Josep Martínez Sanchis - Joan B. Pastor Aicart

O bé:

Llenad la copa ninfas seductoras, de esbelto talle y de mirar de cielo; dulce resbalen del amor las horas, que es un jardín para gozar el suelo.

Ahogue el licor del corazón la pena cuando lo libe el labio en su ventura; dulce es vivir el alma siempre ajena al dolor, al pesar y a la amargura.

Si es un Edén el mundo en él gocemos, que esa ilusión es la ilusión amada; ¡Quizás tras el sepulcro no encontremos, sino cenizas, podredumbre, nada!

Así en mis locas horas de alegría [manca la resta del poema] 18

Deixant de banda la poesia, també entre les primerenques creacions de l’any 1867 trobem una sarsuela en un acte titulada El zuavo , a la qual s’afegiran dues més l’any 1868: Todo cambia , en dos actes i El astur , en un acte. No hem aconseguit dades que ens indiquen si les sarsueles van arribar a estrenar-se o no, com sí que va ocórrer majoritàriament amb la resta del teatre. 19

3. ELS PRIMERS POEMES RENAIXENCISTES

Només un temps després, exactament l’any 1870, Pastor enllesteix un segon quadern de poesia (o tercer, segons si el Cuaderno juvenil incompleto és anterior o posterior a 1870) que titula Cuaderno 1º. Lemosín. Benejama, 3 de Abril de 1870 20i que recull en 105 pàgines, poemes escrits no sols el 1870 sinó també els anys anteriors, com a mínim des de 1868.

El 1r Quadern llemosí conté un encapçalament i una dedicatòria per als seus amics, Amalio Gimeno, 21Manuel Candela, 22Pascual Más 23i Miguel Sarrió. 24Aquesta dedicatòria representa un exemple paradigmàtic de la situació que viu la nostra llengua per a un home de la Renaixença compromés amb el seu desenvolupament. Tenim davant pàgines i pàgines de poesia en valencià, però a l’hora de deixar un breu missatge per als lectors, ens trobem de seguida amb l’ús del castellà. Simplement es tracta de constatar que estem en el 1870, que el català ha deixat d’ésser emprat pel que fa a la prosa en el País Valencià des de fa molts anys i que, tot i que alguns autors tinguen la voluntat de reviscolar-lo, de moment aquesta voluntat només arriba a la poesia i no encara al terreny de la comunicació més personal. Es tracta d’un acte que creiem automàtic, no d’una tria conscient com la que podríem fer ara. D’un acte que reflecteix «l’anormalitat lingüística» del nostre territori, però fet amb la bona disposició de qui estima la seua llengua a la qual dedica els esforços de les pàgines posteriors. Podia haver-hi escrit «Als meus benvolguts amichs», però simplement això no entrava en els plans de la major part dels escriptors valencians que empraven de vegades la llengua pròpia. També podríem haver-nos trobat amb més poesies en castellà i, en canvi, Pastor Aicart, junt amb altres autors de la seua generació, va encetar amb més o menys força un procés de recuperació de la llengua que ha arribat almenys fins a nosaltres. I no de forma casual s’ha anomenat aquesta època com l’època de la Renaixença i els escriptors que s’hi adhereixen com a renaixencistes. Veiem, abans de tractar directament els poemes de Pastor Aicart, d’on provenia i quins eren els trets bàsics d’aquesta nova empenta cultural.

Es considera data d’inici de la Renaixença de les lletres catalanes l’any 1830, quan Bonaventura Carles Aribau publica el seu poema «Oda a la Pàtria». El poema s’emmarca dins el gust romàntic per la recuperació de les tradicions perdudes i és un càntic a la identitat lingüística i a la necessitat de conrear de nou la llengua abandonada en la literatura culta. Tant a Catalunya com a València o a les Illes Balears passaran encara un bon grapat d’anys perquè el missatge d’Aribau no reste isolat. A partir, però, dels anys 40 una sèrie d’autors comencen a donar símptomes de voler fer alguna cosa distinta dels seus avantpassats immediats.

Si considerem aquest període com un període de renaixença, és clar que això ens indica que abans s’ha viscut un període de decadència. I certament la literatura catalana fa segles que està en crisi quan Aribau pretén despertar-la. Evidentment la situació política en què viuen els antics territoris de la Corona d’Aragó des del triomf dels Borbons a la Guerra de Successió no fa sinó empitjorar una situació cultural que ja fa temps que no és gens saludable. Sembla, per tant, que potser aquesta meitat del segle xix és un bon moment per a remoure les cendres d’aquesta literatura quasi abandonada. I a això no és aliè el nou moviment literari que recorre Europa. El romanticisme convida genèricament a la llunyania, a mirar al passat, a caminar per terrenys poc trepitjats, a remoure el cor i les passions, i també els ideals patriòtics i nacionals; és un moviment d’arrel i representa precisament per als escriptors catalanoparlants l’oportunitat de buscar-ne les seues, mig oblidades, mig perdudes, castigades, apartades, quasi vençudes. Sanchis Guarner ens explica com tradicionalment s’ha catalogat el romanticisme en dues vessants diferents,

un romanticisme literari primerenc, de Chateaubriand a Lamartine, catòlic i monàrquic, de reacció contra el món fred, ordenat i amb fe en el progrés il·limitat dels neoclàssics i que, per ser antiracionalista, cercava refugi en un món d’ensomni, sovint en el passat idealitzat. Però des de 1827, el romanticisme es polititza i passa a ser el liberalisme de la literatura. Hugo, Gauthier, Dumas, expressaran clamorosament un deler de llibertat política, social, poètica, religiosa i moral. A Madrid triomfà plenament el romanticisme rebel, tenebrós i escambuixat. A Barcelona hi hagué d’antuvi vacil·lacions entre el romanticisme delirant i lliberal i l’erudit i medievalista, però aquest s’imposà aviat. 25

Aquest romanticisme enyoradís va acabar marcant la trajectòria de la gran part dels poemes renaixencistes valencians, almenys d’aquells que arribaren a publicar-se i, per tant, a tenir la possibilitat de definir un estil. També els poemes en valencià de Pastor Aicart poden entendre’s sota aquest influx, tot i que la cosa no resulta tan simple. El cas és que van ser poques les espurnes del català que esguitaren ací i allà el segle XVIII i la primera meitat del XIX. Suficients, però, per a remoure els joves escriptors. A València ix al carrer l’any 1837 la primera publicació íntegrament en català, El Mole , (i ho fa sis anys abans que aparega a Barcelona Lo Verdader Català , considerat en molts estudis com «la primera publicació en català…»), darrere de la qual hi ha un home compromés que prové de les classes populars, Josep M. Bonilla (1808-1880), que escriu:

Será, pues, empresa no indigna de un valensià amant del país que el viu nàixer, demostrar en cuant puga, que la llengua sublime del rey don Chaume de Aragó, la dels trovadors provensals de la etat micha, se presta en tanta fasilitat a les travesures del chiste y agudea, pera els cuals pareix feta principalment, com a la grandiositat de asuntes sagrats, politics, lliteraris, y de cuansevol atra espèsie que siga. 26

Ací estem davant d’un dels primers intents de «normalitzar» l’ús de la llengua, que inclou no sols els usos populars i còmics de la llengua sinó també els religiosos, polítics o de qualsevol mena. Cal dir que la proposta de Bonilla no tingué un èxit aclaparador, però pocs anys després apareixen els poemes de Tomàs de Villarroya (1812-1856), considerats com l’inici seriós del conreu d’una poesia culta en llengua catalana. Altres autors seguiren tímidament Villarroya. En general podem dir que els estudis sobre la Renaixença encara estan vius i la perspectiva sobre la qual s’emeten els veredictes dels investigadors resulta canviant.

S’ha discutit si la Renaixença valenciana va ser hereva de la catalana o més bé autòctona. 27Si Llorente va ser l’iniciador de la vertadera Renaixença a València, com es defensava tradicionalment, o si el seu paper, tot i ser important, no és tan absolutament central. Si la data de 1859, any en què s’organitzen els primers Jocs Florals a Barcelona i a València, resulta o no cabdal per a concretar l’inici d’aquest moviment innegable. Si encara val aquella distinció que Igual Úbeda i Sanchis Guarner feren entorn dels anys 60, entre els poetes de guant i poetes d’espardenya i que encara roman als llibres de text. En aquest sentit, el professor Rafael Roca ha argumentat en els seus treballs contra aquesta concepció un tant maniqueista, a parer seu, i, així, es pregunta «com pot ser que encara hi haja algú que continue recorrent al símil del guant i l’ espardenya per a explicar la nostra Renaixença?». 28Roca no vol negar l’existència de «dues sensibilitats diferents, de dues maneres d’entendre el moviment cultural, el procés de recuperació lingüística i la creació d’un públic lector», però no creu correcte «elevar les dissensions al nivell de categoria» (sector progressista, sector conservador). «Perquè allò ben cert» –afirma Roca– «és que tots els autors que, durant les darreres dècades del segle xix, escrigueren en valencià i s’agruparen al voltant de Lo Rat Penat treballaren en pro d’un mateix projecte cultural i lingüístic». 29En fi, els treballs de Roca representen una clara revisió del paper que tingué en aquest moviment literari i cultural el patrici valencià Teodor Llorente, exalçat en vida i durant la primera part del segle xx i menystingut a la segona meitat d’aquest darrer segle.