Josep Martínez Sanchis - Joan B. Pastor Aicart

2. LES PRIMERES OBRES

En l’extensa obra de Pastor Aicart no abunden les anotacions cronològiques, la qual cosa fa que resulte difícil la datació quan es tracta de composicions que resten inèdites. No obstant això, trobem alguna anotació de tant en tant que ens ajuda a reconstruir el procés de creació intel·lectual que va viure el nostre autor. Per això és significatiu trobar la data de les seues primeres composicions, normalment adjudicada al conjunt d’un quadern, cosa que implica, quan es tracta d’un quadern de poesia, la probabilitat que alguns dels poemes que s’hi troben hagen estat escrits abans. L’any 1867 és la data més antiga que es troba en les composicions de Pastor Aicart, tot i que dins del que anomenarem Cuaderno de 1867 hi ha una composició que porta la data de 1866. A banda d’aquest quadern complet i datat, a l’arxiu n’hi ha un altre d’incomplet, que anomenarem Cuaderno juvenil incompleto , però podem afirmar, pel tipus de lletra perfectament llegible i amb un cert aire juvenil, que es tracta d’un quadern o bé de la mateixa època o fins i tot d’algun moment anterior a 1867, cosa que ens situa en els anys d’adolescència. Del que no hi ha dubte és que Pastor va compondre la major part d’aquests quaderns amb menys de 18 anys i que, per tant, els seus interessos literaris comencen abans de l’inici dels estudis universitaris.

Pel que fa als quaderns, podem dir que es tracta d’una bona quantitat de fulls cosits a mà; el Cuaderno de 1867 , que és el que es troba complet, du una inscripció que assenyala «las más antiguas» i que recull, en 184 fulls, 63 poesies en castellà manuscrites amb lletra clara i sensiblement diferent de la lletra que farà servir d’adult. La temàtica d’aquest poemari és una mica heterogènia, però destaquen per damunt de tot les poesies d’amor i desamor, les dedicades a la família, també les religioses, històriques i fins i tot un breu capítol al final amb poemes dedicats a la sensualitat completament atípics dins de la temàtica de Pastor Aicart. Gràcies a aquestes podem imaginar alguns dels trets de la personalitat del jove Joan Baptista, que podríem definir com un jove romàntic, apassionat i enamoradís, que escriu poemes per allunyar els fantasmes dels amors no correspostos, com ocorre per exemple en «A ti», «A Leonor», «A una niña» o «Oriental», poemes amb els quals ens indica la manca de sort en als amors juvenils, la qual cosa el mou a la ràbia que expressa amb versos com aquests:

Una mujer o virgen

que fascinara

con sus ojos de fuego

mi pura alma

fue la primera

ilusión que mis ojos

dormidos vieran.

[…]

A esa virgen hermosa,

ángel del cielo,

dediqué mis amores

por largo tiempo.

Tiempo perdido

regado con el llanto

del pecho mío.

O bé,

¡¡¡POBRE NIÑA!!!

Siempre me dices que tu amor es puro

y que su llama es bella

que la ilusión que sobre mí formaste

es la ilusión primera

y lloras, si yo lloro, y te entristeces

sin que yo me entristezca

y cuando río, ríes, sin que nunca

te augure un mal, mi flema.

Y me llamas tu amor, tu ingenuo amante

tu felicidad ciega

sin que jamás, jamás te desconcierte

de mi amor la bajeza.

¿Acaso crees que yo no veo aquello

que tu quieres que no vea?

¿Juzgas acaso que tu amante es bobo,

es lelo, o es babieca?

¿Te parece mujer que de ese modo

se engaña ya a cualquiera

haciéndole así ver lo blanco, negro;

la tosca guija, perla?

¿No conoces Leonor que tu desgracia

como raíz se eleva

no a la potencia quinta ni a la octava

sino a la potencia enésima?

¿Acaso es justo hacer que trague el prójimo

lo que tragar no quiera

haciendo viva siempre de esperanzas

y además de apariencias?

Mal lo has pensado, si ganar querías

con tal estratagema

un corazón amante y desprendido

de la volubre [sic] tierra.

Si tus ojos hinchados y perdidos

[…] brillantes fueran,

y fueran tus cabellos casi rubios

de sebo las guedejas,

si tu rostro nefando, de querubes

tomara su belleza

y tu voz del ruiseñor el eco puro

¡Oh pobre niña! fuera,

quizá entonces, quizá mi amor perdido

y mi pura existencia

para atarnos con lazo indestructible

sin acordar te diera.

Pero en tanto, Leonor, pídele al cielo

que aunque eres pobre y fea

un hombre te depare que te lleve

de la mano a la Iglesia.

Leonor, a qui també dedica un poema d’amor en aquest quadern, rep ací les ires juvenils del poeta que sembla haver estat confús per l’oferta d’un amor més carnal que finalment ha sabut rebutjar. Aquesta característica torna a aparéixer en el poema dedicat a Manuel Candela recollit en el 1r Quadern Llemosí . 11El poeta és dur en els seus atacs a aquestes joves. A banda de Leonor, també tenim J. S., inicials que coincideixen (potser no corresponen) amb les de la seua primera esposa i que reben aquests versos dedicats a «Un recuerdo»:

Yo… te amé con delirio y tus desdenes y tu desprecio, con amor pagaba. Y tú infiel y traidora te burlaste.

[…]

El agravio borrar con tal venganza, en vez de un sí… un no… como una bola me encajaste; sin duda porque nada creiste que es al hombre más odioso que una fresca y enorme calabaza

[…] no olvides que aún quedan hombres, que tragarte hagan no un no, como el que diste a mis amores, Sino mil, que te cierren la senda de casada.

Pastor Aicart s’exercita també en l’art de la poesia per a lloar aquells elements de la vida que més estima, que són sense dubte la família, «A mi madre», «A mis padres», «A mi hermano Federico», «Una lágrima», aquests dos últims, càntics al seu germà Federico, mort als 7 anys, quan el poeta en tenia 10:

De un hermano querido, canto y lloro con himno funeral que el alma eleva al cielo de los justos, do reside su bello espíritu, la amistad eterna. Canto el amor que un tiempo nos unía, y elevo a su cariño, la sincera y fraternal canción con que mi pecho de su vida el recuerdo fiel celebra.

[…]

Hermoso amaneció, con la sonrisa de la infancia feliz y la inocencia en sus labios de rosas y de ventura. Alegre el corazón sin una pena, y anocheció cadáver yerto y frío, sin que sus labios trémulos pudieran un adiós darme que en el pecho triste hallara de dolor la pura esencia. Dolor acerbo el corazón amante, con su muerte sintió que la cruel flecha de la amistad perdida y del cariño, la fugaz sombra y dolorosa idea, su centro traspasaron iracundas derramando el veneno de las penas. Murió en su infancia, cuando sueños de oro de rosas, de ventura y de inocencia en el cielo sereno de su dicha se mostraban cual muestran las estrellas.

O també aquest sonet:

A MI HERMANO FEDERICO[…][…]

Hoy, hermano, dedícote este canto, como un recuerdo fiel de tu ventura, y como muestra de tu amor que aún dura en mi pecho hoy herido por el llanto.

Tú que ves desde el Cielo mi quebranto apurar ya la copa de amargura, ruega a ese Dios que la convierta en pura copa de paz, y amor por su amor santo.

Hoy que yo triste en mi devoto anhelo uno por uno recuerdo de tu historia los tristes pasos con que fuiste al cielo deja que cante por tu bien y gloria tu dicha tanta con piadoso celo, y que guarde tu vida en mi memoria.

En general, la resta de poemes són càntics a la religió («La religión», «A Nuestra Señora de los Desamparados»), a la història d’Espanya o de València o poemes lírics o bucòlics dedicats a les estacions de l’any o al poble. Es troben ací ja algunes de les característiques de la poesia de Pastor Aicart, però encara d’una manera vacil·lant o incipient. Poesia d’un cert gust romàntic, amb exaltacions del camp o de la nit, poesies que canten les glòries d’antics temps viscuts per la pàtria o per la ciutat de València, objecte destacat al llarg de la seua obra. Destaquen per la temàtica els poemes mínimament sensuals, inspiració que deixarà d’estar present en els poemes posteriors i que ací es manifesta amb «La noche de San Juan», una invitació al ball de les joves; «Anacreóntica», amb cants al deu Bacus; o «Erótica», que reproduïm tot seguit amb dificultats per la cal·ligrafia confusa.