Josep Martínez Sanchis - Joan B. Pastor Aicart

En «Todo era mentira», publicat en El Centro Popular el 27 de febrer, Pastor torna a la càrrega contra el govern, al qual considera traïdor dels ideals de la revolució de setembre.

Mezquina y vergonzosa ha sido por cierto la revolución de septiembre. ¿Quién ha cortado sus alas, y la ha detenido en su vuelo? ¿Dónde están aquellas promesas de los libertadores, y las halagadoras esperanzas que soñó el pueblo ávido de libertad, de engrandecimiento y de gloria? Olvidadas, porque solo eran el vergonzoso antifaz que enmascaraba a los déspotas que nos dominan hoy; olvidadas y perdidas, porque el viento de la reacción que hoy acaricia sus proyectos, las robó de sus labios. 52

I, finalment, en «Las dos sendas», el 5 de març de 1870, reprén el discurs de «La elección» en els termes següents, tan clarificadors.

Dos sendas están ante ti abiertas para llegar al porvenir; la del absolutismo, y la de la república. De tu elección va a depender tu futura vida, tu gloria y tu regeneración.

En el absolutismo, hallarás la esclavitud del pensamiento y de la conciencia, y un trono levantado frente a frente y a despecho de la libertad; en la república, igualdad, fraternidad y regeneración, y un templo, el templo de la libertad, levantándose sobre el pavés de tus glorias y tus grandezas. 53

Amb aquest article s’acaba, fins on hem pogut saber, l’aventura republicana de Pastor Aicart. Aviat canviarà de diari i deixarà els republicans a la seua sort. La I República fou proclamada finalment el dia 11 de febrer de 1873 i va conéixer quatre presidents: Figueras, Pi i Margall, Nicolás Salmerón i Emilio Castelar. La guerra amb els carlins al nord, les revolucions cantonalistes, els problemes pressupostaris, les divisions internes i tot un seguit de conflictes acabaren amb ella el dia 3 de gener de 1874, després del colp d’estat del general Pavía. Antonio Cánovas s’encarregà durant aquell 1874 de preparar la restauració monàrquica i Alfons XII faria la seua entrada a Madrid el 14 de gener de 1875.

No ens és possible saber quines raons durien el jove Pastor Aicart a canviar les seues idees polítiques, el que sí que sembla cert és que les va canviar completament, com veurem en alguns dels articles publicats l’any 1871 en El Semanario Económico Popular . Podem pensar que tal volta els ideals republicans es van tornar incompatibles amb la fe catòlica que Joan Baptista professava i que finalment va triomfar la religió per damunt de la política. Des del mateix mes de març, però, de 1870 podem llegir-ne articles religiosos sense crítica política i poesies en castellà en una publicació que ha aparegut el mes de setembre de 1869 amb el nom de Ilustración Popular Económica . 54

5. LA IRRUPCIÓ RELIGIOSA I ELS IDEALS CONSERVADORS

La Ilustración Popular , on Pastor publicarà durant dues etapes diferents, separades per un parèntesi, estava dirigida per Agustín Lóbez, tenia la redacció i l’administració al carrer Sant Cristòfol. No era un diari, raó per la qual probablement deixava de banda els esdeveniments polítics quotidians; es tractava més bé d’una publicació que volia procurar la pau per als lectors catòlics. Completament aliena a la realitat política que l’envoltava, no podem llegir en les seues pàgines cap apologia ni tampoc cap crítica dirigida als actors públics del moment. Les virtuts cristianes, les poesies, apunts de viatges, alguna reflexió sobre la ciència o sobre la filosofia són els seus continguts més habituals. Lluny, per tant, dels aldarulls de la política, Pastor es fa a un costat, i la primera mostra la tenim el 10 de gener de 1870, en plena etapa republicana, quan publica uns breus «Cantares» en un racó de La Ilustración . Però no serà fins al 20 de març, només quinze dies després de l’aparició en El Centro Popular de «Las dos sendas», amb la publicació del sonet «Jesús en el huerto», que Pastor Aicart inicia la col·laboració habitual en la revista de Lóbez.

Ya tu sangre preciosa riega el suelo Y derraman tus ojos triste llanto; Ya el cáliz bebes del martirio santo, Ya clamas a tu Padre sin consuelo.

Lloras del hombre el mundanal anhelo, El triste padecer de tu quebranto,

Tu afrentoso martirio sacrosanto, Tu amargura, tus penas y tu duelo. Lloras del mundo la infernal locura Y temes que tu muerte sea perdida Para salvar la humanidad impura… No temes a la muerte aborrecida Que vencerá tu muerte santa y pura,

Temes al mundo que del bien se olvida. 55

Pastor, que no ha deixat la fe catòlica de costat durant l’etapa de suport als ideals republicans, ha mantingut amics en els dos sectors, com ho prova el fet que ja al gener de 1870 aparegueren uns versos seus en La Ilustración Popular . Això és segurament el que li permet fer de forma fàcil la transició d’un terreny a l’altre. L’estudiant de medicina d’aleshores publicarà, en el transcurs d’aquest 1870, algunes poesies més i uns quants articles de temàtica religiosa com «La Fe», que és el primer article de fons i que apareix el 20 d’abril, «La Esperanza», «La virtud» o altres de temàtica més filosòfica, com «El panteísmo». En tots aquests es veu la distància que ha pres sobre la qüestió política, que ha desaparegut per complet dels seus escrits, i la forta empenta que en ell tenen els problemes i les qüestions referides a la religió. Aquest darrer article és probablement el més interessant d’aquesta primera etapa en La Ilustración Popular i pot servir-nos d’exemple per a veure com Pastor Aicart es movia en el terreny de la defensa filosòfica del cristianisme (sense oblidar que encara no havia complit els 21 anys.)

L’article, que ocupa la primera pàgina de la revista, comença amb el característic estil fort i contundent del nostre autor i deixa ja clara la seua posició davant la qüestió del panteisme.

Jamás guardó la filosofía en sus páginas sistema más ridículo, creación más necia, idea más peregrina; jamás cegó tanto la razón, y se humilló pequeña hasta la nada, como al crear ese fantasma filosófico, cuya cuna festonearon las flores sin perfume del orgullo, y sombrearon las nieblas y los misterios de las más ridículas y fantásticas creaciones. 56

Queda clara des del primer paràgraf l’opinió de l’autor amb qualificatius més que evidents com «sistema ridículo», «creación necia», «idea peregrina», etc. L’article no defuig la disputa filosòfica. Un breu repàs a la història del panteisme, sense entrar en detalls, resulta il·lustratiu per l’ús de la ironia i dels qualificatius que, aplicats als filòsofs, recorden vagament l’estil irreverent de Nietzsche, però ací en un sentit del tot contrari. La idea, diu encertadament Pastor, apareix en la filosofia oriental, més exactament a l’Índia, i és recollida a Grècia per l’escola eleàtica de Parmènides, que identificarà allò existent com l’Ésser, que, en ser infinit, no deixa espai per a l’existència de cap altra cosa i, per tant, és l’única cosa existent. Aquesta idea, que en certa forma passa pel filòsof romà Plotí, arriba al segle XVII amb Spinoza, segons Pastor el «santo de la idea», i després als alemanys Fichte, «el cantor del Yo, la enésima potencia del más extravagante idealismo» i Hegel, el «panteísta incomprensible».

La definició de la doctrina arriba després. «Decir que todo es Dios y Dios es todo, es tanto como decir que Dios es y no es, que es nada, porque lo que es y puede dejar de ser al mismo tiempo, no existe». En efecte, el panteisme és la doctrina que defensa una identificació entre Déu i la Naturalesa; això vol dir que no hi ha distinció possible entre els dos éssers i que parlar d’un o l’altre és parlar del mateix des d’un diferent punt de vista. Seguint Spinoza, podríem dir que a la realitat podem anomenar-la Déu o Naturalesa ( Deus sive natura ) segons si parlem des de la perspectiva material o l’espiritual, però deixant molt clar que parlem de la mateixa cosa, cosa que, en definitiva, implica una negació del dualisme: tot l’univers és Déu, i Déu no és res distint de l’univers, que al mateix temps adquireix una entitat espiritual que el du més enllà del pur materialisme. El cristianisme s’ha mostrat sempre contrari a aquesta ontologia monista perquè considera que desapareix el lloc de Déu o que Déu queda massa identificat amb la matèria i, per tant, també amb l’ésser humà. Això es veu de seguida si seguim la crítica de Pastor Aicart.