Josep Lluís Marín i Garcia - Sàtira i falles

Aquesta dramatització bàsica que l’autor esbossa en les seues primeres explicacions falleres, mitjançant la caracterització dels protagonistes o el recurs al diàleg o al monòleg com a vehicle d’expressió dels personatges-ninots, és deutora del llenguatge dramàtic dels col·loquis [24]i alhora connecta també amb cert component de teatralitat que tenien les falles, perquè els primitius cadafals constaven de dos cossos: una base i una escena satírica. La falla es presentava així com una representació damunt d’una mena d’escenari, un espai de lectura frontal única, l’anomenada «falla sainetesca» (Ariño, 1992: 80). No debades recordem la descripció feta a començaments del segle XIX pel francés Alexandre de Laborde (1809: 242-244), qui qualifica les falles de «représentations vraiment théâtrales». [25]

En un segon grup trobem la resta de textos fallers de Bernat i Baldoví (1857, 1858 Almodí, 1858 Tossal, 1858 Teatre Principal i 1861), que es mostren menys elaborats, amb una successió de versos plantejada com una mena de miscel·lània, sense un esquema general fix i sense cap colofó, on les diverses estrofes podrien intercanviar-se pràcticament sense alterar el resultat final. Finalment, hi ha l’explicació de 1860, on les referències al desenvolupament de la guerra amb el Marroc donen al text una certa progressió i una mínima estructura.

4.2 La reutilització de material literari propi

A cavall entre els aspectes formals i un tret estilístic, hi ha un element característic de tota la producció de Bernat i Baldoví: la reutilització de material literari propi. Tot i que les referències a aquesta pràctica solen centrar-se en l’ús de fragments procedents de la seua obra periodística i poètica per a escriure els textos teatrals, [26]també en podem trobar exemples en les explicacions falleres. I és que en aquest cas, com en molts altres, els textos fallers no es poden deslligar del conjunt de l’obra de l’autor, que, tal com la caracteritza Sirera (2002: 279), «forma un continuum que facilita a priori els trasvassos entre gèneres». És una idea que enllaça amb l’opinió de Ballesteros (2002: 81), per a qui, a més, la reutilització de textos propis dóna compte de la coherència ideològica que presenten les obres de Bernat i Baldoví.

Per a poder establir en quines direccions es donen aquests transvasaments hem confrontat els textos fallers amb les obres de teatre, els textos periodístics i l’obra poètica. [27]Això ens ha permés determinar en quines explicacions falleres de Bernat hi ha aquesta reutilització de fragments d’obres seues i quin és el material literari que pren com a punt de partida en cada cas. Aquesta confrontació té un interés afegit i és que, com ja hem dit, pot ajudar a determinar l’atribució a Bernat d’explicacions anònimes (com ara les de 1857 i 1860) o altres d’autoria dubtosa (l’explicació de la falla de la placeta del Teatre Principal de 1858).

Tot i que en l’edició de cada un dels textos indicarem convenientment tots els exemples localitzats, en fem ara un breu repàs. Així, en un primer grup hi ha els casos en els quals Bernat aprofita, reproduint literalment o amb algunes lleugeres modificacions, quartetes, quintets, dècimes i altres estrofes escrites per ell i publicades abans en les revistes satíriques que dirigia (La Donsayna, El Tabalet o El Sueco) o en diverses obres de teatre (Un fandanguet de Paiporta i L’agüelo Pollastre). S’ha d’assenyalar que aquest procediment es dóna en aquelles explicacions que presenten un grau d’elaboració menor. En concret, en les de 1857, 1858 Almodí, 1858 Teatre Principal i 1861.

Però el transvasament també es dóna en sentit contrari i, així, hi ha casos en els quals alguna estrofa publicada en una explicació fallera apareix després en una altra obra de Bernat. És el cas d’una estrofa del llibret de la plaça de l’Almodí de 1858 que es reprodueix literalment en L’agüelo Pollastre, obra que es va estrenar uns mesos després, el 22 de novembre de 1858, i que es va publicar l’any 1859. Ara bé, potser havia escrit L’agüelo Pollastre abans de redactar els versos de l’Almodí. En trobem un exemple més en el llibret de la plaça de l’Almodí de 1860, que parlava de la guerra amb el Marroc, on trobem una quarteta que Bernat reutilitzarà unes setmanes després, actualitzant-la, en un full de versos imprés amb motiu del retorn dels soldats espanyols una volta acabat el conflicte.

Finalment, un cas especialment interessant és el d’un conjunt de catorze estrofes que formen part de les explicacions falleres de 1857, 1858 Almodí i 1858 Tossal. Aquestes estan recollides en un article del folklorista Joan Amades (1957) sobre la literatura carnestoltesca valenciana on s’inclouen alguns dels papers i fulls impresos amb versos que es posaven a la venda i que utilitzaven aquells que en carnestoltes es disfressaven de llauradors per abordar la gent amb desvergonyiment. El fet que aquests versos carnestoltescos no porten any d’edició impedeix traçar la direcció d’aquest transvasament. En tot cas, com veurem en l’edició dels textos corresponents, l’acarament d’aquestes estrofes ens ha permés, d’una banda, descobrir que Bernat també va escriure poesia satírica per a carnestoltes i, d’altra banda, establir una relació en el pla literari entre aquesta festa i les Falles, les quals tenien en comú un component satíric i humorístic.

Tot i que és evident que Bernat i Baldoví no tenia cap pretensió d’originalitat a l’hora d’escriure els seus llibrets, el recurs a la reutilització de textos propis pot explicar-se també per un altre motiu. L’escriptor sabia que els visitants de les falles coincidien en gran part amb els qui eren lectors de les seues publicacions satíriques i que eren també els mateixos que anaven a veure les seues obres de teatre, i el fet que aquests reconegueren determinats versos establia una complicitat que reforçava la identificació per part del receptor. Així ho planteja, en el cas del teatre, Salvador (2002: 423), per a qui Bernat feia servir un «curiós procediment d’autotextualitat que tenia com a efecte familiaritzar el públic prèviament amb els textos que s’havien d’escenificar, amb el consegüent increment d’un plaer primari: el del reconeixement, del déjà vu consolador».

5. RECURSOS EXPRESSIUS

Les explicacions falleres de Bernat són una mostra més del treball creatiu que el poeta desplegà al llarg de tota la seua obra. Aquest ha sigut objecte d’estudi recent per part de Martí Mestre (2009), qui ha analitzat amb detall els elements lingüístics i retòrics que fa servir l’autor, inserint-los en el context més ampli de la literatura jocosa de vocació popular. [28]Per això, ens limitarem a fer una aproximació a alguns dels trets més característics.

Per a vehicular l’humor, Bernat fa servir, entre altres instruments, parèmies i frases fetes, [29]un ampli repertori de figures retòriques, procediments diversos de creació lèxica o jocs de paraules amb antropònims i topònims. Es tracta de recursos que, a més, li permeten aproximar-se al lector i establir-hi complicitats. Així mateix, moltes voltes juga amb les convencions gràfiques com a marca d’ambigüitat i doble sentit, utilitzant la cursiva o els punts suspensius. Aquests signes, en ocasions, també introdueixen un gir inesperat en el discurs i creen un efecte còmic basat en el contrast, amb el qual busca sorprendre el lector. Però, sens dubte, és la paròdia allò que més distingeix la seua obra, un mecanisme que funciona a un doble nivell. D’una banda, amb l’ús humorístic d’un registre formal com és el llenguatge jurídic, que ell dominava per la seua formació en lleis i la seua activitat professional com a jutge, la utilització del qual es veia afavorit pel caràcter censor dels cadafals satírics. D’altra banda, amb la paròdia d’un text literari, com ara l’explotació del conegut primer monòleg de Segismundo en La vida es sueño, de Calderón de la Barca, en les tres primeres explicacions.