Josep Martínez Sanchis - Joan B. Pastor Aicart

La historia de los reyes –cita Monlleó– está escrita con sangre y lágrimas. La de las repúblicas con oro y flores. La historia de los reyes es una cadena de arbitrariedades y despotismos; la historia de las repúblicas es una guirnalda de hechos inmortales. Un rey es como un amo de esclavos: su voluntad ha de ser la de sus súbditos. Un Presidente es un padre: la voluntad del pueblo es la suya. 46

En el quadern número VI dels manuscrits de Pastor Aicart podem trobar l’article complet que porta com a títol «La elección», al fragment de dalt el segueix el text següent, amb què acaba l’article.

Los indiferentes dirán que el país ni pide monarquía, ni república; que le es indiferente una u otra forma de gobierno; que únicamente desea un gobierno barato. Y precisamente este argumento nos viene como de molde para apoyar nuestra opinión. Si verdaderamente el pueblo desea un gobierno barato y por lo tanto popular y estamos convencidos de que ese es su deseo, dígasenos ¿qué gobierno es más barato? ¿La Monarquía con sus cuantiosos gastos y su indispensable y costosa falange, sus cesantías, sus sueldos extraordinarios y su camarilla? ¿O la República con sus economías verdaderas, y sus nivelaciones, con la supresión de empleados inútiles, con el desestanco de lo estancado, y con su libertad y su progreso? Volvemos a repetirlo; la elección está hecha. La opinión pública que es la verdadera manifestación de la voluntad nacional decidirá en esta contienda de vida o muerte para España.

Acudamos a las urnas, y depositemos nuestro voto; y sea él la expresión de nuestra voluntad; la voz de nuestra conciencia, o seremos impíos y traidores.

Libertad en las elecciones; nada de atropellos ni amenazas. Si con esos medios se lograsen cien votos más, esos cien votos serían otros tantos Judas que venderían al comprador.

No más indecisiones; no más desaciertos.

La historia con sus páginas abiertas nos muestra los inconvenientes de la monarquía y las ventajas de la república; la razón y el sentido común la abonan; elijamos, pues.

Decida el sufragio universal; si la monarquía es solución unánime de la nación, acatémosla; si la república es sancionada por el voto popular en las urnas, saludémosla como radiante aurora de nuestras libertades y como el ángel de nuestra redención.

No olvidemos que España, como ha dicho Víctor Hugo, si renace monárquica será pequeña; si renace republicana, será grande.

El coneixement que tenim de la ideologia catòlica i conservadora de l’autor de Beneixama ens deixa un poc desconcertats en trobar aquest posicionament tan favorable a la república i tan aliena a la seua posterior presa de partit, quasi del costat dels pressupostos carlins. Com explicar tan gran canvi? Com fer coherent un pensament tan partidari de la república amb els poemes religiosos que han guanyat premis curiosament els mateixos dies que el govern revolucionari pren el poder després d’enderrocar Isabel II?

D’antuvi, hem d’assenyalar que la gran part dels republicans mantenen una posició crítica davant les jerarquies de l’Església catòlica, a la qual acusen de connivència amb els carlins, a més defensen la llibertat de cultes i en general la separació de l’Església i l’estat. Però no hem d’oblidar que són els progressistes, i no els republicans, els qui manifesten una major bel·ligerància contra l’Església, la qual cosa es posa de manifest des dels primers dies del govern de Prim i Serrano que, entre les mesures adoptades el mes d’octubre del 68, inclou la supressió de tots els monestirs, convents, col·legis, congregacions i cases religioses de tots dos sexes que s’hagueren constituït a Espanya després de 1837, les propietats dels quals passaven a mans de l’estat. A això s’hi afegia la prohibició de constituir-ne de nous. En l’àmbit universitari s’aprovava la supressió de la Facultat de Teologia, que quedava en mans de l’Església per tal que l’organitzara lliurement dins dels Seminaris. 47Davant d’aquests atacs contra els interessos de l’Església catòlica, Las Provincias explica l’opinió del republicà Sorní.

En la cuestión religiosa, el partido republicano pide la libertad igual para todos, ya que si no es igual para todos deja de ser libertad, añadió, queremos templos, en todas partes, debemos consentirlos a los demás pues no deja de ser un contrasentido que queramos impedir a los otros la libertad que para nosotros ambicionamos. La libertad no consiste en expulsar a las monjas; la libertad no se pierde porque cuatro ancianas recen en el rincón de un convento. La república respeta toda asociación que tenga un fin moral y no ilícito. 48

Així les coses, hem de pensar que Pastor Aicart s’inclou dins la minoria de republicans catòlics que confien que el nou sistema polític que defensen col·loque Espanya en una situació millor que la del passat i acabe amb la corrupció contínua de l’administració. Aquest nou sistema ha de garantir la llibertat dels individus, i això implica també garantir la llibertat religiosa de la mateixa Església catòlica, que veu amenaçats els seus interessos amb el govern progressista. Resulta significatiu que Pastor no parle del tema religiós en els seus articles, com sí que feien altres republicans. Probablement no devia sentir-se molt còmode en tractar aquestes qüestions amb els correligionaris republicans i, finalment, seria la seua profunda creença religiosa que el duria a abandonar els ideals republicans i decantar-se en favor d’un pensament catòlic. Si ens preguntem d’on podrien venir-li les influències ideològiques republicanes, cal pensar que no seria per la via familiar, ja que la família, tant per la via paterna com per la materna, estava alineada amb l’Església catòlica, i tampoc arran dels seus contactes amb Vicent Boix, que es declarava progressista, que en la pràctica volia dir contrari als isabelins, però monàrquic. Devien ser les amistats juvenils de l’Institut de Segon Ensenyament i de la universitat, i les contínues reunions als cafés i als clubs que el feren abraçar per un temps la causa republicana. Amalio Gimeno està entre aquestes amistats, com hem vist en la dedicatòria del 1r Quadern llemosí . Probablement també ho està Luis Simarro, amb qui Pastor ha coincidit a l’institut i a la Facultat de Medicina. Tant Gimeno com Simarro ocupen destacades posicions en la lluita en favor de la república. Els republicans havien apartat qualsevol qüestió social i havien donat prioritat a la consecució de la república, al tema de les quintes i a la supressió d’alguns impostos considerats summament injustos, com el de consums. 49Mentre aquella causa respectava la qüestió religiosa i no la tenia entre les seues preocupacions principals, Pastor va continuar manifestant la seua adhesió de forma clara i vehement, com correspon també al seu estil. Però la república semblava, després de les eleccions de gener, cada cop més lluny. El govern progressista no donava curs a les reivindicacions fonamentals dels republicans, la primera de totes era la d’encaminar la nació a un règim republicà que imitara els Estats Units o Suïssa. La monarquia era criticada, com hem vist en l’article de Pastor, i era una reivindicació present en els discursos dels diputats republicans, pel seu estancament, i sobretot per la qüestió de les despeses exagerades dels reis i l’estalvi per a les arques de l’estat que suposava un règim com la república. Una altra de les reclamacions dels republicans era la supressió del sistema de lleva per quintes, una promesa que el govern progressista incomplia en haver de fer front a la guerra declarada a Cuba. Si en «La elección» hem vist l’opinió de Pastor respecte de quina ha de ser la forma política de l’estat, en «Un desengaño más» l’autor es mostra absolutament desencisat amb la política duta a terme pel govern progressista respecte de la qüestió de les quintes, criticades no només pels republicans, sinó per amplis sectors de la població. Les quintes suposaven el sorteig d’un servei militar de 7 anys, amb un alt risc d’haver d’acudir a sufocar algun conflicte bèl·lic a les colònies. Un es podia lliurar d’aquest sorteig pagant una elevada suma de diners, cosa que només estava a l’abast de les classes benestants. Les famílies sense recursos veien moltes vegades desaparéixer la força de treball d’un fill, absolutament necessària per a la manutenció de la casa, i restaven encara més sumits en la misèria. Altres vegades eren economies amb més recursos que acabaven hipotecant-se per fer front al pagament de l’exempció o a una assegurança de quintes. Quan el sorteig beneficiava algun membre de les classes més desfavorides era habitual que els burgesos compraren aquell dret i, així, eren els fills de les famílies pobres que vessaven la sang per la pàtria. En aquests termes s’expressa Pastor Aicart en El Centro Popular , diari que ha substituït El Federal .