Josep Martínez Sanchis - Joan B. Pastor Aicart

El professor Vicent Simbor, d’altra banda, ha defensat un lloc menys arrogant que el que s’autoimposà el mateix Llorente en atribuir-se, al costat del seu amic Vicent Querol, que escrigué majoritàriament en castellà, la renaixença de les lletres valencianes. 30Simbor no oblida la tasca de Josep M. Bonilla, de Pasqual Pérez o de Vicent Boix, representants d’una generació anterior a la de Llorente i que d’alguna manera influïren tant en el fundador de Las Provincias com en altres autors renaixencistes.

De qualsevol manera, hem de destacar que va ser l’any 1859 quan Teodor Llorente (1836-1911) i Vicent W. Querol (1837-1889), esperonats, tal com ho explica Llorente, per Marià Aguiló (1825-1897), erudit mallorquí que havia arribat a València el 1858 per fer-se càrrec de la Biblioteca de la Universitat, promogueren l’organització a la ciutat d’uns Jocs Florals com els que s’havien organitzat mesos enrere a Barcelona, i en els quals havia participat Aguiló. Mentre que a Barcelona els Jocs iniciats aquell any es mantingueren en els anys successius, a València no va ser fins l’any 1879, amb el concurs de Constantí Llombart (1848-1893) i de Lo Rat Penat, que tornaren a organitzar-se. Llorente reconegué la influència de Joaquim Rubió i Ors (1818-1899), «Lo gayter del Llobregat», i va escriure més tard que fou Marià Aguiló qui va promoure l’interés d’ell i de Querol per les lletres catalanes.

De mica en mica, la literatura en la nostra llengua anava obrint-se un xicotet camí, i és en aquest context en el qual apareixen les primeres poesies en valencià de Pastor Aicart, allà per l’any 1868. En aquell moment encara no s’havia publicat a València cap llibre de poesia culta enterament en valencià, només alguns poemes apareguts en la premsa. Constantí Llombart no ho va fer fins l’any 1872 amb Niu d’abelles. Epigrames llemosins , un recull de poemes amb algunes composicions en valencià entre les quals no en figura cap de Pastor Aicart. Per la seua part, Llorente va publicar el seu Llibret de versos el 1885; per aquesta raó, Pastor no podia, el 1868, haver llegit molta poesia en valencià i probablement les seues lectures es reduïen al grapat de poesies publicades per Llorente en Las Provincias , en el recull que Jacint Labaila (1833-1895) va publicar el mateix 1868 amb el títol de Flors del Turia: poesies valensianes o les que pogueren arribar a València des de Catalunya, on Jacint Verdaguer havia guanyat ja quatre premis en els Jocs Florals de 1865 i Llorente havia actuat com a mantenidor dels Jocs Florals de 1866. En tot cas, no en devien ser moltes, ja que no hi havia encara una publicació que s’encarregara clarament de la difusió de poesia en valencià, la qual cosa canviarà a partir de 1874 amb l’aparició de Lo Rat Penat. Calendari llemosí , publicació promoguda i dirigida per Constantí Llombart.

El cas és que entre l’any 1868, si no el 1867, i el 1870, Pastor inicia el seu trànsit per la literatura catalana amb una col·lecció de 17 poemes, la major part dels quals continuen inèdits fins avui. I la primera vegada que veiem una referència a la nostra llengua en paraules de Pastor Aicart ens trobem amb la denominació que de manera habitual feien servir els escriptors valencians per a la seua llengua, que no és altra que la de llemosí . Hem d’aclarir ací, abans de continuar, quina era la situació pel que fa a la qüestió del «llemosinisme» entre els intel·lectuals valencians.

La qüestió del llemosí

Pastor Aicart, com veurem, no és un cas aïllat. De manera general, tots els escriptors valencians renaixencistes anomenaven llemosí a la llengua catalana en què escrivien. 31No he trobat, entre els documents de Pastor, cap justificació de l’ús d’aquest terme, però en tot cas sí que hi ha un article on Pastor utilitza de nou aquesta denominació vint-i-cinc anys després d’aquella que apareix en el 1r Quadern llemosí , es tracta de «Carta abierta» dirigida a D. José Parra Bernabeu, i publicada en El noveldense amb la qual en contesta una d’anterior publicada per aquest en el mateix diari. Pastor agraeix l’enhorabona que Parra Bernabeu li dóna per haver guanyat la Flor Natural dels Jocs Florals de València; es tracta, per tant, de l’any 1895. Pastor escriu:

Convencido de que viven casi dos vidas los que sueñan, tengo ya hace muchos el inocente pero honrado antojo de soñar despierto, cortejando a las Musas en lemosín o en castellano, según me lo ruega o exige la loca de la casa. Y en castellano o en lemosín, canto, celebro, y glorifico los únicos y verdaderos ideales del poeta, la Fe, la Patria y el Amor (…).

Fem notar també que el títol de la composició que guanya aquells Jocs Florals és «L’arpa llemosina».

Al voltant del concepte de llemosí podem dir que va començar a emprar-se en els territoris de parla catalana ja durant el segle XIII, però no fou fins el segle XVI que començà a emprar-se amb el significat de ‘català antic’, segons documenta August Rafanell en el seu llibre Un nom per a la llengua , 32estudi on recopila els textos cabdals pel que fa a aquesta designació per a la llengua de catalans, mallorquins i valencians. El llemosí feia referència a l’antiga llengua parlada als voltants de la ciutat francesa de Llemotges i, per extensió, als territoris provençals on es parlava l’occità, de la qual n’era una variant. Rafanell explica com encara en el segle xix el nom de llemosí va ser utilitzat en el conegut poema «Pàtria» que Bonaventura Carles Aribau escriu el 1830 i que és pres com el punt de partida de la Renaixença. No obstant això, és en la dècada de 1850 quan, a Catalunya, Antoni de Bofarull i Manuel Milà i Fontanals desacrediten el terme i la seua conveniència per a referir-se al català. En general, llemosí designava en aquesta època el català antic, que s’apartava de l’estàndard oral que s’emprava en la societat, sobretot s’apartava de l’estàndard emprat a València. Per aquesta qüestió alguns valencians criticaven els renaixencistes que usaven una llengua que no «entén ningú» i designaven aquests poetes com els poetes de l’ab y del flairós , referència a dos usos arcaics de la llengua ja abandonats. Així ho veiem en el fragment publicat per Llombart en Abelles y abellerols . 33Teodor Llorente i, sobretot, Constantí Llombart van

al 1868 escrivia a Las Provincias una ressenya de la festa de germanor que havia tingut lloc durant els primers dies de maig a Barcelona, i en la qual havien participat poetes d’arreu de les terres occitano-catalanes. Llorente hi deia que l’encontre havia reunit no sólo a los poetas que en España cultivan lo que aquí se llama la lengua catalana, y a la que se nos permitirá a los valencianos apellidar lemosina, como a nuestros hermanos de Francia, a los ilustres representantes, de la restauración provenzal. 34

Tant Llorente com Llombart explicaven com el llemosí servia per a evitar emprar el nom català quan es referien a la llengua comuna i prendre així certa distància respecte de la Renaixença catalana. Llombart, per exemple, va iniciar la publicació d’un calendari que seguia la petja del Calendari català de Pelai Briz amb la denominació de Lo Rat Penat. Calendari llemosí . En aquella publicació s’indicava la voluntat de publicar poemes escrits en llemosí a Catalunya, València o Balears. A més, Llombart reaccionà desfavorablement a la denominació de Rimas catalanas que Vicent W. Querol utilitzà per a les seues tres úniques composicions en valencià. Llombart escriu: «ha tingut l’estrany capritjo de titolar-ne Rimas catalanas les tres úniques poesies llemosines». 35