Josep Martínez Sanchis - Joan B. Pastor Aicart

¿En Medicina, dices? No me espanta tu noble intento y tu osadía insigne, pues seguro con alegre charla lograrás te licencien, sin que sepas tomar el pulso y recetar pomadas.

Si la fortuna te sonríe hermosa, receta sin cesar, sin cesar mata, que de esa ciencia los errores todos

la oscura tumba en sus abismos guarda. 63

El poema, com es pot veure, ens parla de penes i dolors que els dos comparteixen, però Pastor afirma la seua situació més extrema en considerar-se ja fora del seu temps, d’una manera ben significativa per a un jove de 21 anys.

Con gracejo me escribes; quien pudiera dando al pesar que martiriza el alma tregua un momento, contestando en broma, contestar a las tuyas con mi sátira!

Mas tu sabes mi genio; la sonrisa, hace tiempo a mis labios es vedada;

Yo vivo en otra edad; soy de otro siglo.

També sabem, pel que ens diu en altres versos, i si donem crèdit a la informació apareguda al poema, que Pastor tenia un gos, al qual anomenava Mimbrales. I, per una altra carta publicada el 29 de juliol de 1871, ens assabentem que Pastor es troba a Beneixama i des de damunt d’una muntanya i a l’ombra d’un pi, envoltat de l’aroma del romer i del timó, escriu en to bucòlic aquesta descripció de la vall:

Su primer rayo se ha quebrado en mi frente, dorando antes la copa del pino a cuyo pie trazo estos renglones. La niebla del valle va desapareciendo, y mi aldea que ha despertado ya al nuevo día, empenacha sus chimeneas con blancas columnas de humo, que ora oscilan por el viento de la montaña cimbreadas, ora ascienden verticales como pilastras de neblina que han de sostener el firmamento azul.

Pastor aprofita la descripció de la vall per a convidar el seu amic a l’abandonament de la ciutat i introdueix un tema clau en la seua obra i en la seua vida: la preferència de la vida del camp a la de la ciutat. «En las ciudades todo es raquítico, y casi todo mentira», diu, i afegeix que

en la aldea el oro es oro, vuestras hermosuras son plagio de nuestras hermosuras, vuestras bellezas, copia de nuestras bellezas. Yo quiero ser original en todo, y por eso estoy por los originales de mi aldea. Ven –acaba dient-li– y conocerás la proverbial sencillez de nuestros montañeses, y la comedida hermosura de nuestras zagalas.

La resposta de ‘Cándido’ es produeix el mes d’octubre, després d’una suspensió per motius econòmics de El Semanario , i no està exempta d’ironies. A l’afirmació de la «vida raquítica» de la ciutat, li va respondre directament que això no ho diria «por el alquiler de casa». Podem suposar, tal vegada, que Pastor viu en una casa de lloguer, que potser comparteix amb ‘Cándido’, i que el lloguer no és precisament barat? També parla ‘Cándido’ del costum de ‘Valeriano’ de dur sempre vi quan torna del poble a la ciutat. 64Continuant el to burlesc, ‘Cándido’ conta que mentre s’allotjava a casa d’un familiar al poble i no tenia ni diners ni sabates en condicions ningú no va voler ajudar-lo i que a la ciutat, almenys, li van fer unes botes a crèdit. Al poble eren tants els qui anaven descalços que ningú no considerava important la seua mancança. Per això ‘Cándido’ prefereix la ciutat. I com que ‘Valeriano’ dedicarà en la seua carta uns elogis a les dones del poble, ‘Cándido’ també li respon a això amb ironia. 65

Hem vist, per tant, com a partir de març de 1870, el jove estudiant de Medicina, que havia militat a les fileres dels partidaris de la república canvia d’ideari i continua igualment actiu ara en mitjans de comunicació de tarannà més conservador. La religió, les excel·lències de la vida en el camp, la importància de la salut, la filosofia i la defensa de l’ideari catòlic són ara els seus temes preferits, i amb aquests continuarà ja la resta de la seua vida.

Precisament el càntic a la vida rural amb què acabem aquest apartat ens du a l’apartat següent, quan Pastor Aicart, només acaba els estudis, decideix tornar a Beneixama, el seu poble.

1. Evaristo Pastor Aicart, director de la Societat Musical La Paz i pintor, autor del quadre que hi ha a l’església de Sant Joan Baptista de Beneixama, darrere de l’altar major. Evaristo va contraure matrimoni dues vegades, la primera amb Josefa Ruiz, matrimoni del qual nasqueren Rogelio i Eulàlia, i la segona amb Salvadora Alcaraz, mare del conegut director de la Banda de Música Olegario Pastor Alcaraz, i de les seues germanes Rosa i Elisa.

2. Llibre 6é de bateigs, f. 92r.

3. Juan Pastor Valdés (1901-1987), últim fill de Joan B. Pastor Aicart, metge com el seu pare i el seu avi. Va deixar escrites algunes notes biogràfiques sobre el seu pare i a ell li devem bona part de la informació que aportem en aquest treball.

4. Fina Puig Pastor (1904-1995) i Amparo Puig Pastor (1913-2008), filles de Desamparados Pastor Sanjuán, filla major de Joan B., que arribaren a conéixer el seu avi. Si voleu més detalls de l’arbre genealògic de Joan B. Pastor Aicart podeu consultar l’apèndix 1 (p. 223), i aquesta adreça en Internet: .

5. A. Sempere Galiana: El Cardenal Miguel Payá y Rico , València, Facultad de Teología San Vicente Ferrer, 1993, pp. 38-40.

6. José Aicart Palanca (1813-1864), rector i arxipreste de Torrent des de 1850, tingué un paper destacat durant l’epidèmia del còlera de 1855 i la seua tasca fou reconeguda per l’Ajuntament torrentí.

7. M. Sanchis Guarner: Renaixença al País Valencià , València, Ed. 3 i 4, 1968, pp. 23-24.

8. Paraula dubtosa.

9. Amalio Gimeno Cabañas (1850-1936). Nascut a Cartagena, catedràtic de Patologia a la Universitat de Santiago de Compostel·la, de Terapèutica a la de València i d’Higiene Privada i Pública a la de Madrid. Diputat pel partit lliberal l’any 1886 i senador a Madrid per la Universitat de València des de 1893, va participar en diferents governs durant la regència d’Alfons XIII, com a ministre de Instrucción Pública y Bellas Artes , des d’on va promoure la creació de la Junta para la Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas . També va ocupar les carteres de Gobernación, Marina y Estado . Com a metge destacà el seu paper durant l’epidèmia del còlera de 1885 en introduir la vacunació general de la població seguint les teories de Koch i del Dr. Ferran.

10. Trobem tota aquesta informació en J. M. López Piñero: La Facultad de Medicina de Valencia (1502-2002) , Universitat de València, 2002, pp. 185 i ss. i en la crònica dels esdeveniments d’octubre de 1869 que publicà l’any 1870 Amalio Gimeno.

11. El 1r Quadern llemosí (1870) és el títol d’un recull de poemes de joventut escrits en valencià que analitzarem més avant.

12. Fragment de «Mi aldea». Arxiu Pastor Aicart.

13. Fragment de «El primer amor». Arxiu Pastor Aicart.

14. Fragment de «Recuerdos de ayer». Arxiu Pastor Aicart.

15. Fragment de «Tristeza». Arxiu Pastor Aicart.

16. Fragment de «¡Ilusiones!». Arxiu Pastor Aicart.

17. Fragment de «A la Creación». Arxiu Pastor Aicart.

18. Fragment de «En el Jardín». Arxiu Pastor Aicart.

19. D’aquestes obres parlarem en el capítol dedicat al teatre.

20. Per veure de mantenir certa coherència lingüística, de la mateixa manera que hem donat títols en castellà als quaderns de poesia feta en castellà, anomenarem aquest quadern 1r Quadern llemosí .

21. Vegeu nota 9.

22. Manuel Candela y Pla (1847-1919). Nascut a València. Ginecòleg. Doctorat a Madrid (1873), fou catedràtic d’obstetrícia i ginecologia a la universitat de Santiago i després a la de València fins l’any 1918. Va presidir l’Ateneu Científic Artístic i Literari de València (1888), va fundar la Societat Filharmònica de València i en fou el primer president. Va ser també rector de la Universitat (1902). Va introduir la pràctica de l’extirpació de la matriu (1884) i de l’operació cesària (1886). Va fundar la publicació «La Crónica Médica» (1874-1888) i va dirigir «El Progreso ginecológico y Pediatra» (1885).