Josep Lluís Marín i Garcia - Sàtira i falles

Les falles també satiritzaven esdeveniments que havien tingut una àmplia repercussió en la vida de la ciutat, especialment aquells que havien estat envoltats de polèmica. És el cas dels versos de 1861 per a la falla del Tossal, basada en la comèdia de màgia Urganda la desconocida, que en els mesos previs s’havia representat amb gran èxit de públic a la ciutat de València. Juntament amb una nova diatriba contra els casaments desiguals, els versos criticaven una obra que, tot i l’èxit de públic, no havia satisfet les expectatives amb les quals s’havia presentat a València i que havia sigut objecte de comentaris adversos en la premsa per la seua escassa qualitat literària.

A banda d’aquests temes ben populars en l’època, les explicacions falleres de Bernat i Baldoví tenen també una marcada dimensió social i política, lluny de la procacitat amb la qual s’ha volgut caracteritzar l’autor. I és que va expressar també en les falles la crítica d’aquells temes socials i polítics que el preocupaven. Això explica, per exemple, que l’explicació de 1850 faça esment de les contribucions territorials o de Narváez, llavors president del govern i responsable del nou sistema tributari. O la crítica de l’impost de consums i de l’augment del preu del blat que trobem en el llibret de 1855. Precisament, la denúncia de la carestia dels comestibles tornarà a manifestar-se amb cruesa en els versos de 1857. Totes aquestes referències s’emmarquen en el discurs populista que Bernat i Baldoví desplegava en defensa dels llauradors i menuts propietaris agrícoles, que constituïen la seua base clientelar. No debades, quan es planten les falles de 1855 i 1857, la ciutat de València encara tenia ben viu el record dels motins i avalots esdevinguts al gener d’aquests dos anys en protesta per les contribucions i pel restabliment de l’impost de consums. També l’al·lusió a la polèmica sobre la llibertat religiosa que apareix en els versos de la falla del Tossal de 1858 reflecteix un debat que enfrontava en l’època els liberals progressistes amb l’Església catòlica i els sectors conservadors.

Però on la crítica social i política s’expressa de manera més directa és en els versos que va escriure per a la falla del Teatre Principal de l’any 1858 (la qual va ser prohibida per l’autoritat aquell any i finalment va ser autoritzada l’any següent, el 1859). La denúncia de la desigualtat social es plasmava ací mitjançant la contraposició entre un home gros que menjava copiosament, amb abundants queviures damunt la taula, i un home prim i famolenc que el mirava. En aquesta obra, la fam esdevé el vehicle per a expressar la crítica, recurs que l’autor farà servir en molts altres escrits. A més, en aquests versos expressarà també un altre dels seus temes habituals: el distanciament respecte de la política oficial i dels partits (moderats i progressistes) que havien sigut els seus adversaris.

Finalment, també de polítics s’han de qualificar els versos que l’autor va escriure per a la falla de la plaça de l’Almodí de 1860, tot i que en aquest cas no hi ha intenció crítica, sinó que, ben al contrari, s’insereixen en el corrent d’exaltació patriòtica generat amb motiu de la guerra amb el Marroc, dins el qual Bernat dugué a terme una intensa activitat propagandística en diverses publicacions.

Com veiem, la crítica social i política és un tema de gran repercussió en els textos fallers de Bernat i Baldoví, com ho va ser també en la resta dels seus escrits. Això no és estrany si tenim en compte que tingué una participació molt activa en la política en el període comprés entre 1840 i 1856, quan va arribar a ser alcalde de Sueca i diputat en les Corts. [23]Tant durant aquesta etapa, com en la immediatament posterior, quan ja s’havia retirat de la vida pública, va escriure textos acerats i poesies satíriques, amb els quals buscava influir en el pensament dels seus coetanis. No debades va ser considerat com un autor eminentment polític, com demostren les paraules de Constantí Llombart (1879: 264), quan diu que les obres teatrals de Bernat eren «casi totes elles polítiques en lo fondo», o les de Joan Baptista Granell, sota el pseudònim de Jaime Bazán (1880: 25), en la seua biografia de Bernat: «A diez producciones, la mayor parte en un acto y en valenciano, y de un marcado sabor político varias de ellas, redúcese el repertorio dramático.» Si més tard es va prendre l’explicació fallera més procaç com la més representativa del seu pensament i del seu estil, com va ocórrer en el teatre amb El virgo de Visanteta, ha arribat el moment de considerar tant el pensament com l’estil de Bernat i Baldoví en la seua justa dimensió, lluny de caracteritzacions simplistes.

4. ASPECTES FORMALS

4.1 L’estructura de les explicacions falleres

La majoria de les explicacions falleres escrites per Bernat i Baldoví presenten un mateix esquema bàsic que poques voltes s’altera. En sis dels nou textos, hi ha una introducció en prosa, d’extensió diversa, en la qual un narrador extern a la història relata els fets que són objecte de crítica. El desenvolupament d’aquesta part inicial és prou semblant i té una triple funció: presentar els personatges, contar la història que protagonitzen i, com a colofó, en la major part dels textos, introduir la figura de l’autoritat moral encarregada de l’ajusticiament, que, com ja hem comentat adés, assumeix la representació de la comunitat. Només hi ha un cas on l’argument no inclou cap al·lusió a un ajusticiament, els versos per a la falla del Teatre Principal. Les tres explicacions restants, on no hi ha introducció en prosa de l’argument, són les dels anys 1857, 1860 i 1861. En aquestes dues últimes, probablement, perquè els fets i l’escena representats en la falla eren fàcilment recognoscibles pels espectadors.

A continuació, apareix el cos central de l’explicació de la falla, que reprodueix els versos que apareixien enganxats al cadafal o a les parets del voltant. Aquesta part s’explicita per mitjà de fórmules introductòries variades:

Les quatre quartetes que seguixen, i que donen a entendre el diàlogo de l’ajust del conill entre el comprador i la venedora, estaven (o devien haver estat) col·locades en les quatre cares del taulat, a on els reos esperaven la seua última hora (1850)

Vegen vostés ací ara les copletes de la falla (1855)

Ara sols falten els versets que acompanyaren a les escenes que vaen tindre Colau e Inesilla, i els demés requisits acostumats (1856)

Els siguients versets, que estan copiats literalment del seu original, donen una idea prou exacta de l’objecte moral d’esta falleta (1858 Almodí)

Còpia dels versets, que expliquen, a son modo i sinse ofendre a ningú del món, els motius i la poca substància d’esta cèlebre foguerà (1858 Tossal)

Ací tenen vostés ara la còpia exacta dels versos fijats en les parets del contorn, i que expliquen en més claritat el pensament d’esta falla (1858 Teatre Principal)

En alguns casos (com ara en les explicacions de 1850, 1855, 1856, 1858 Teatre Principal i 1861), a més del narrador, són els mateixos personatges els qui hi intervenen i ho fan de manera directa a través d’un monòleg o d’un diàleg, amb si mateixos o amb un interlocutor absent. Bernat introdueix aquestes intervencions dels protagonistes recorrent a diversos procediments: fent servir un verb dicendi, precedint-les amb el nom del personatge (com en el text d’una obra de teatre) o encapçalant-les amb un epígraf («Lamentos de Viçanteta», «Un consell a les revenedores de conills i favetes tendres», «Les queixes de Colau», «La aflicción de Inesilla» o «Los amores de Tembleque»).

Però més enllà d’aquest model general, les explicacions falleres de 1850, 1855 i 1856 es caracteritzen per una elaboració a cavall entre la narrativa i la dramatúrgia, que constitueix la singularitat de Bernat respecte a les explicacions falleres precedents. D’una banda, tenen una introducció en prosa més extensa i elaborada; d’una altra, en la part en vers, els diversos components s’enllacen amb més coherència i cohesió interna, i amb una disposició d’aquests elements en progressió: diàleg entre els protagonistes, monòlegs amb els laments i queixes dels protagonistes, consells i avisos. Tot culmina en un punt de màxima tensió: un colofó en forma d’epitafi.