Josep Martínez Sanchis - Joan B. Pastor Aicart

D’altra banda, he d’agrair també a moltes persones l’interés que s’han pres en aquest assaig. Les notes que Josep Guia havia pres anys enrere i que em va oferir només saber que la borsa d’estudi havia recaigut en mi em van servir com a punt de partida d’aquest treball. A l’hora de revisar-lo tant Francesc Sarrió, com Susana Pastor i el mateix Josep Guia, han estat d’un gran ajut i gràcies a ells el treball és, sens dubte, millor del que era. Àngela Sirera ha estat sempre a la meua disposició des de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Beneixama i Josep Guia i ella han sigut cabdals a l’hora d’aconseguir aquesta edició. Altres persones també m’han prestat, d’una o altra forma, el seu ajut desinteressat: Carmen Sanchis, que em va animar a emprendre aquest treball; Rafael Pastor, sense el qual no hauria pogut recollir una bona part del material utilitzat, Rafael Roca, M. Àngels Verdaguer, Amparo Sanchis, Irene Barrachina, Manuel Puig Valdés, Amparo Puig Valdés, Vicenç Conca, Emilia Romero, Antonio Valdés, Silvia Pastor, Vicente Sanchis, Aurora Pérez, Assumpció Orts, Mercedes Valdés, Remedios San Lazaro, Maria Amorós i segurament algú més que ara oblide i a qui demane disculpes.

Acabat el capítol d’agraïments només em queda assenyalar un parell de coses que considere importants. D’un costat reiterar al lector que el meu objectiu ha estat en tot moment no jutjar Joan B. Pastor Aicart des d’un punt de vista literari o ideològic sinó intentar comprendre la seua evolució i donar a la llum un bon grapat d’escrits desconeguts que permeten ampliar la imatge i els coneixements que es tenien sobre ell. En segon lloc fer una crida en favor de l’edició de la seua obra poètica en valencià. Crec, sens dubte, que és aquesta la part que més pot interessar als estudiosos de la Renaixença, un moviment cultural que no compta amb gaires estudis importants i que en tot cas havien de fer-se sobre la base d’allò que veritablement els poetes d’aquella època van escriure, no només sobre el que és conegut fins ara, sinó sobre el que queda per conéixer.

1. En aquest sentit es conserva la carta que Luis Valdés va dirigir a Fina Puig Pastor amb data 7 de novembre de 1987 en la qual li comunica que «en la tarde de ayer me reuní con el primo Rafael y con Mª Teresa, y que ambos estuvieron de acuerdo con la propuesta que, en nombre de los demás nietos del poeta, les hice. Aunque Rafael habló de posibles y graves dificultades en cuanto a que creía que en el Ayuntamiento no habría sala o habitación apropiada para contener el legado del abuelo, y que en dicho caso, bien estaba todo donde estaba. Pero, claro, para ello habría que hablar antes con el alcalde, con el Ayuntamiento. Y quedamos, en principio, en reunirnos en Benejama el dia 6 de Diciembre todos los nietos que pudiéramos y entrevistarnos con el alcalde, proponiéndole al Ayuntamiento, si es factible, que sea el depositario del legado [...]».

Capítol 1

INFANTESA I JOVENTUT (1849-1874)

1. LES ARRELS

Corria la meitat quasi exacta del segle xix quan va nàixer a Beneixama Joan Baptista Pastor Aicart, concretament el dia 13 del mes d’octubre de 1849. El seu pare, Olegario Pastor Belda (1810-1887), natural de Bocairent, havia estudiat el batxillerat de Teologia i després medicina a la ciutat de València, on es va llicenciar l’any 1842. Va exercir la seua professió de metge a Beneixama fins que va ser substituït pel seu fill l’any 1878. La mare de Joan Baptista, Rosa Aicart Palanca (1818-1904), era natural de la ciutat de València, i amb tota probabilitat havia arribat a Beneixama amb el seu germà Agustín Aicart, sacerdot de la parròquia del poble, el mes de maig de 1847. Joan Baptista va ser el primer fill del matrimoni entre el metge i la germana del rector; després vingué Federico (1852-1857), a qui més tard dedicaria una poesia el seu germà major amb motiu de la seua prematura mort. L’any 1853 va nàixer Evaristo (1853-1919), 1que va acabar sent també una persona molt coneguda al poble per la seua afecció a la música i a la pintura, i a ell seguirien Elisa (1856-1922) i Valeriano (1863-1925).

De l’acta del bateig que es conserva en els arxius de la Parròquia Sant Joan Baptista de Beneixama, 2podem assabentar-nos que Pastor Aicart va nàixer el dia tretze a les deu i mitja del matí i que fou batejat pel seu oncle Agustín Aicart, el dia 14 d’octubre, amb el nom de Juan Bautista Eduardo. L’acta diu que va ser batejat a casa « sub conditione , por dudar de la validez del bautismo administrado en casa por necesidad». Així doncs, cal suposar que es temia per la seua vida. També ens assabentem per l’acta que els seus avis paterns, Juan Bautista Pastor i Maria Gracia Belda, eren de Bocairent i que aquesta ja havia mort en octubre de 1849. Pel que fa als avis materns, José Aicart i Maria Vicenta Palanca, eren naturals de València, de la Parròquia de Sant Martí i mentre que José havia ja mort a Alfarrasí en el moment del naixement de Joan B., Maria Vicenta Palanca vivia al poble de Teresa de Cofrents amb la seua filla Maria Vicenta Aicart Palanca. Aquesta darrera i l’avi patern, Juan Bautista Pastor, van ser els padrins del xiquet, tot i que ella fou representada per la seua mare, ja que no devia trobar-se a Beneixama pel naixement del seu nebot. Els testimonis del bateig van ser Cristóbal Pérez i Juan Bautista Cerdà, veïns de Beneixama.

Dels estudis primaris de Pastor Aicart no en tenim notícia, però de seguida trobem informació pel que fa als secundaris. Els seus pares volgueren per a ell un futur millor que el que podria oferir el poble i aprofitant l’estructura familiar enviaren el xiquet de dotze anys a estudiar el batxillerat a l’Institut de Segon Ensenyament de València. El jove Joan Baptista vivia aleshores a Torrent, a casa del seu oncle José Aicart Palanca, que era sacerdot en aquell poble i a més arxipreste de la comarca. Com es veu de seguida, Pastor Aicart comptava amb bona part de la família dins de l’Església catòlica, també per part de la família de Bocairent hi havia sacerdots. El seu pare mateix havia rebut una sòlida formació teològica. Tots aquests fets, com veurem, marcarien la seua trajectòria posterior com a defensor de la ideologia i la fe cristianes.

Ens conta el seu fill, 3i ens ho contaven les seues nétes, 4que el xiquet havia de caminar molts dies des de Torrent fins a València, on hi havia l’Institut de Segon Ensenyament (actual Institut Lluís Vives) a les dependències de la Universitat, al carrer de la Nau. Tot i que la distància avui ens puga semblar excessiva, hem de pensar en aquelles circumstàncies i en aquella forma de vida. Segons ens han contat, el jove estudiant, que havia de travessar fins i tot un torrent d’aigua descalçant-se les espardenyes, feia les menjades a la fonda «La Morellana» i dormia algunes vegades al Col·legi del Corpus Christi o del Patriarca –així se’l coneix perquè va ser fundat al segle XVI pel Patriarca Juan de Ribera–, just en front d’on es trobava l’institut. El Col·legi del Patriarca és un Seminari de l’Església catòlica i en els arxius no consta l’estança oficial de Pastor Aicart que, segons ens han informat al mateix Col·legi, no seria possible de forma extraoficial, ja que les normes eren i són molt estrictes i només els col·legials admesos com a seminaristes poden i podien allotjar-s’hi. No obstant això, cap la possibilitat que algun familiar o inclús Miguel Payá y Rico, natural de Beneixama, aleshores bisbe de Conca, tinguera alguna relació d’amistat amb Olegario Pastor Belda, pare de Joan B.; Payá havia sigut admés com alumne becari al Col·legi del Patriarca, 5era, per tant, antic col·legial, i probablement havia coincidit amb Olegario a la Universitat de València on, com ell, estudiava filosofia i teologia en la dècada de 1830. Més tard, hagueren de tornar a coincidir a Beneixama, d’on Payá va ser sacerdot des de 1841 fins a 1844, els primers anys d’Olegario com a metge del poble. Potser aquest fet va permetre l’accés del xiquet del seu poble a les dependències de la venerable institució.