Josep Martínez Sanchis - Joan B. Pastor Aicart

4. LES COL·LABORACIONS EN LA PREMSA I ELS IDEALS REPUBLICANS

En veritat, poques coses fan pensar, després de llegir els quaderns de 1867 i 1870, malgrat algun to més reivindicatiu, que durant aquest període de temps, Pastor Aicart participara d’una forma significativa dels ideals democràtics i republicans que un ampli sector de la societat espanyola, i amb més força encara de la societat valenciana, defensaven. La implicació de Pastor en la difusió dels valors i els principis republicans és, a més, quasi desconeguda, ja que la imatge que tenim d’aquest intel·lectual és la d’un pensador catòlic i conservador. Haurem d’analitzar, doncs, en quins termes es produeix aquesta filiació als interessos republicans, com es manifesta i com hi hem arribat. Cal també recordar l’apassionant situació política que li tocarà viure al nostre autor justament en els anys en què cursa els estudis de medicina a la Universitat de València.

Pastor va aconseguir el grau de batxiller el mes de juny de 1868. Podem suposar que l’estiu d’aquell 1868 el passaria a Beneixama i que per al començament del curs 1868/69 tornaria a la ciutat, on s’havia matriculat, seguint els passos del seu pare, en la Facultat de Medicina. En aquell moment, la situació política que viu Espanya és d’una tensió extrema. El govern d’Isabel II arrossega una intensa crisi durant tota la dècada dels seixanta. Les protestes socials creixen i els avalots a Andalusia o Catalunya sovintegen. Davant les protestes, el govern de Madrid tensa les brides i tanca diaris, prohibeix reunions, manifestacions, etc. Les qüestions econòmiques no marxen gens bé i la monarquia, endeutada, ha de vendre propietats reials per fer front a la crisi, però tot és insuficient. Les desamortitzacions dels béns comuns no han afavorit el poble, que passa fam, i els impostos continus deixen l’incipient capitalisme a les portes de la inanició. Per acabarho d’adobar, l’abril de 1865, una protesta popular contra l’apartament d’Emilio Castelar de la càtedra d’Història a la Universitat de Madrid per la publicació d’un article crític amb la monarquia, és reprimida de forma violenta i contumaç per les forces del govern. Hi ha morts i ferits entre els estudiants que donen suport al professor. La coneguda Nit de Sant Daniel serà un argument més en mans dels partits polítics per a posar fre a la monarquia isabelina. Després d’alguns intents frustrats, el 18 de setembre de 1868 els generals Prim i Topete entraren a la badia de Cadis amb el crit d’insurrecció i amb els sons de l’himne de Riego. «¡Viva España! ¡Con honra!» va ser l’eslògan revolucionari. L’endemà, el govern de González Brabo havia dimitit. L’intent d’Isabel II de reconduir la situació va fracassar a la Batalla d’Alcolea i, finalment, amb la marxa de la reina a França s’iniciava el conegut Sexenni Democràtic . Llibertat d’expressió i associació i reformes educatives i religioses en serien les primeres mesures. El Sexenni acabaria el 1874 amb la caiguda de la I República. L’any 1875 s’iniciaria amb la restauració de la monarquia borbònica, amb el rei Alfons XII. Aquest període que s’inicia amb l’expulsió d’Isabel II resulta d’una intensitat política increïble, les lluites pel poder se succeeixen, sobretot està en joc la instauració d’una república o la reconducció cap a una monarquia constitucional i democràtica, amb l’aparició de tant en tant dels representants del carlisme que volen desfer totes les reformes i tornar enrere. Els interessos en joc són molts i la situació d’una complexitat gran.

Pastor Aicart, com tants altres joves de l’època, no va quedar al marge d’aquest continu tràfec d’idees i propostes. Al llarg de tota la seua vida va defensar públicament les seues opcions polítiques, de vegades amb la poesia o els assaigs, però fonamentalment va ser la publicació continuada d’articles en la premsa l’arma que va utilitzar per participar en els esdeveniments. Els primers articles que va publicar, abans de complir els 20 anys, lluny d’alinear-se amb les opinions conservadores que va defensar posteriorment, s’apropen al sector més bel·ligerant i combatiu en favor de l’establiment de la república.

La situació creada a partir del triomf de la revolució gloriosa fou, a trets generals, la següent. Després de l’enderrocament de la monarquia, el govern interí, en mans de Prim i Serrano, es donà un temps per a convocar eleccions municipals i a Corts. Aquelles corts haurien de resoldre el futur d’Espanya. Les opcions passaven per l’establiment d’una república, que podia ser unitària i centralista, com volien els republicans de Madrid, o federal, com es volia a la perifèria; per l’adopció d’una monarquia parlamentària i democràtica que s’apartara de l’absolutisme, cosa que significava apartar-se també dels Borbons; o bé una altra opció era aquesta mateixa, però amb un rei de perfil més conservador; i finalment, una altra era l’abdicació de la reina Isabel en favor del príncep Alfons. L’opció republicana era l’opció de les classes populars i d’una bona part dels intel·lectuals. La burgesia confiava aprofitar l’impuls d’un incipient capitalisme amb un govern més tranquil encapçalat per un rei a la seua mida. Els carlins i ultramuntans preferien un absolutisme catòlic que tancara els ulls a les reformes i a les idees noves. Els republicans i els progressistes van encapçalar la revolució de setembre amb el suport d’una part del partit unionista, més dretà, però que veia la situació insostenible amb la reina Isabel. Els progressistes, però, monopolitzaren el govern de transició i deixaren fora els republicans que des del principi recelaren d’aquell govern revolucionari que ara no volia aplicar moltes de les mesures per les quals s’havia alçat el poble contra la monarquia. Les ciutats organitzaren juntes revolucionàries mentre el govern de Madrid es posava a punt. La Junta Revolucionària de València la presidia Peris i Valero, del partit progressista, però en formaven part un bon grapat de republicans. El govern progressista ja va tenir problemes per a dissoldre les Juntes de Barcelona i València perquè els republicans es fiaven poc del govern de Madrid. Finalment, les Juntes acataren les ordres de la capital. Les eleccions municipals de desembre del 68 constataren l’embranzida del partit republicà, que va arrasar a la capital i a les ciutats més importants del País Valencià. A València, per exemple, la victòria republicana fou tal que el número 42 de la seua llista, Eduardo Gatell, obtenia 1.001 vots, mentre que el primer de la candidatura monàrquica, Pedro Ballester, n’obtenia sols 806.

Tanmateix, la victòria republicana a València, Alacant, Barcelona, i tantes altres ciutats, no va fer que, en les eleccions a Corts de gener de 1869, els republicans aconseguiren majoria. El pes de l’Espanya rural i tradicionalista i el sistema electoral reduïren fortament el paper que el republicanisme tenia als ajuntaments i als carrers. Front a les 156 actes de diputats que aconsegueixen els progressistes, els republicans n’aconsegueixen 85. A més, els unionistes n’han aconseguit 81 i els demòcrates, que recolzen també la monarquia, n’obtenen 20. Els republicans, el partit més actiu i innovador, es queda en una franca minoria a l’hora de defensar els seus projectes.

La llibertat d’expressió féu que a les grans ciutats la premsa multiplicara els efectius i donara cabuda a tants diaris com tendències polítiques es manifestaven als carrers. A València, hi havia una trentena de diaris, molts d’aquests de curta durada, però tots entusiasmats per la situació que la realitat els oferia. Els diaris no s’assemblaven als que coneixem avui, ni en la forma ni en el to dels articles. Tenien només quatre fulls, normalment l’últim destinat a publicitat, i els editorials i els articles dels col·laboradors reflectien l’apassionament que es vivia. Eren habituals els atacs directes contra els opositors i l’exaltació exagerada de les idees pròpies. Llegits avui, sembla que l’endemà ha d’esclatar un conflicte a mort (o que la nostra època és d’un avorriment insofrible). La participació de Pastor en l’escena ens du a aquest moment exacte. Cap al novembre de 1868 ha aparegut a València el diari El Federal . Al costat de La República federal , és l’òrgan d’expressió del partit republicà. Els progressistes de Peris i Valero tenen Los dos reinos i l’opció més moderada compta amb Las Provincias de Teodor Llorente, que ha substituït el diari La Opinión , propietat de José Campo, 45el 1866. Podríem esperar trobar l’opinió de Pastor Aicart en els diaris moderats o religiosos de l’època, però el primer article seu apareix en El Federal , i als seus arxius consta com publicat en el número 6 del diari, amb data de 22 de novembre de 1868. El seu fill deixà una transcripció a màquina de l’article i una referència a aquesta col·laboració en la nota biogràfica sobre el seu pare. Malauradament, els diaris republicans s’han conservat molt pitjor que Las Provincias o El mercantil valenciano i aquell número 6 no existeix ni a l’hemeroteca de València ni al fons de premsa Navarro Cabanes, ni a cap altra hemeroteca de la ciutat. No obstant això, Rosa Monlleó recull un fragment de l’article en el seu llibre sobre la gloriosa i l’esmenta, sense citar l’autor, com un editorial de El Federal .