Constantino Armesto Ramón - Un planeta blau

Una cosa tan aparentment immutable com el continent africà no és més que un fragment d’escorça contínuament mudable que, en el passat, estava unit al continent sud-americà i que, en el futur, estarà partit en dos. Lamentablement, les empremtes dels primers successos que s’esdevingueren al nostre planeta han sigut eliminades de la superfície: el vent i la pluja han esborrat les cicatrius que hi deixaren els meteorits i la formació de muntanyes ha donat una pell nova a la Terra.

Les gotes de pluja besaren la Terra per primera vegada

Però no tot era sòlid a la superfície del nounat planeta; la Terra presenta una característica excepcional dins el sistema solar: posseeix una superfície líquida. Al nostre planeta, l’aigua ha influït enormement en el naixement de la vida i en la creació del paisatge: els oceans, les valls que formen els rius o les roques esculpides es deuen a l’acció d’aquest meravellós líquid.

De l’interior del planeta es van escapar gasos que formaren la primera atmosfera. Al començament, no hi havia aigua, però sí una mescla gasosa irrespirable que contenia hidrogen, vapor d’aigua i potser nitrogen i diòxid de carboni, productes que provenien tant de la nebulosa inicial com de l’acció contínua dels volcans. Probablement, la composició de les atmosferes actuals de Mart i de Venus s’assemblen més a la que va tenir la Terra al començament. Ens trobem davant un planeta tan diferent de l’actual que ni tan sols el dia durava vint-i-quatre hores: fa cinc-cents milions d’anys en necessitava vint-i-una per a fer una volta sobre si mateix.

A banda de l’interior terrestre, també va arribar aigua a la superfície de l’espai exterior: els cometes, els meteorits i altres cossos, que amb llur matèria contribuïren a la formació de la Terra primitiva, són rics en aigua. Però no al principi, sinó quan l’atmosfera va estar bastant freda, caigué el diluvi primigeni que originà el primer oceà, tot i que no hi existia cap forma de vida que poguera sentir-lo.

Durant l’escalfament i la fusió inicial es formaren el nucli, el mantell i l’escorça terrestre; després, durant el refredament posterior, es va condensar l’aigua, que omplí les fosses i les depressions entre els continents. Més endavant, els éssers vius començaren a canviar l’atmosfera i, fins i tot, fabricaren un gas verinós per a la mateixa vida: l’oxigen. Mentrestant, a l’aire s’acumulaven grans quantitats d’un element inert: el nitrogen. Les formes de vida, en la seua múltiple varietat, es van transformar per a aprofitar el que, al principi, era verí i, a la fi , van aprendre a emprar l’oxigen amb resultats òptims: amb ell cremaren compostos químics i acumularen i obtingueren energia que els va permetre unir-se per a formar grans associacions de cèl·lules. Fins que una d’elles, amb l’esdevenir del temps, va adquirir la facultat d’admirar la bellesa del planeta mare.

El cor de la Terra

L’orientació i una pedra no tenen, aparentment, cap relació; podríem dir que la mateixa que la cansalada i la velocitat. A quin descobridor genial se li va poder acudir de relacionar la pedra imant (la magnetita) amb l’orientació? L’historiador de la ciència John Bernal ens conta una bonica història sobre aquest descobriment. Els xinesos, com tots els pobles antics, eren molt aficionats a diversos tipus de màgia i endevinaven el futur observant el comportament de diferents objectes. En concret, feien girar un objecte i es fi xaven on es detenia. També demanaven consells als mags sobre l’elecció del lloc adequat per a situar-hi les tombes; al capdavall, es viu poc, però s’està mort durant molt de temps! Una de les maneres d’esbrinar-ho consistia a fer que un objecte –potser una cullera de mànec curt– girara en un tauler: quan s’hi detenia, indicava la direcció del lloc més adequat per al soterrament. Els rics devien fabricar aquests objectes amb jade, cristall de roca o potser pedra imant. Totes les culleres donaven resultats variables, llevat de les fabricades amb magnetita, que sempre indicaven la mateixa direcció. Un mag, més espavilat que els altres, se n’adonà i... així nasqué la brúixola. Tot i que la utilitat se’n descobrí en el segle VI després de Crist, va trigar uns quants segles a arribar a Occident, on, a partir del 1200, es féu servir per a la navegació.

Els imants s’orienten a la Terra perquè aquesta es comporta com un imant gegant; un imant anomenat pels científics camp magnètic terrestre la polaritat del qual és oposada a la geogràfica, ja que el pol sud magnètic es troba al Canadà, i el nord, a l’Antàrtida. Qui ho havia de dir! Qualsevol persona que tinga una brúixola es pot meravellar observant com la Terra desvia l’agulla imantada i, somniador, imaginar-se que, armat d’un instrument tan profitós, sempre pot trobar el camí perdut en la nit més fosca o orientar-se en l’oceà enmig de la boira més espessa. Per què el nostre planeta mostra un comportament tan útil? Els geòlegs saben que el nucli terrestre està format, essencialment, per ferro en condicions extremes –vora cinc mil graus, només una mica més fred que la superfície del Sol– i amb una pressió dos milions de vegades superior a la que hi ha a la superfície terrestre. Així mateix, han descobert que la part extrema del nucli es troba en estat líquid i la interna, sòlid. Armat d’eixos coneixements, Walter Elsasser, elaborà una teoria en l’any 1946 per a explicar la formació de l’imant terrestre: va proposar que la rotació de la Terra crea uns remolins que giren al nucli extern líquid. Els físics ja havien demostrat que quan un material conductor (el ferro fos) es mou en un camp magnètic, genera un camp magnètic (el terrestre). El nucli presenta, a més, una altra propietat inesperada: regula la temperatura i, per tant, l’activitat del mantell, que causa el dinamisme de la superfície. Qui ho havia de dir! El llunyà i desconegut nucli influeix en la tectònica global i, per tant, en l’activitat volcànica i en els terratrèmols.

Com a membres d’una espècie animal la vida dels quals dura només un centenar d’anys, ens hem acostumat a pensar que la geologia roman immutable, però, com tantes vegades passa, la realitat desafia les aparences. Potser ens sembla estrany que on ara hi ha el pol nord magnètic, en altres èpoques hi havia el pol sud. Tanmateix, estudis geològics detallats així ho confirmen. Tot i que no disposem d’una explicació determinant de les causes, els geofísics posseeixen proves convincents que permeten assegurar que els pols magnètics de la Terra no han estat sempre en la mateixa posició. La intensitat magnètica varia cíclicament, fins i tot es pot invertir completament en uns pocs milers d’anys i, en conseqüència, haver-s’hi produït centenars –o potser, milers– d’inversions del camp magnètic al llarg de la història del planeta. Aquests canvis ens suggereixen una pregunta interessant: afectaran les variacions magnètiques els éssers vius? Per ara, els geofísics no han trobat evidències que ho demostren.

Relacionar el magnetisme amb el clima pot ser tan estrany com fer-ho amb les pedres i l’orientació, però aquesta idea tan insòlita se li acudí a un suec. En l’any 1971, Goesta Wollin va publicar un article on relacionava les variacions climàtiques amb les magnètiques. El resultat va ser tan inesperat que els geofísics només l’acceptaren després d’àrdues i agres discussions que gairebé fan tornar boig l’autor. Però algú que, com a membre de les forces militars aliades, s’havia llançat amb paracaigudes darrere les línies alemanyes un dia abans del desembarcament de Normandia, no es podia descoratjar per unes quantes crítiques acadèmiques. Wollin va demostrar, sense cap mena de dubte, que la Terra està més calenta quan el seu camp magnètic és més feble, però, encara ignorem les causes per les quals s’esdevé aquest fenomen.