, hi xoca. Es tracta d’un succés molt improbable, perquè l’espai és molt gran, però... «tantes vegades va el cànter a la font, que acaba tren-cant-se».

Els primers instants del planeta blau

El 1969 començà una nova era per a la humanitat: per primera vegada, una persona trepitjava la superfície d’un astre diferent de la Terra. Els humans necessitem sortir del nostre planeta per a comparar-lo amb els altres i apreciar-ne les singularitats. Des de la Lluna, els astronautes van contemplar un planeta blau i blanc que canviava contínuament. Però la Terra no ha sigut sempre blava, encara que ens resulte difícil de creure. Hem esbrinat que el nostre planeta no ha romàs inalterable des del seu naixement: el clima i les muntanyes, els oceans, els llacs i els rius muden; tant que amb prou feines els distingiríem si poguérem viatjar cap enrere en el temps. Un escriptor espanyol contemporani, en recordar l’antic Egipte, va escriure: «l’home tem el temps i el temps només tem les piràmides». L’errava. El temps no tem res ni a ningú. Uns quants milions d’anys, tot just un sospir en la vida del planeta, i les piràmides es transformaran en partícules minúscules que agita el vent.

Fa poc menys de cinc mil milions d’anys un núvol de gas i pols es va contraure per l’efecte de la gravetat fins a formar el Sol; altres parts del núvol crearen conglomerats de gel i de roca que es van unir per a donar lloc als planetes. Una vegada el Sol primitiu es contragué fins a la grandària actual, mentre es formaven els planetes gegants exteriors en condicions de fred extrem, prop del nounat estel hi havia trossos de matèria a les òrbites actuals. En una de les òrbites, la força de la gravetat va atraure fragments rocosos de totes les mides: la Terra creixia a partir de trossos petits de roca i metalls. S’escalfà ràpidament a causa de l’energia dels impactes i, quan tenia la meitat de la grandària actual, aquesta energia, sumada a la calor causada per la radioactivitat de les roques, la va fondre. Aleshores, el ferro fos i pesant ocupà el nucli central, nucli la part externa del qual, encara líquida, fa que la Terra es comporte com un imant. Posteriorment, s’hi afegiren més trossos de matèria fins que el planeta assolí la mida actual, amb un nucli de ferro de tres mil cinc-cents quilòmetres de radi i un conjunt de roques de dos mil nou-cents quilòmetres de grossària que l’embolcalla com si fos un mantell.

A la superfície de la Terra s’ha refredat una escorça sòlida de roques més lleugeres que ascendeixen del mantell fl uid, el gruix del qual, de set a setanta quilòmetres, gairebé no compta enfront dels sis mil quatre-cents quilòmetres que mesura el radi del planeta. I, tanmateix, a l’escorça es formen i s’erosionen les muntanyes; s’hi obrin i s’hi tanquen oceans; els volcans hi vomiten lava i formen l’atmosfera; els rius hi transcorren; els terratrèmols hi mouen les roques i és on es va produir el fenomen meravellós de la vida.

Durant els primers set-cents milions d’anys d’existència del nostre planeta, sobre el nucli terrestre hi havia un mantell de roques fluides, un oceà de magma i, a sobre, a la superfície, una escorça sòlida –formada per roques que es fonien i solidifi caven una vegada i una altra– sofria el bombardeig d’innombrables meteorits. Es tracta d’unes condicions tan terribles que els geòlegs no es resistiren a anomenar aquest període Hadeà, en record del nom amb què els grecs designaven l’infern. Després d’aquesta època, començà a formar-s’hi una escorça permanent i gruixuda, que va construir els continents i que, en l’actualitat, ocupa el trenta per cent de la superfície terrestre. I què ocorregué amb la resta? Una sorpresa esperava els geòlegs que l’estudiaren: l’escorça de roques que entapissa el setanta per cent del nostre planeta és prima. En contra del que podríem esperar, la Terra té dos tipus d’escorça: una de prima –la que hi ha sota els oceans– i una altra de gruixuda –la que formen els continents–, com si un sol fruit tinguera dos peles: una pela de taronja embolcalla la tercera part del fruit i la pela d’una poma, la resta. No acabaren ací les sorpreses: la pell prima, la que hi ha sota els oceans, es recicla contínuament, creant-se i des truintse cada centenars de milions d’anys. En canvi, la pell gruixuda gairebé no es destrueix, només n’augmenta la grandària. Això no ens ha de fer creure que roman immutable, perquè la gruixuda escorça continental també canvia: es divideix en trossos que poden tornar a unir-se una altra vegada, i així successivament, com va fer al llarg de gairebé quatre mil milions d’anys. Dit així no sembla gens estrany, però tan bon punt anomenem continents aquests trossos d’escorça gruixuda, comencem a sorprendre’ns –un científic els anomenà l’escuma de la Terra.