Josep Martínez Sanchis - Joan B. Pastor Aicart

ERÓTICA

Ya reyna primavera, ya al delicioso prado anima nueva vida, ya el aura en vuelo raudo agita de las flores el elevado tallo. Ya el arroyo serpea entre las flores marino, y verde yerba, alfombra los montes y los llanos. Amor nos brinda amores, Venus nos brinda alhagos [sic], Baco siempre festivo,

[…]

Gocemos en buena hora de amor el bello encanto, y el rico vino apague la pena del [cuitado?]

Els poemes del Cuaderno de 1867 són també de mètrica diversa i tots transmeten la vibració de l’adolescent pel que fa a l’estil i a l’ús del llenguatge. Alguns temes d’aquesta primera incursió en el món de la poesia tornaran a aparéixer i reaparéixer en l’obra del nostre autor, altres deixaran de mostrar-se fruit com eren de la seua joventut. Sabem, per tant, que a València, mentre estudiava el batxillerat, o al poble on passava els estius, ja era un jove enamorat i que féu les seues primeres incursions en el món dels afectes. Un món que li provocava no pocs trasbalsos i problemes i que el va dur a conéixer aviat a qui seria més tard la seua primera esposa, Josefa (Pepica com ell li deia) Sanjuán Payá. «A Pepica» és, per exemple, un poema del 1r Quadern Llemosí .

Ens crida també l’atenció que cap d’aquests primers poemes té un contingut polític, i és precisament en aquests anys quan Pastor Aicart començarà la seua llarga trajectòria en el món de la premsa ideològica. I no podem dir que l’escriptor no utilitzara mai la poesia per defensar els seus ideals polítics, perquè hi ha posteriorment nombrosos exemples d’aquest fet. Més aviat, podem dir que no ho va fer en les seues primeres composicions poètiques, que tal vegada considerava aleshores un territori definit per a un altre tipus de batalles de caire més personal.

Pel que fa al Cuaderno juvenil incompleto , es tracta d’un recull de poesies en castellà que arriba fins a les 340 pàgines i acaba amb una composició incompleta titulada «En el festín». Del Cuaderno juvenil incompleto manquen més d’un centenar de fulls d’un total de més de 340. En el primer full, una anotació posterior, probablement feta per Juan Pastor, indica la data de 1871, però tant la temàtica com el tipus de lletra fa pensar que en realitat podria ser més antic. Els poemes tenen una estructura i una temàtica molt semblant a les que s’hi veuen al Cuaderno de 1867 , abunden les composicions líriques sobre l’amor o bucòliques, com «Mi aldea», que reflecteixen les primeres vivències de Pastor Aicart i busquen normalment una rima i un ritme encara imprecisos. En els versos hi ha una correcció posterior que afina l’expressió i poleix la cadència d’aquests primerencs assaigs poètics. En tot moment es mostra el caràcter d’un jove sensible, que enyora el seu poble, que canta a la naturalesa i que viu l’amor d’una manera desencisada i problemàtica.

Vivo lejos de ti, y en tu recuerdo, goza el alma soñando su ventura, como el cautivo en su prisión oscura la dulce libertad; y con el sol que tus vallados riega, olas volando de arrebol y oro, nadando en luz mi gigantesco coro a saludarte va.

Todo en ti es bello y a mi amor le dice que en ti sonríe el corazón y goza, que es más rica en amor la humilde choza, que el mágico artesón. 12

O bé:

Yo amé un día sin enojos en el altar de mi fe con la pureza de un ángel los sueños de una mujer. La fingí diosa del alma en mi amorosa altivez, y la soñé en su hermosura del ser de mi vida el ser.

[…]

Soñando dulces amores mi pensamiento feliz, hasta el azul levantaba su cántico juvenil; que era tan bella mi diosa como la más linda hurí, que en sus cerrados harenes pudo el árabe fingir.

Mas! Ah! que el amor primero entre ilusiones se va robando su goce al alma, y al pensamiento su afán. Hace soñar en edenes, y en pos del dulce soñar, llora lágrimas de fuego el namorado [sic] galán. 13

Com veiem, l’amor no correspost resulta una de les inspiracions fonamentals del poeta en aquests anys de joventut. D’una manera o altra canta sempre enamorat, però al mateix temps canta amb una certa desesperança, ja que l’amor que l’acosta als sentiments adults és alhora el que l’allunya d’una certa pau i tranquil·litat de l’ànima.

¿Nací para amar llorando,

o para llorar amores?

No lo sé.

Nací soñando y amando

Y sin mis sueños mejores hoy quedé. 14

I així, amb versos encertats per a la curta edat del poeta, va desgranant-se la seua joventut. De tant en tant, com en el Cuaderno de 1867 , trobem un cant sensual, titulat «Anacreóntica» (més d’una poesia du aquest títol), encara més explícit que els anteriors:

Gracias, llenad mi vaso, tejedme mil coronas de pámpanos y yedra, de verde mirto y rosas. Hierva en el vaso el vino, ría la mente loca, amor encienda el pecho, brinde la paz beoda.

Celebren nuestra orgía rabeles y zampoñas cantando los amores de las mujeres todas. Bebed, bebed, zagalas, pues a beber convoca Baco risueño siempre desde el tonel que monta.

I els amors sembla pel contingut dels poemes que han arribat més enllà del pur i cast enamorament. Sense que puguem afirmar que els poemes siguen retrat fidel de la vida de qui els escriu, algunes imatges van més enllà de l’estrictament espiritual.

Del placer al apurar la copa que el vicio llena y el vicio sabe amargar, oculta sentí una pena que me ha enseñado a llorar

[…]

Pero pasaron ya tan tristes horas pasó el vértigo infiel de los placeres, y no mienten ya al alma seductoras su envenenada risa las mujeres.

Ya no inspira el festín el cantar mío ni al alma placen lúbricos amores; ya no me humilla el encorvado hastío ni ambiciono de amor las mustias flores.

[…]

Ya no ansío la danza revoltosa ni la mirada lúbrica y rastrera, ni aquel vivir la vida licenciosa que encanta y encantada desespera. 15

En general, els poemes de desamor van acostant-se a la misogínia, ja que el poeta acaba culpant el gènere femení del mal d’amors que està patint.

Flores a mis pies dejaron las bellas que me mintieron, sus labios me enamoraron, sus quejas me enloquecieron sus risas me envenenaron.

Mas ¡ay! que entre tantas flores que marchité deshojadas, solo hallaron mis amores mentiras engalanadas, y duelo y ficción y horrores.

Que era un ángel la mujer soñé de esperanza lleno, y la ilusión me hizo ver que era vaso de veneno que nunca debí beber.

La mujer me fascinó y en sus delirios creía, nunca el alma sospechó que ella mentía y mentía más que la adoraba yo.

Si es el mundo así y así con la ilusión se engalana, bendito el día ¡ay de mí! en que anuncie una campana que en la tumba me dormí.

Bendito el ciprés sombrío cuya sombra pavorosa dé sombra a mi mármol frío.

Y el ángel del amor mío que vele junto a mi losa; y bendita la mujer que estas trovas al leer venga a mi tumba a llorar, lo que debí padecer, lo que padecí al amar. 16

En fi, el que hem anomenat Cuaderno juvenil incompleto conté sobretot poesies curioses i sempre personals, poemes de caire romàntic, però clarament fetes des de les vivències i les preocupacions que encerclen l’autor en aquell moment de la seua vida. No són poemes fets per a concursos i alguns estan plens d’imatges estranyes i diferents de la resta de poemes que després seran característics en Pastor Aicart. Així, trobem una peculiar oda «A la creación», on el poeta somia que és Déu i que està creant de nou el món. O una altra de desamor amb el suggerent títol de «A Lesbia», o fins i tot, en l’última de les poesies que es conserva en aquest quadern, bé que incompleta, un càntic a l’amor terrenal ple de dubtes de fe.

Señor, vuelve a crear. El negro caos sepulte en su hondo seno la grandeza de tus obras gigantes; yerga altiva la nada su cabeza, y tu viviente espíritu, con alas de furente aquilón, del caos sombroso torne a crear las esplendentes galas que escondía en su seno tenebroso. 17