Josep Martínez Sanchis - Joan B. Pastor Aicart

¿Hont es d’eixos recorts i d’eixa gloria, la que un jorn t’inspirá, beyla memoria, cent cantics encisers?

Ja se desvaní tot com nuvolada que du en breçol de llamps, esparverada, lo rapit huracá! ja dels teus somnis e il·lussions fermoses, de tes dolçes memóries pus gotjoses, ni lo recort es ja.

Tot, tot se desvanix; que es falaguera La esperança d’amor pus encisera com lo mon hont vivim; tot es cuento de fades é mentira, e il·lussio tot lo que en lo mon se mira, E tot lo que sentim.

[…]

Com tu, també malavirat guaytava un pervindre d’amor on se gotjava, e tot se desvaní;

E com á tu l’amor m’enardeixia, amor que me deixá sols melatjia, amor que el cor ferí.

Altre mon vaig cercar; mon de rialles hont s’olvida el dolor é les ploralles E sols se veu plaher;

Mon d’il·lussions hont l’anima abrusada ab lo baquic plaher, acongoixada

dorm sola trist doser.

No vatjes a eixe mon, també es mentira el malhaurat gotjar que se respira, mentira es tot també.

[…]

Jo en eixe mon cercan lo plaher tiranic, abort impur d’impur fantasm satanic, gotjí ab muda tristor; y en la del vici cristallina copa, tremolosa begué la meua boca del vici l’amargor.

No vatjes á eixe mon plé de rialles de dolor y de goig, risa y ploralles, Ahont tot se torna fum;

Cercan un altre ahont l’ánima ferida, encontre segur port y nova vida y del amor la llum.

Com es veu, sembla que Pastor vol advertir Candela dels perills de deixar-se arrossegar per l’amor fugisser. I si afegim aquest poema ple de ritme i de fortes imatges als comentats abans, crec que podem concloure que Pastor Aicart va viure durant la joventut certes turbulències relacionades amb els amors i els plaers.

Els poemes d’amor i desamor vénen acompanyats d’altres fervorosament religiosos que donen pas a «La joya de Valencia», primera composició premiada de Pastor. El guardó, un ramell d’olivera de plata, li fou concedit el 13 d’octubre de 1868 al certamen convocat per l’Academia Bibliográfico-Mariana de la ciutat de Lleida. El poema és un romanç que conta la peripècia de Gilabert Jofré, nascut a València i que després d’estudiar a Lleida va fundar a València un hospital per a folls. Durant tota la composició està present la protecció que la patrona de la ciutat, la Mare de Déu dels Desemparats, ofereix als dèbils i afligits. El poema aparegué traduït al castellà el 1870 en el número 2 de la Biblioteca de La Ilustración Popular . 41

L’Academia Bibliográfico-Mariana (ABM) de Lleida va ser la institució que més va reconéixer l’obra de Pastor Aicart, que no va deixar mai de participar en els seus certàmens al llarg de tota la seua vida (en total va rebre 11 premis i 17 accèssits, els últims l’any 1914). La Pontificia y Real Academia Bibliográfico-Mariana de Lleida va ser fundada, tal com explica mossèn Escolà, un dels seus promotors principals, «per refermar el culte a la Verge Maria i la definició dogmàtica de la fe sobre la seua concepció immaculada». 42La primera convocatòria del certamen literari va ser l’any 1863 i foren premiats Rubió i Ors, Víctor Balaguer, Àngel Guimerà i Antoni de Bofarull. Durant aquells anys el principal mantenidor de la vida cultural a la ciutat de Lleida i als certàmens de l’ABM va ser Lluís Roca y Florejachs (1830-1882), un personatge amb alguns punts de contacte amb Pastor Aicart, qui, per cert, li dedicà un poema amb motiu de la seua mort. Florejachs era metge i fill de metge com Pastor, a banda d’això era arxiver i cronista de Lleida. Va mantenir contactes amb tots els renaixencistes de la ciutat de Barcelona i és fàcil endevinar que també amb Pastor. De caràcter apolític, la seua missió va ser propagar el dogma catòlic i la devoció mariana, la qual cosa el posa també en connexió amb el poeta beneixamí. Com Pastor, Florejachs escriu convençut de l’alliçonament moral que la societat necessita i, des de 1868, abandona la vida literària a Barcelona i dedica tots els seus esforços a contrarestar a Lleida els fruits de la revolució de setembre. Açò, de moment, el diferencia del jove Pastor.

A l’Amor i a la Fe manca el tercer dels temes preferits pels romàntics renaixencistes: la Pàtria. El 1r Quadern llemosí també conté poesies patriòtiques. Una està dedicada a Espanya, motiu i preocupació repetida en l’obra de Pastor Aicart; una altra, com és el cas de «Romanç», a València. Els laments per la marxa d’ambdues pàtries mai es torna incompatible en els textos del poeta. Totes dues pàtries li inspiren sentiments de pèrdua i melangia, totes dues pàtries tenen glòries que cantar. En tot cas, la pàtria valenciana està doblement enfonsada, ja que pateix els mals d’Espanya i els mals que li infringiren des d’Espanya. Així ho expressa Pastor:

Avuy cantar sols anhele en mon recort malhaurat tons furs qu’el primer Borbó de una plomada borrá.

[…]

Ja d’en Jaume los recorts son en la historia gemechs. Sols vosaltres, valencians no sou ingrats per a ell;

tan sols vosaltres ses gestes e ses glóries recordeu. Jovens lletjiu ses conquestes, lletjiu ses histories […]

I del llibre dels furs afirma:

Mira eixe llibre: eixe llibre en lletres d’or escrits te tons bons furs: fulletjalo

e vorás com ‘t dic ver. Ahi la sabiessa respira e lo ingeni del teu rey;

ahi tes llibertats puisantes, ab son sceptre escrigué.

I després,

en mal hora el quint Felip abòrt del orgull francés ab sa espasa malaida borrá tons furs d’or plé. Ells vihuen y ell morí ja, y nosaltres morirem, pero jamay morir poden los furs qu’et donà ton rey. Un jorn quisá no molt llunt Serts tons bons furs sian mes; E llavors quis’altra volta Os rixquen com altre temps; Plau si retorna eixe jorn; Plau si no tarda en esser; ¡Senyor, si retorna pronte al cel no se m’emporteu!

Aquest contundent poema és un text inèdit. S’ha d’entendre que Pastor passa en aquests moments per la seua etapa republicana, com explicarem després, i que els republicans valencians són majoritàriament federalistes, això és, partidaris de la descentralització i, per tant, contraris no només a la monarquia, sinó especialment a la monarquia centralista dels Borbons. Tanmateix, els poetes renaixencistes valencians, es caracteritzen per no voler dur més enllà d’una qüestió cultural el renaixement de la llengua i la cultura del país, i en alguns casos això els du a algunes friccions, mai al trencament, amb els catalans més polititzats. El poema de Pastor haguera sigut molt ben rebut en determinats cercles de la Renaixença catalana, però potser no tant en la més moderada Renaixença valenciana. Comparem-lo amb uns quants versos del conegut poema de Teodor Llorente, que Pastor coneixeria, titulat «València i Barcelona», escrit només uns anys abans (1864):

Mes no vullgau que tornen de nou los antics segles, puix morts estan per sempre los Jaumes i els Borrells.

… … … … … … … … … … … …

Dels venerats sepulcres no remogam les cendres; deixem dins d’ells l’espasa que el temps ja rovellà.

No cal dir que la diferència entre l’exaltació de Pastor i la moderació de Llorente és ben palesa.

El 1r Quadern llemosí conclou amb un poema ombrívol i de caràcter plenament romàntic. «El dolor i l’amargura dominen la veu del poeta per un desengany. La seua llira està trista per una dolenta historia que escrigué amb llàgrimes de l’ànima». 43I, per concloure, Pastor es defineix:

jo missatger d’ensomnis de dol e d’amargura vullg inspirar mon geni hont tons ensomnis sien de dol e de tristura.

En aquestes primeres poesies en català Pastor empra un llenguatge arcaic amb alguns col·loquialismes i en tot moment fa servir una acurada mètrica catalana, amb preferència pels heptasíl·labs amb rimes assonants combinades amb alguna consonant. Quartets, quintets, sextets i alguna octava poden veure’s entre les estrofes que canvien dins d’un mateix poema, depenent del to que busca l’autor. 44Gens malament per a un jove que volta els vint anys i que ha rebut tota l’educació en castellà.