Constantino Armesto Ramón - Un planeta blau

Per a la conservació de la vida al nostre planeta és tan important el Sol que tots els humans hauríem d’estar inte ressats a conèixer-ne l’activitat futura. És possible predir-ne el comportament? Per a fer-ho, cal conèixer el seu passat. Edward Maunder, a finals del segle XIX, amplià l’estudi de les taques solars. Una sorpresa l’esperava en la investigació: no hi havia taques al Sol entre els anys 1645 i 1715. Els astrònoms preferiren ignorar el fet durant gairebé un segle, fins que John Eddy, al 1976, va trobar que, efectivament, en els darrers cinc mil anys hi ha diversos períodes en què el Sol no presenta taques. Per què? Els investigadors ingoren encara si els cicles de l’estel són previsibles o caòtics, un problema la solució del qual ens servirà per a conèixer les relacions entre l’activitat solar i el clima terrestre i ens ajudarà a preparar els canvis futurs.

Fa només un parell de decennis que hem començat a estudiar amb precisió el comportament del nostre estel mare; sense el destorb de l’atmosfera, els instruments instal·lats als satèl·lits han proporcionat als científics una informació sorprenent: el Sol no emet sempre la mateixa quantitat de llum, sinó que el valor oscil·la fins a dos dècimes per cent en unes setmanes. I també han comprovat que el nostre estel adquireix més lluminositat com més actiu està –fins a una dècima per cent. Aquestes variacions afecten el clima terrestre? Les primeres valoracions ens indiquen que la variació de la temperatura que causen és inferior (entre la desena i la cinquena part) de la que produïm els humans en cremar carbó i petroli. Però encara sabem massa poc per a gosar fer prediccions més segures. Una connexió entre la variabilitat solar i els canvis del clima representaria un pas de gegant en el coneixement de la influència de l’estel mare en un dels seus planetes. I tanmateix, ja s’ha fet el primer pas: a les acaballes del segle XX, Karin Labitzke descobrí una relació entre el clima d’Europa occidental i el cicle solar.

El coneixement detallat del nostre estel encara ens pot proporcionar un altre benefici inesperat: sabem que les erupcions solars deprimeixen el sistema immunològic dels humans. Què els succeirà als astronautes que viatgen a Mart si s’hi produeix, com és probable en un viatge tan llarg, una erupció solar? Condemnarem els intrèpids viatgers a un càncer o a una infecció greu?

Gegantesques roques voladores

Els nostres avantpassats adoraven les pedres caigues del cel; per raons distintes, els mateixos objectes tenen un enorme interès per als científics actuals, que consideren que els meteorits contenen les empremtes de l’origen del nostre sistema solar. D’on provenen aquests objectes que interessen tant els científics i que aterreixen tant els supersticiosos? La majoria, del cinturó d’asteroides: un grup d’astres que hi ha entre les òrbites de Mart i Júpiter la grandària dels quals va d’uns pocs mil·límetres als mil quilòmetres. Probablement, les col·lisions entre ells o la gravetat del gegantesc planeta, els expulsa de la seua òrbita i els llança a una trajectòria en què poden xocar amb la Terra. Però no tots els meteorits provenen de la mateixa regió; dels milers coneguts, vuit sembla que foren expulsats de Mart quan un asteroide impactà amb ell; i tres, de la Lluna, que va sofrir un accident semblant. I encara n’hi ha alguns –el grup Apol·lo– que se separen de la trajectòria majoritària i creuen l’òrbita terrestre.

Fa vint segles, un poeta va esciure: «quan en una nit serena el cel enrogeix amb una resplandor sagnant i llòbrega, un cometa porta als miserables mortals set i malalties, i la seua atziaga llum contrista el cel».

Durant mil·lennis, els cometes han sigut considerats portadors d’auguris dolents o missatgers divins; actualment, han descendit de categoria i únicament són una altra font de meteorits. Probablement, vora un bilió, amb una massa total semblant a la de vint-i-cinc terres, formen un tènue núvol a les profunditats de l’espai, més enllà de l’òrbita del petit Plutó. Una vegada cada deu milions d’anys de mitjana, l’acostament d’un estel o les alteracions que sofreix el Sol en el seu inacabable viatge per la Via Làctia pertorba el moviment d’algun cometa i el projecta cap a l’interior del sistema solar. Si en el camí topen amb un planeta, hi xoquen violentament i, si no, giren repetitivament entorn de l’estel mare i, així, fins a desaparèixer, perquè cada vegada que s’acosten al Sol, s’escalfen i s’evaporen, alleugerintse cada vegada més fins a esdevenir pols interplanetària. I encara hi ha una altra possibilitat al brutal xoc o a la lenta desaparició: el retorn a la seua llunyana i freda llar.

Els astrònoms xinesos aconseguiren una posició privilegiada en la societat en el moment en què l’aparició d’un cometa al cel podia significar l’enderrocament o la mort de l’emperador. Aquesta influència política ens permet comprendre les causes per les quals les prediccions astronòmiques es consideraven secrets d’estat la divulgació dels quals es castigava amb la mort. L’emperador dels romans tampoc no va córrer riscos en l’any seixanta: en assabentar-se que havia aparegut un cometa va tractar de desviar la còlera del cel. Així ho conta l’historiador Suetoni: «Neró es decidí per una massacre de la noblesa (...) Tots els fills dels condemnats foren desterrats de Roma i, després, els deixaren morir de fam o foren enverinats». Després de la mort de Juli Cèsar, s’observà un cometa al firmament i els romans conjecturaren que era l’ànima de l’emperador que volava envers la casa dels déus. El pintor italià Giotto va veure el cometa Halley en l’any 1301 i l’incorporà a un dels seus frescos, on mostra els Mags d’Orient adorant el Nen Jesús; l’artista hi proposa el cometa com l’estel de Betlem que guia els Reis Mags cap al lloc del naixement.

L’última de les històries increïbles que concerneix els cometes –i aquesta sí que pot ser certa– es refereix a l’origen de la vida. Les investigacions iniciades als anys seixanta del segle XX han plantejat la hipòtesi segons la qual els cometes hi van portar part de l’aigua que forma l’atmosfera i els oceans i que han convertit el nostre planeta en un lloc habitable. Per si això fóra poc, al principi del tercer mil·lenni creix el nombre de proves científiques que demostren que –encara que amb l’ajuda de la radiació solar ultraviolada– algunes molècules que hi actuaren com a matèries primeres per a la vida podrien haver-se format als cometes.

Un crim remot

Fa aproximadament seixanta-cinc milions d’anys un crim descomunal es va cometre al nostre planeta. Quelcom o algú eliminà els dinosaures –senyors indiscutibles del regne animal– i va permetre que els mamífers n’ocupàrem el lloc. Nosaltres, descendents d’aquells feliços supervivents, no ens podem deixar de preguntar què o qui va produir una mortaldat tal. Un repte apassionant, un misteri sense parangó s’ofereix als investigadors.

No en queden testimonis ni existeix la possibilitat d’obtenir-ne una confessió, però hi ha proves i claus subtils que els científics han sabut esbrinar per a trobar la solució de l’enigma. Avui, els paleontòlegs i els astrofísics creuen haver resolt la intriga. L’assassí: un asteroide de deu quilòmetres de grandària que s’estavellà contra la Terra en aquella llunyana època. Les circumstàncies: un impacte oblic, de manera que una proporció major de l’energia del xoc fóra emprada per a llançar matèria de la superfície a l’atmosfera. La composició de les roques del lloc de l’impacte (a Mèxic) va provocar que l’atmosfera s’omplira de diòxids de sofre i de carboni. Tot just després del xoc, s’hi va desencadenar una successió de desastres ambientals inimaginables: un incendi instantani del planeta –o almenys, de la meitat. Tot seguit, i durant sis mesos, l’obscuritat causada pel fum es va estendre per tota la superfície; les plantes s’hi devien morir i, amb elles, els animals que en menjaven. Durant un parell d’anys, un fred intens –amb temperatures de deu o vint graus sota zero– a les zones temperades i càlides va caure sobre l’atribolat planeta. I a continuació, el diòxid de carboni degué provocar una ona de calor durant un segle, amb augments de la temperatura de fins a deu graus. Quan la calma va retornar-hi, la catàstrofe s’havia consumat: els dinosaures i els ammonites –uns mol·luscos que havien abundat durant desenes de milions d’anys– quedaren dalmats. Una fracció important de la fl ora i de la fauna s’havia extingit.