Josep Martínez Sanchis - Joan B. Pastor Aicart

La polèmica entre els renaixencistes catalans i els valencians tingué com a protagonista en primera instància el català Antoni Vidal i Careta, que va escriure en el Calendari Català de l’any 1876 a propòsit de la fundació de Los Fills de la Morta-Viva , societat precursora de Lo Rat Penat, el següent:

A València, per iniciativa d’En C. Llombart, acaba de fundar-se una societat ab lo títol de Los Fills de la Morta-Viva . Molt nos satisfan estes manifestacions que proven lo despertament de nostre esperit en aquella terra, però en veritat nos mortifica sentir als valencians com, parlant de sa llengua, l’anomenen llemosina . A què obeeix tal innovació? ¿Serà per esperit de rebel·lia a son origen?

Llombart li responia:

Sense perjuí de contestar-li al senyor Careta i Vidal més estensament, ja que ací no podem fer-ho per falta de lloc, sols li direm que, per a no donar motiu de rivalitats entre los pobles que parlen nostra llengua, sempre hem cregut lo més convinent l’aplicació de lo calificatiu llemosina a les diferents rames que, despreses de l’antic arbre, naixcut en la provençal Limoges, varen arraïlar en Catalunya, València i les Illes Balears. 36

La polèmica va continuar quan Ferrer i Bigné, president aleshores de Lo Rat Penat, va fer aquestes declaracions en el discurs d’apertura de l’any 1881:

Però com, seguint la indicació apuntada per altres escriptors, no són pocs els que, tant en Espanya com en l’estranger, refusen la calificació de llemosina, per a admetre en son lloc la de catalana, per lo que atany a la llengua i a la lliteratura comú a les tres províncies, tant en l’antic com en lo modern temps, precís es prendre acta per a donar la veu d’alerta i oposar en son cas a la força de la imposició lo dret de la protesta. 37

I de nou fou Antoni Careta qui s’encarregà de la resposta als llemosinistes valencians.

Aquesta divisió pel que fa al nom de la llengua presagiava posteriors conflictes que tots coneixem, però entre aquests autors no hi havia cap dubte respecte de la unitat de la llengua. Ni Llorente, ni Llombart, ni tampoc Pastor fan cap polèmica sobre això. Així ho proven tant les contínues manifestacions en aquest sentit com el fet que constantment els poetes valencians publicaren en les revistes catalanes i que els catalans o balears feren el mateix en el Calendari Llemosí de Llombart. Pastor, per exemple, ho diu expressament en la poesia dedicada a mossèn Jacint Verdaguer en 1889: «ta parla que és la meua», escriu. O en els esborranys que s’han conservat de la carta que li dirigiria a Àngel Guimerà l’any 1883. Curiosament, en aquesta carta no hi ha cap referència al llemosí , concepte, com hem dit, ja abandonat a Catalunya i a Balears des de la dècada de 1850. I sí que s’hi fa referència a un projecte comú, exactament en aquests termes:

Sr. Angel Guimerà

Aymant de nostra llengua i de les glòries de nostra terra, he cantat amb ella en los certamens de Lleyda, Girona i València, somni del cor, gestes dels nostres avis i grandesses de la Mare de Déu, havent sigut premiades dis set voltes mes composicions, amb joies i accésits. 38

La polèmica quedà finalment liquidada a la primeria del segle xx, quan Antoni M. Alcover, vicari general de Mallorca i autor del Diccionari Català-Valencià-Balear afirma:

No pertoca [a la llengua] dir-li llemosina perquè el llemosí és la branca de la llengua d’oc que es parlava i es parla dins el Limousin, regió que devora Poitiers qui té per capital Limoges, dins el cor de França. I si devers el sigle XIII qualcú donà el nom de llemosí a les diferents branques de la llengua d’oc fou per la preponderància que alguns grans escriptors d’aquella regió donaren al seu llenguatge entre els altres germans del Migdia de França, preponderància que fou de ben curta durada. ¿Vengué la nostra llengua del Limousin? ¿Qui s’atrevirà a sostenir-ho? ¿Qui no sap que és tan antiga a Catalunya francesa i a Catalunya espanyola com el llemosí a la regió de Limoges? ¿Per quines cinc-centes, doncs, li hem de dir llemosina ? 39

També, a la fi dels seus dies, Pastor Aicart va abandonar el concepte de llemosí per a denominar la llengua. Així, la seua última composició premiada, amb data de març de 1916, porta com a títol «En llahor de la llengua valenciana». El «llemosí» ha passat a la història, a la polèmica pel nom de la llengua encara li quedaven, i potser li queden, desagradables moments per venir.

El 1r Quadern llemosí (Quadern de 1870)

Compost per disset poemes en valencià, el 1r Quadern llemosí és una de les petites joies que es conserva a l’Arxiu Pastor Aicart. Es tracta d’un recull de poemes dedicats fonamentalment a l’amor, o tal vegada hauríem de dir al desamor, ja que són majoria els poemes on s’escolta la veu llastimosa i ferida del poeta que, com assenyala Francesc Sarrió, 40«és aquell que pateix quan la resta de la gent viu tranquil·lament». Entre aquestes composicions hem de destacar la dedicada «A Pepica», que l’any 1875 es convertiria en la seua esposa i gràcies a qui sembla que Pastor trobava l’amor que buscava i que encara no havia reflectit en els poemes en castellà que hem comentat abans.

Fragment d’una poesia dedicada a Pepica ( 1r Quadern llemosí . Arxiu Pastor Aicart).

[…]

avuy que començe a amar en los ulls de un serafí,

[…]

es que avuy lo meu cor ama es que altre cor desitjava

e trobí el cor desitjat.

Tu amb mirades

de amor, lo meu cor callat em robares encisera

e no vullg m’el tornes ja! Sols en tu, Pepica meua lo meu pensament renaix e somniant flòrs è delicies pase la vida somniant.

Però és freqüent el desamor, i no sabem si aquests desenganys tingueren la mateixa Pepica com objecte o el jove Pastor es referia a altres valençanetes . Com esdevenia en els poemes en castellà, l’amor exaltat ve acompanyat de moments de dissort i bogeria. El poeta romàntic s’enfonsa en el pou de la seua melangia i escriu en «Lo desengany»:

E ja no encontre beyla la flor que’en la montanya sorolla ab grata música cenyida de romers; e sembla á ma tristea que l’ample riu no banya, la vega de flors beyles, los caliç encisers.

Tot sembla de la vida la ombra falaguera, e la il·lussió perduda de lo trist cor ferit; tot d’este mon fantastic hont res no mos espera, nuvóla ab roig selatje lo cel de nostre pit.

[…]

Avuy jo, nina beyla del desengany, ja plòre lo trist paorós imperi que ròba al cor la fé; avuy juglar sens llira lo trist destí deplore que ròba amor al ànima é al cor li ròba el bé.

Fragment de «Lo desengany» ( 1r Quadern llemosí . Arxiu Pastor Aicart).

La temàtica que convida a fugir dels plaers del cos i rebutjar les suposades delícies de l’amor físic que ja hem vist als poemes juvenils en castellà continua ací present en «Un recort», composició molt curiosa dedicada al seu amic Manuel Candela i que comença amb tot un seguit de qüestions.

¿Quin núvol crehua per ton cel puríssim que el sol de ton amor sempre bellissim Paorós eclipsa avuy?

¿Qui lo teu cor que somriguent somniava altre mon d’il·lussions hont se gotjava ab desengany ferí?

¿Qui esfullá en lo teu pit la flor fermosa que á son calzer d’amor duya gotjosa recorts de dolç plaher?