Josep Martínez Sanchis - Joan B. Pastor Aicart

Todos admiten, dicen los panteístas, la existencia de un ser infinito; pero como ese ser impide la coexistencia de seres limitados, necesariamente no existe más que el ser infinito.

Ved el eterno argumento de los panteístas, ved su sofisma primordial. Refutémoslo, minemos los cimientos del nebuloso castillo del panteísmo, y pronto oiremos el rumor de sus murallas que se desmoronan y de sus torres que caen.

¿Cómo me probaréis, panteístas, que el ser infinito impide la coexistencia de otros seres? ¿No os dicen la razón y la experiencia, esas dos coronas de la ancianidad, que el mundo físico y el mundo moral son un conjunto de seres finitos? Tenéis ojos y no veis; tenéis oídos y no oís. ¿Acaso no debe haber un ser infinito, principio de esos seres? ¿Me probaréis que hay efecto sin causa? ¿Dónde está, pues, la contradicción que queréis encontrar en la coexistencia de lo ilimitado y lo finito? […].

También decís que el mundo es Dios, porque Dios es todo. Dios sabéis que es perfectísimo; si el mundo es Dios, Dios es perfecto e imperfecto a la vez, como lo es el mundo ¿Admitís esta contradicción? Os sonrojáis; sonrojaos, sí y no lloréis aunque el fuego de la vergüenza queme vuestras mejillas. […].

Els arguments de Pastor, a banda de la seua vehemència propagandística, revelen la seua concepció tomista, defensada per la jerarquia catòlica en aquell moment i en l’actualitat. 57Els arguments a posteriori 58en favor de l’existència de Déu són suficients per a negar el panteisme. Si no podem afirmar que una cosa siga al mateix temps causa i efecte, haurem de considerar que els éssers finits han de tenir una causa que els supera en perfecció, i aquesta causa ha de ser Déu.

Amb independència de l’encert o no dels arguments filosòfics que fa servir Pastor Aicart, l’anterior és un exemple del seu estil combatiu aplicat ara a una temàtica per complet distinta d’aquella que l’ocupava només uns mesos enrere. El camp de batalla havia canviat per al nostre escriptor, la seua personalitat lluitadora, no.

D’altra banda, la preocupació filosòfica que s’inicia amb aquest article de joventut l’acompanyarà sempre i així ho anirem veient al llarg d’aquest treball. Amb el pas del temps, Pastor anirà reforçant la seua concepció religiosa i considerarà les posicions deistes i teistes aparegudes amb els pensadors il·lustrats com un perill per a la doctrina catòlica. Les seues forces se sumaran a les de la filosofia Escolàstica i el tomisme i a la idea general que la modernitat, amb la seua confiança en la raó humana, ha significat a la llarga encetar un camí de descreença religiosa que condueix a l’indiferentisme religiós (títol d’un article posterior) quan no directament a l’ateisme, amb els quals la societat es dissol en no tenir el vertader fre moral que suposa l’obligació d’obediència cristiana. Una obediència, per altra part, que no és gens costosa i que es viu amb alegria si la nostra fe és vertadera. Per això caldrà reforçar els mecanismes socials que permeten apuntalar aquesta fe, davant la qual la filosofia apareix com a enemiga i potencial destructora.

En aquesta publicació signa també Pastor amb el pseudònim de ‘Valeriano’, que és el nom del seu germà menut. Al llarg de la seua trajectòria com articulista, Pastor Aicart utilitzarà alguns sobrenoms, com aquest de ‘Valeriano’, ‘Olegario Belda’ en el Semanario Económico Popular , i ‘Licenciado Linaza’ en El Zuavo . Els pseudònims, a parer meu, cobreixen una doble missió: d’un costat es multiplica el nombre de collaboradors i s’evita repetir el mateix nom en un mateix diari de només quatre planes; de l’altre, permeten a l’autor escriure articles més polèmics sense haver de signar-los amb el seu nom vertader. Per exemple, veurem com Pastor reserva el seu nom per als articles purament religiosos mentre que els pseudònims apareixen en articles, més durs, sobre la salut o l’alcoholisme; però també apareixen en articles menys polèmics per la simple raó, com sosteníem, d’evitar la repetició dels autors que confeccionen el diari. Sobretot en El Semanario Económico Popular la presència dels articles de Pastor és contínua i ompli una bona part de l’espai de la revista. Pastor publica, per última vegada en la primera etapa de La Ilustración , en el número 46 (1 de desembre de 1870) una harmonia religiosa titulada «A Dios». Algun problema hi va haver en la redacció de La Ilustración Popular que va fer que una part de l’equip, entre ells el director Agustín Lóbez i Pastor Aicart, abandonara la publicació 59(en el cas de Pastor seria de forma temporal, ja que hi tornarà més tard). El 4 de març de 1871 eixia als carrers de València El Semanario Económico Popular , amb tirada setmanal i amb el subtítol que el qualificava com a diari religioso, moral, político y económico . D’aquesta revista no es conserva cap exemplar en les hemeroteques de València i no n’he vist cap referència en els manuals de premsa consultats; sembla, per tant, descatalogada, però a l’arxiu Pastor Aicart de l’Ajuntament de Beneixama se’n conserven una desena d’exemplars en un estat acceptable.

Agustín Lóbez era el director i el propietari de El Semanario , la redacció del qual es trobava al carrer Paraiso. Costava 5 reals. Agustín Lóbez, ‘Cándido’, que també ve de La Ilustración , Pastor Aicart, Ricardo Palanca i ‘Olegario Belda’, és a dir, de nou Pastor, signen els articles del número 1. Pastor contribueix amb un article titulat «El porvenir del catolicismo», en el qual repassa la història de l’Església catòlica i d’algunes idees filosòfiques heterodoxes que resultaran derrotades, al seu parer, per la veritat, que està amb el catolicisme. La seua particular batalla contra els ideals del moviment il·lustrat també s’hi veu en aquestes línies.

Llega el siglo XVIII, el siglo de una nueva filosofía, terrible enemiga del catolicismo. Voltaire, D’Alembert, Bayle, Rousseau, Grim, Helvesio, Holbach y Volney son sus creadores. Dejadles vociferar; el fruto de sus predicaciones ha de ser una guillotina.

El Semanario Económico Popular , núm. 5, València, 1 d’abril de 1871 (Arxiu Pastor Aicart).

El Semanario acaba amb una secció instructiva. Pastor, amb el pseudònim d’‘Olegario Belda’, signarà una sèrie de tres articles, aquest és el primer, dedicats a la salut i que porten com a títol «La importancia de la higiene». L’estudiant de medicina intentava assabentar els lectors de la necessitat d’observar certs costums, avui assumits però no valorats de la mateixa manera en l’època de l’article.

La higiene bien aplicada y comprendida bien, puede prolongar la existencia, hacernos invulnerables, si la expresión nos es permitida, a la influencia perturbadora de muchas causas morbíficas, y atenuar la gravedad de las enfermedades que nos aquejan. ¡Cuántas veces la primordial y quizá única causa de las enfermedades, es el olvido de los preceptos higiénicos! Punible es faltar a sabiendas a esos preceptos que la observación y la experiencia, inspiradas por un criterio lógico y racional, escribieron en nuestro favor, y para nuestro bien estudiaron; punible y digno de castigo es dar al olvido lo que por tan sagrado debe tener un lugar preferente en la inteligencia.

Però el caràcter religiós de la revista i les idees de l’autor el faran acostar-se cap a la moral sempre que puga. Així, en el segon article relacionarà higiene i moral i afirmarà que qui perd la higiene està a un pas de perdre també la moral, tant si es tracta d’un individu com si es tracta d’un estat.