Josep Martínez Sanchis - Joan B. Pastor Aicart

Abans de continuar, voldria deixar clara la qüestió referent al seu nom. La forma habitual amb què l’escriptor signava la seua obra i es referia a ell mateix era «Juan B. Pastor Aicart». No obstant això, les poques vegades que utilitza el català per a expressar-se en cartes escriu «Joan B. Pastor Aicart», la qual cosa em permet adoptar el nom en valencià per a referir-me a ell en aquest treball escrit en aquesta llengua. Pel que fa al segon cognom, l’hem vist algunes vegades escrit com «Aycart». Cal dir que entre els milers de fulls que he llegit d’aquest autor no he trobat ni una sola vegada el cognom «Aycart», sinó sempre «Aicart». Tampoc no he vist mai la i que separa els cognoms «Pastor i Aicart». Per tot això, propose que d’ara endavant ens referim a ell com a Joan B.Pastor Aicart i oblidem la forma «Aycart», que no està justificada, però que apareix al carrer que l’escriptor té dedicat a València (en un altre carrer a Aldaia apareix com a Pastor Aicart i, a Borbotó, el carrer que li han dedicat porta el nom de Juan Bautista Pastor).

Tornant a l’obra, l’estudi de la seua poesia m’ha servit per a descobrir aspectes importants de la seua trajectòria vital i per a reconstruir els sentiments i les passions que afectaven el Pastor Aicart més jove. Després, la trajectòria poètica pren un altre caire, més religiós, més moralitzant, sense deixar mai la vessant patriòtica, tant espanyola com catalana o valenciana, com es vulga dir. Malauradament no tota la poesia es troba completa. A l’arxiu he pogut trobar des de quaderns acabats i nets amb lletra llegible fins a fragments solts, esborranys, poesies inacabades o fulls trencats que deixen les metàfores suspeses en l’aire potser per sempre. Una llàstima. De vegades, quan la lectura es posava més interessant, el full es trencava, o el vers acabava abruptament, com si de sobte la mà invisible del temps tallara la carretera per on circulem amb plaer. Uns dies després, però no sempre, l’atzar em duia davant la continuació d’aquells versos inacabats, que apareixien separats dels primers després de l’exploració de vertaderes muntanyes de paper. Aleshores em recolzava en la cadira i llegia i, a continuació, intentava tornar a lligar els fragments separats qui sap durant quant de temps.

No sols m’he basat en la poesia per a reconstruir la biografia intel·lectual de l’escriptor i metge de Beneixama. També han estat fonamentals en aquest procés de reconstrucció els més de 300 articles de premsa que he pogut trobar. L’any 1868 apareixen els primers articles de Pastor Aicart publicats en la premsa republicana de València. Aquests articles són necessaris per a comprendre l’evolució de la seua ideologia cap a pressupòsits conservadors i religiosos i, alhora, pot seguir-se bé la petja ideològica mitjançant tot aquest seguit d’escrits periodístics. Aquests retalls de joventut, trobats entre els quaderns que em lliurà Rafael Pastor, constitueixen un valuós document històric perquè estan publicats en exemplars de diaris que no s’han conservat en cap de les biblioteques i hemeroteques del País Valencià. D’alguna forma la religió va irrompre en la ideologia de Pastor Aicart, en una època en què els conflictes amb el catolicisme eren una constant en l’esdevenir polític de l’estat espanyol. La fe que professava el va fer evolucionar cap a una ideologia conservadora que es palesa sobretot en el conjunt d’articles publicats en el diari La Verdad de Múrcia durant la primera dècada del segle xx. D’aquest diari tampoc no es conserva quasi cap número de la seua primera època a les biblioteques i hemeroteques murcianes. És, per tant, sobre la base de la poesia i els articles de premsa que està articulada la base biogràfica i intel·lectual de Pastor Aicart en aquest treball.

Per sort, no són aquestes les úniques fonts de treball. També he pogut localitzar algunes cartes dirigides a Pastor Aicart o bé alguns esborranys de cartes que ell va dirigir a altres intel·lectuals i amics de l’època. Totes han estat útils, però cal destacar el conjunt de 14 cartes que s’han conservat del seu amic de Santiago de Compostel·la, també escriptor i metge, Juan Barcia Caballero. Aquestes cartes, totes de la dècada de 1880, són un excel·lent observatori per a indagar al voltant dels sentiments, de les preocupacions i de la personalitat de Pastor Aicart.

Pel que fa al teatre, les ambaixades o l’assaig, els he dedicat capítols separats de la resta del treball no perquè no constituïsquen també una part important de la seua obra, sinó perquè no ajuden tant a reconstruir el fil de la seua trajectòria intel·lectual tal com l’he seguida en els tres primers capítols del llibre. O bé perquè no són fàcils de datar o bé perquè representen al cap i a la fi una part significativament menor de l’obra. El teatre és potser la part que ens arriba pitjor conservada. He trobat indicis d’una trentena d’obres de teatre que almenys foren iniciades per Pastor Aicart. Però moltes d’aquestes ens han arribat del tot incompletes o en condicions de lectura molt difícils.

El capítol 4, dedicat a l’assaig, està basat sobretot en una obra inèdita, prou ben conservada però incompleta, trobada entre els documents que quedaven a casa seua i que resulta un dels treballs més interessants de l’autor pels coneixements que mostra sobre la ciència en general i per les argumentacions filosòfiques que utilitza a l’hora de defensar la ideologia cristiana.

Pel que fa a les ambaixades, he intentat situar el lector interessat en el context de l’època i en el possible origen d’aquests escrits sense analitzar els seus continguts a nivell estilístic. Val a dir que, al meu entendre, i amb totes les reserves, aquestes obres no figuraven entre les favorites del mateix Pastor Aicart, que les considerava més bé un joc poètic, evidentment sense cap valor històric, que li servia per a participar en la vida social de la seua comarca i per a contribuir a la festa dels moros i cristians. No passa el mateix, per exemple, amb la seua obra crítica titulada La novela moderna , publicada el 1886 i amb la qual pretenia –i va aconseguir– irrompre en la polèmica que durant la dècada de 1880 va recórrer l’Espanya literària i que no fou una altra que la derivada de l’obra d’Emilia Pardo Bazán titulada La cuestión palpitante . Pastor Aicart es mostrà crític amb el naturalisme i la seua obra li va permetre ser conegut pels més importants escriptors de l’època, des de la mateixa escriptora gallega fins a Valera, Pereda, Menéndez Pelayo o Pérez Galdós, per citar-ne alguns. Encara avui no hi ha cap estudi sobre literatura hispànica d’aquesta època, vinga del país que vinga, que no cite l’obra de l’escriptor valencià com una referència important.

A banda dels textos consultats a Beneixama, el treball m’ha dut a fer un exhaustiu recorregut per les més importants biblioteques i hemeroteques de València, Alacant, Múrcia o Barcelona. Hi he pogut consultar documents, llibres i articles de premsa que feien referència a l’autor.

En tot moment he intentat recuperar els poemes i els articles que m’han semblat de més interés, però en aquest sentit la feina queda inacabada, ja que el volum de l’obra de Pastor sobrepassa amb molt les possibilitats d’una persona treballant, inclús de forma intensiva, durant l’any de durada de la borsa d’estudi. Així i tot, s’han recuperat molts textos desxifrats de vegades amb molta dificultat i no exempts tal vegada de possibles errades.

Aquestes línies em serveixen per a encetar el capítol d’agraïments, sempre necessaris perquè un treball d’aquesta mena no s’aconsegueix enllestir sense l’ajut desinteressat d’algunes persones. En primer lloc, he de recordar a dues persones molt properes a Joan B. Pastor Aicart i que des de fa temps no estan entre nosaltres. M’estic referint a Juan Pastor Valdés, l’últim fill de Pastor Aicart, i Luis Valdés Pastor, nét de l’escriptor. Tots dos, de vegades junts, altres per separat, van treballar de valent intentant que el legat del pare i avi no es perdera, que l’obra estiguera ordenada i que poguera fer-se un estudi seriós dels escrits d’aquell a qui estimaven. Ells transcriviren molts poemes amb les antigues màquines d’escriure i, fins i tot, Juan Pastor acumulà anotacions per fer un estudi literari i biogràfic de l’obra del seu pare. Ni Juan ni Luis comptaven aleshores amb la informàtica que els haguera permés ser més exhaustius, però sense la seua feina, la meua hauria estat senzillament impossible. Si aquest treball és o no aquell estudi que ells hagueren volgut fer i que pel temps i les dificultats no van aconseguir, no podem saber-ho, però n’estic segur que sens dubte se sentirien feliços en veure com els papers entre els quals passaven moltes hores no han caigut en l’oblit i que la seua feina ha sigut finalment útil. Tampoc no puc oblidar a unes altres nétes de Joan B. Pastor Aicart com Fina i Amparo Puig Pastor, tieta i àvia meues, respectivament, de boca de les quals he sentit una i altra vegada les anècdotes de la vida del seu avi, contades sovint a les llargues vesprades dels hiverns de la meua adolescència a Beneixama, sota la fotografia de l’escriptor (reproduïda al final d’aquestes pàgines), l’esguard del qual ens mirava des del que per a mi era, en aquell moment, la profunditat dels segles. Sense el fil que elles van saber teixir des de la primera dècada del segle xx fins el mateix 2008 en què va morir Amparo Puig, aquest treball, així com el podeu llegir ara, tampoc no haguera existit.