Josep Lluís Marín i Garcia - Sàtira i falles

[2]El testimoni escrit més antic sobre els versos que acompanyaven les falles és del 1819:

«La víspera de San José hay función que no sé a que atribuirse, y son las llamadas Fallas, es un tablado en el medio de las plazas unas figuras de paja o trapos, ya Señoritos y Señorías, algunos novios burlescos, Zapateros remendones y a otros sujetos a quienes se les quiere hacer esta burla; suelen estar muy bien vestidos y a la moda, con bastante elegancia, igualmente se ven muchas coplas y décimas análogas a quien se dirija la dicha función.» Aquesta descripció pertany al manuscrit Ocios entretenidos, text de José Calasanz Biñeque que recorre el calendari festiu de la València de l’època i que ha sigut recuperat i editat recentment per Rafael Solaz (2008: 98), qui és autor també d’un interessant estudi introductori.

[3]Els diversos formats van coexistir durant unes quantes dècades fins que es va consolidar el quadern imprés o llibret com a model. De fet, el nom de llibret de falla no apareixerà fins al 1890 i encara s’utilitzarà molt esporàdicament fins al començament del segle XX. El concurs de llibrets de falla que Lo Rat Penat organitza des del 1903 afavorirà l’extensió d’aquesta denominació, que es farà servir ja de manera generalitzada a partir del 1920. Fins aquell moment, les explicacions falleres tenien títols genèrics com ara «Història de la falla...», «Historieta en prosa i vers de la falla...», «Versos de la falla...», «Historieta de la falla...», «Relació i argument de la falla..», «Ressenya o qüestió sobre la falla...», «Entremés de la falla...», «Explicació i versos al·lusius a la falla...»,

«Relació de la falla...», «Explicació de la falla...», «Argument de la falla...», «Poesies, relació i explicació de la falla...», «Explicació i relació de la falla...», «Falla en vers», «Falla en prosa i vers», «Pròleg i versos de la falla...», «Pròleg de la falla...» o «Descripció de l’argument de la falla...».

[4]Només a partir del 1849 la premsa comença a informar amb certa continuïtat de les falles. Tot i això, es tracta de notícies soltes, que en els primers anys sols donen compte del nombre i l’emplaçament de les falles plantades, i en alguns casos fan una escarida descripció de l’argument.

[5]Se’n va fer una tirada de 44 exemplars numerats i 4 en paper ordinari. Els destinataris dels exemplars van ser els erudits, investigadors i bibliòfils Francesc Almarche i Vázquez, Francesc Carreres i Vallo, Roc Chabàs i Llorens, Lluís Cebrian i Mezquita, Isidor Fourrat i Vallier, Eduard Genovés i Olmos, Jesús Gil i Calpe, Manuel González i Martí, Pascual Guzmán Pajarón, Francesc Martí i Grajales, Josep Martínez i Aloy, Francesc Martínez i Martínez, Antoni Mercader i Tudela (marqués de Malferit), Josep Navarro i Cabanes, Josep Nebot i Pérez, Juli Oltra de Leonardo, Josep Maria Ribelles i Comín, Josep Rodrigo i Pertegàs, Josep Maria Ros i Biosca, Telesfor Salvador i Civera, Josep Sanchis i Sivera, Lluís Tramoyeres i Blasco, i Vicent Vives i Liern; els llibreters i impressors Àngel Aguilar i Pascual, Manuel Berenguer i Molera, Manuel Pau, i Josep Serred i Mestre; els escriptors Francesc Badenes i Dalmau, Lluís Bernat i Ferrer, i Severí Guastavino i Robba; el metge i botànic Vicent Guillén i Marco; el pintor Ramon Stolz i Seguí; la Biblioteca de l’Ajuntament de València; l’erudit català Artur Masriera i Colomer; els erudits i bibliòfils espanyols Vicente Castañeda Alcover, Emilio Cotarelo y Mori, Guillermo Joaquín de Osma, Marcelino Menéndez y Pelayo i Juan Pérez de Guzmán y Boza (segon duc de T’Serclaes); l’hispanista francés Henri Mérimée, i Joan M. Sánchez, de qui no hem pogut esbrinar més dades.

[6]L’any 1916, els tallers del suecà Màxim Juan van impremtar una reedició de les explicacions falleres que es limitava a reproduir els textos apareguts en l’edició de Carreres.

[7]En aquesta ocasió l’estampació va córrer a càrrec de la impremta Palàcios i l’editor en va ser Eliseu Climent. El volum s’obria amb una breu introducció a càrrec de l’erudit suecà Xavier Campillo (qui firmava com a Xavier Campet) i, tot seguit, es reproduïen com a facsímils els textos de l’edició de Carreres corresponents a les explicacions falleres impreses, deixant-ne fora el manuscrit ja comentat.

[8]Enric Soler i Godes, pedagog, escriptor i autor de diversos treballs de divulgació històrica, va enllestir el 1977 la reedició de les explicacions falleres de Bernat i Baldoví que més s’acostava al model d’una edició crítica. Així, la primera part oferia una biografia del suecà amb un extens repàs de la seua obra poètica, periodística i teatral, de la qual es reproduïen diversos fragments. En la segona part, Soler i Godes descrivia les falles de mitjan segle XIX, feia una caracterització dels llibrets com a gènere i a continuació oferia les diverses explicacions, cadascuna precedida d’unes breus notes sobre la vida social i cultural de la València de l’any corresponent. El text de les explicacions falleres es presentava amb una edició lingüística que anava més enllà de la regularització ortogràfica i afectava també el lèxic i la morfologia.

[9]Els textos fallers de Bernat i Baldoví s’inclouen en el volum 8 de les obres completes, que, sota el títol Miscel·lània, aplega altres obres d’extensió curta, com ara cartes i plecs solts, on trobem proclames polítiques, poesia satírica, fulls de versos per a altars de Sant Vicent o poemes d’exaltació patriòtica amb motiu de la guerra amb el Marroc dels anys 1859-1860. A diferència dels altres volums d’aquesta edició, no hi ha cap estudi que acompanye els textos.

[10]Llevat dels versos manuscrits per a una falla projectada per a la plaça del Tossal de la ciutat de València, sense data, dels quals, com ja hem explicat, no hi havia cap impressió original. En aquest cas, els responsables de l’edició de l’obra completa van optar per reproduir en facsímil la còpia impresa de 1916 i no l’anterior de 1909.

[11]Soler i Godes canviava així la seua opinió inicial, expressada en ocasions anteriors (1953: 20; 1955; 1977: 91), segons la qual considerava Bernat l’autor d’aquests versos. Amb posterioritat, aquesta atribució errònia a Bonilla dels versos per a la falla de la plaça del Teatre Principal del 1858 ha sigut reproduïda per Ariño (s.a.: 4) i Palazón-Ahuir (2007: 233).

[12]N’hem parlat en Marín (1997), on hi ha una reproducció del full.

[13]Es pot consultar el text en OC, vol. 8, pp. 65-68.

[14]En realitat, Vidal Corella es confon de falla i de llibret, ja que l’any 1863 a la plaça del Tossal es va plantar un cadafal que tenia un argument ben diferent, segons la descripció publicada el 17 de març d’aquell any pel Diario Mercantil de Valencia: «Los célebres cantadores de la Juanita, canción inolvidable por el doloroso resentimiento que ha dejado en todos los tímpanos

[15]Aquesta datació feta per Soler i Godes contradiu l’opinió mantinguda pel mateix autor en altres escrits anteriors i posteriors. En els seus annals sobre la història fallera (1953: 22-23; 1978: 27-28), quan arriba a l’any 1860, no parla de cap falla plantada a la plaça del Tossal ni de cap manuscrit amb versos. En la seua edició de les explicacions falleres de Bernat, Soler i Godes (1977: 142) considera que aquest text manuscrit és simplement un projecte de falla que no arribà a plantar-se, ni els versos a imprimir-se, i no en dóna cap data. Finalment, en el seu text introductori a la literatura fallera publicat en la Historia de las Fallas, insisteix sobre aquest llibret: «[...] creemos no se llegó a imprimir, como tampoco llegó a plantarse la falla a que alude. Tampoco hemos encontrado noticias de esta falla en los periódicos de la época que hemos repasado» (Soler i Godes, 1990: 272).