Josep Martínez Sanchis - Joan B. Pastor Aicart

Siga com fóra, el cas és que el seu oncle José Aicart 6va morir l’any 1864, només dos anys després de l’arribada de Joan Baptista a València, i no sabem quina sort va córrer el jove escolà perquè, tot i que l’àvia materna era viva, no residia, com hem vist, a València.

L’expedient corresponent als estudis de batxillerat es conserva a l’Arxiu Històric de la Universitat de València i ens indica que el primer curs que Pastor Aicart va fer en aquella institució va ser 1862/1863. En l’expedient d’aquell any consten sols tres matèries: primer de llatí: «bueno»; doctrina: «mediano»; i principis d’aritmètica: «mediano». Les qualificacions milloraren els cursos posteriors i Pastor va acabar el batxillerat en arts el juny de l’any 1868, després d’haver aprovat els exàmens finals, i el títol li va ser atorgat amb la qualificació de notable. En el seu expedient, recollit amb data posterior, figura la signatura del director de l’institut, Vicent Boix, destacat intel·lectual i poeta que va participar decisivament en l‘inici de la Renaixença valenciana amb les seues composicions en llengua catalana i a qui Pastor dedicarà una elegia en la seua mort, ocorreguda el 1880. Aquest poema ens indica qui va ser el seu mestre i com el va influir en el conreu de les lletres valencianes. Vicent Boix era, des de 1848, cronista oficial de la ciutat de València, procedia del Col·legi de les Escoles Pies, nucli important de la cultura valenciana i valencianista, d’on també procedien altres poetes com Pasqual Pérez, Joan Arolas o Lluís Lamarca i on estudiaren també Teodor Llorente i Fèlix Pizcueta. Boix, professor de llatí i d’història a l’institut on estudiava Pastor, era, segons ens explica Sanchis Guarner, «erudit més que poeta», i en valencià escrigué alguns poemes «enyoradissos i historicistes». 7La seua ideologia política el situava entre els republicans lliberals i fou la Junta Revolucionaria sorgida de la revolució de setembre de 1868 que el nomenà director de l’Institut de Segon Ensenyament, on fins aquell moment feia classe. Aquest fet assenyala el compromís polític de Boix. De tota manera, el seu mestratge fou reconegut per tots els poetes valencians i la seua mort va ser verament sentida. Pel que fa al mestratge i la influència que va tenir sobre el jove Pastor Aicart, són significatius els versos que aquest li dedica en un poema inèdit i que es conserva incomplet en la part final.

[…]

Un llampec sols feu runa lo cap del vell atleta; un llampec sols feu sendra son pensament sancer, i n’era la forta alsina p’els segles respectada, que ab son destral troseja ab forta destralada lo destre llenyater.

Varó en virtut y ciencia mes ric qu’en som nosaltres, per tot feya escoltarse de sos consells la veu; per tot dintre’l solcs fondos del cor y la [conciència] 8sembrava llavors vives de caritat y ciencia en nom tot temps de Deu.

En sa sonora sitra trobá dols rims la Pátria per fer a Deu sos càntics, ses cobles a l’Amor, y apar que aixina foren llohades nostres festes, quant ens contà llejendes, histories y conquestes del Rey conqueridor.

Amic de les rohines, sa venerada ploma ens senyalà les glòries dels enderrocs antics, y com els nets als avis, cent gestes may contades ens descobrí, y llejendes de trovadors y fades, d’amics y d’ennemics.

Jamay tingué la Pàtria del Rat per ell misteris; cantant-ne ses grandeses Regina l’adorà, y per plorar llurs penes, patrisi, vat, profeta, torrents amarcs de llàgrimes sa llira de poeta a tots ens arrencà.

[…]

Així doncs, tenim en Vicent Boix un dels mestres de Pastor Aicart, que ho va ser no només per un any, ja que foren quatre les assignatures de llatí i dues les d’història que el nostre autor va haver de cursar durant el batxillerat. L’ambient on es movia Pastor era, per tant, un ambient culte i d’un cert compromís polític amb l’ideari republicà. Entre els documents que tant Joan Baptista Pastor Aicart com el seu fill Juan Pastor Valdés ens deixaren, apareixen els noms de les persones lligades més estretament al metge i escriptor de Beneixama. Resulta més que significatiu veure quins són els seus amics en aquells moments d’institut i universitat.

Luis Simarro Lacabra va nàixer a Roma el mateix any que Pastor i va estudiar el batxillerat i la carrera de medicina amb ell. Pertanyia al cercle progressista que s’agrupava entorn de les activitats de Vicent Boix, que li va aconseguir un treball al Col·legi de San Rafael, d’on va ser expulsat quan els religiosos que el regentaven es van assabentar que llegia Darwin. Simarro Lacabra va participar des de les barricades en els esdeveniments que sacsejaren la ciutat de València l’octubre de 1869. Més tard, va ser dirigent de la Joventut Republicana. Va treballar en la Institución Libre de Enseñanza i durant 5 anys a París, al costat entre altres de Jean-Martin Charcot, el metge amb qui treballaria només uns anys més tard el vienés Sigmund Freud a l’Hospital de la Salpêtrière. Simarro Lacabra, que es va fer massó a París, va ser el mestre i una de les principals referències de Santiago Ramón y Cajal.

Fragment d’una poesia dedicada a Vicent Boix (quadern 15. Arxiu Pastor Aicart).

Un altre dels joves revolucionaris que estudiava aquells anys amb Pastor Aicart era Amalio Gimeno Cabañas, 9el millor exemple de l’extrema joventut d’alguns dels participants en l’actualitat política d’aquells moments, que es troba també junt amb Simarro Lacabra en les barricades de l’octubre del 69, i és, només amb 19 anys, director del Centro Popular , diari republicà on apareixerien quatre articles de Pastor Aicart. 10També entre els companys de Pastor a les aules de l’institut i de la facultat es trobava Peregrín Casanova. Tanmateix, no trobem cap senyal que ens indique una amistat amb el nostre autor, però sabem que amb els professors Cisternes Fontserré i José Montserrat fou un dels difusors de les teories evolucionistes de Darwin a la facultat de medicina, amb les quals simpatitzaven Amalio Gimeno i Luis Simarro. Teories, però, que tenien en contra a l’anatomista Gómez Alaná i al cirurgià Ferrer Viñerta, professors de Pastor Aicart i que influiren de ben segur en la seua opinió contrària també a l’evolucionisme darwinista.

Trobem, per tant, un apassionant contacte amb els temes candents, tant a nivell polític com científic o literari. Podem imaginar que les relacions amb els altres estudiants i amb els professors com Boix eren constants, València no era una ciutat excessivament gran i és fàcil que uns i altres es trobaren sovint, si compartien il·lusions i afeccions. La Universitat era, a més, el lloc per on passaven quasi tots els esdeveniments polítics importants de la ciutat. Per exemple, el rector Pérez Pujol va impulsar un debat entre membres del claustre i membres de l’Associació Internacional de Treballadors que es va celebrar el 17 de febrer de 1871 i que va constituir tot un escàndol que va arribar a sentir-se fins i tot a les corts de Madrid. Tant el rector Pérez Pujol com el director de l’Institut de Segon Ensenyament es trobaven sempre en les juntes revolucionàries i constituïen veritables forces vives de la ciutat. En fi, tot el que passava a nivell polític o cultural en aquells moments a la ciutat de València, passava al carrer de La Nau, a la institució on estudiava Pastor Aicart, testimoni, per tant, dels anys probablement més interessants del segle xix espanyol.

A banda del sector republicà, estava també el sector valencianista, on ja destacava Teodor Llorente, afecte també al cercle de Boix, però tretze anys major que Pastor i dotze més que Constantí Llombart, el qual per la seua banda i com quasi tots els lletraferits, començà a escriure de ben jove. Pastor Aicart comparteix amb tots aquests autors la inclinació cap a les lletres, la qual cosa el diferenciava de les inquietuds estrictament polítiques dels estudiants de medicina. Quan acaba el batxillerat, amb 18 anys, ja ha escrit tres sarsueles, una col·lecció de poemes en castellà datada el 1868 i algun poema en valencià, que ell, com els altres poetes valencians, anomenarà llemosí, i que recollirà més tard en un quadern amb data de 1870.