Constantino Armesto Ramón - Un planeta blau

Cortines de llum al cel

A qui viu al Canadà o a la península escandinava, la naturalesa el compensa de la duresa del clima amb un espectacle de bellesa insuperable: un fenomen natural fascinant acoloreix de verd, blanc i rosa les fredes nits polars. L’aurora boreal, que des del 1621 deu el nou a Pierre Gassendi, s’assembla a una cortina radiant de llum que brilla al cel a cent quilòmetres i escaig d’altitud. Avui sabem que tant les aurores boreals com les australs no són turbulències atmosfèriques, sinó que depenen del magnetisme del nucli del planeta. Increïble! Les llums que observem al cel, a latituds altes, depenen de l’interior del planeta. L’estudi de la naturalesa sempre ens sorprèn amb relacions inesperades. No es va poder avançar gaire en la compressió d’ambdós fenòmens fins que els satèl·lits no exploraren l’alta atmosfera i els instruments instal·lats a bord esdevingueren una font inapreciable de dades. I si algú pensa que es dilapiden recursos invertint-los en sabers exòtics, li aclarirem que quan apareixen aurores intenses les comunicacions per ràdio, els satèl·lits i fins i tot les línies de transport elèctric poden ser danyades.

En ple estiu de l’any 1999, molts espanyols dirigíem els ulls al cel per a contemplar l’últim eclipsi de Sol del mil·lenni. Els qui tinguérem el plaer d’observar un eclipsi total, comprovàrem que el disc de la Lluna apareixia envoltat de lluminositat. Es tracta de la corona solar: l’atmosfera externa de l’estel, invisible excepte quan la lluentor de l’astre rei és enfosquida per la Lluna. I quina relació pot tenir l’atmosfera del llunyà estel amb el nostre estimat planeta? Els astrònoms han esbrinat que la corona es fa cada vegada més tènue a mesura que es prolonga a través de tot el sistema solar, esdevenint un flux de petites partícules que anomenem vent solar. El Sol, immutable per als nostres avantpassats, emet contínuament un raig de partícules elèctriques –sobretot electrons i protons– a velocitats superiors al mi-lió de quilòmetres per hora. Aquest vent solar és el responsable que la cua dels cometes apunte sempre en direcció contrària a l’astre rei; es tracta, a més, d’un vent ratxós i no uniforme, a causa de l’activitat variable del nostre estel mare.

En la interacció del vent solar amb l’atmosfera hi ha la causa última de les aurores: les partícules que arriben de l’espai exterior xoquen amb les molècules de l’atmosfera i, en frenar, perden l’energia, que converteixen en la preciosa llum de les aurores –verda i blanca, la que emet l’oxigen, i rosa, la que prové de les molècules d’hidrogen. Es tracta d’un procés físic anàleg al que produeix la llum acolorida dels tubs de neó: una descàrrega elèctrica a través d’un gas a baixa pressió. En aquest cas, la ionosfera (la capa de l’atmosfera) i els electrons i protons solars interpreten, respectivament, els papers de gas i de corrent elèctric.

Però encara queda per comprendre la causa per la qual les aurores només es produeixen en latituds elevades. L’explicació que ens proporcionen els físics és ben senzilla: l’embolcall magnètic terrestre té la propietat de desviar les partícules elèctriques –que formen el vent solar i els rajos còsmics– cap als pols. El magnetisme de la Terra compleix així una profitosa funció: com un gegantesc paraigua, protegeix els éssers vius de les partícules més energètiques que, des de l’espai exterior, arribarien a la superfície del planeta. No es tracta d’un embolcall magnètic immutable: els científics han detectat oscil·lacions la causa de les quals es troba en l’activitat solar canviant, com no podia ser d’una altra manera. Quan les vibracions són molt intenses, es tracta de tempestes magnètiques; en aquests casos, l’aurora boreal es pot veure en punts tan meridionals com Nova York o Oviedo, on, al segle XVIII, l’observà l’eminent assagista Benito Feijoo.

La connexió solar

Probablement, el Sol li semblarà immutable a un turista que deixa passar les hores lentament, estirat a la platja corunyesa de Riazor; pensaran el mateix la majoria de banyistes que gaudeixen d’un assolellat dia estiuenc. I, tanmateix, s’hi equivoquen. El 1610, Galileu enfocà el seu telescopi envers el Sol i va percebre-hi unes taques fosques a la superfície. Pensar que la faç de l’astre rei podia estar tacada representava un insult al déu que simbolitzava i resultava més fàcil creure que les taques es devien a algun defecte de la visió més que no pas a un defecte dels cels. Per als científics medievals els astres eren perfectes i immutables i assegurar el contrari era blasfèmia, perquè suposava impugnar l’obra de Déu. Els astrònoms xinesos havien observat moltes vegades taques al Sol i en deixaren constància per escrit. Els europeus també les devien veure, però es negaren a reconèixerho fins que Galileu els va desafiar: va afirmar que el que ell veia allí estava, que no hi havia error possible, per molt que dogmatitzaren prestigiosos professors universitaris o eminents autoritats religioses. Els fets són tossuts i li donaren la raó: al Sol hi ha taques, tal com veieren posteriorment molts científi cs. William Herschel, l’astrònom més important de l’època, també es va interessar pel tema i en proposà una altra explicació: va suggerir que el Sol era un cos fred, envoltat d’una capa de gas incandescent, i que les taques negres eren els forats per on se’n podia veure l’interior; fins i tot especulà amb la possibilitat que poguera estar habitat. A pesar dels seus grandíssims encerts en altres facetes de l’astronomia –va descobrir el planeta Urà al 1781– en aquesta estava absolutament equivocat. Al 1826, Heinrich Schwabe, un astrònom alemany aficionat, va estudiar el Sol amb les degudes precaucions per a evitar-hi la ceguesa i observà que el nombre de taques de la superfície augmentava i minvava en un cicle aproximat d’onze anys. Havia trobat una regularitat en el comportament d’un estel, tot i que en desconeixia la causa. Lamentablement, avui no en sabem molt més.

Hem comprovat que les taques solar no són negres, només ho semblen en comparació amb la brillantor que les envolta i també que la superfície de l’estel està a sis mil graus, una temperatura molt elevada, encara que inferior als quinze milions de graus que hi ha a l’interior. Hem esbrinat també que la variació del nombre de taques constitueix l’aspecte més visible d’una oscil·lació del magnetisme solar que afecta la superfície, l’atmosfera i, possiblement, l’interior de l’enorme astre, durant la qual canvia el ritme d’emissió de llum i de matèria. El mecanisme magnètic segueix sense comprendre’s bé, encara que pel que sembla la rotació del Sol sobre si mateix en uns vint-i-cinc dies i el fet que es tracte d’un cos fluid constitueixen els factors clau per a descobrir el problema. Però, a més a més, aquesta variació ni tan sols és constant: els astrònoms han esbrinat que el Sol ha mostrat diferents pautes en altres èpoques i creiem que el seu comportament mudarà de nou. Es tracta d’una possibilitat que ens afecta directament, perquè qualsevol canvi que afecte l’activitat solar, o la seua lluminositat, pot afectar l’habitabilitat del planeta; fins i tot per a avaluar la intensitat del canvi climàtic terrestre hem de quantifi car les fluctuacions de les emissions solars.

Quan hi ha taques solars sabem que l’estel està molt actiu, és a dir, que a la superfície es produeixen erupcions locals durant les quals es generen vents solars molt intensos. Si l’erupció apunta cap a nosaltres, un vendaval de partícules molt energètic bombardejarà la nostra atmosfera pels pols, aproximadament un dia després d’haver abandonat el Sol: hi produirà una tempesta magnètica, s’hi veuran aurores molt brillants, interferirà les emissions de ràdio i, si la ràfega abasta astronautes o passatgers d’un vol polar, podria matar-los per l’excés de radiació. Tampoc s’hi pot menysprear el perill d’un desastre econòmic si els corrents elèctrics induïts a la superfície terrestre inutilitzen les línies d’alta tensió. Per a no infravalorar aquests fenòmens recordem que, al 1989, una tempesta magnètica va deixar sense electricitat tota la província canadenca del Quebec i que un d’aquests episodis propicià una fallada informàtica que va obligar a tancar, temporalment, la borsa de Toronto aquell any.