Josep Lluís Marín i Garcia - Sàtira i falles

Un altre recurs present en les explicacions falleres de Bernat i Baldoví és el canvi de codi. [30]Consisteix en l’ús de paraules i expressions castellanes que, lluny de constituir una interferència lingüística, respon a una estratègia discursiva que té diverses funcions estilístiques. Els casos més freqüents corresponen a la inclusió d’expressions idiomàtiques amb una funció expressiva que li permet emfasitzar el missatge. Pot tractar-se de locucions o refranys:

El pan pan, y el vino vino (1858 Tossal)

Amor con amor se paga (1858 Tossal)

Vaya lo uno por lo otro (1861)

Quien tal hace, con tal pague (1861)

o d’unes altres amb cert matís literari:

hay lances que son forzosos (1855)

Com té que ser, ¡son tan inconstantes los hombres!, i què direm del sexo que es diu bonico? (1856)

En altres ocasions el canvi de codi té una intenció eufemística: «condemna al foc a las partes contratantes» (1855) (en referència a la venedora i al comprador del «conill»). En alguns casos, es tracta de citacions fetes en una altra llengua: «aquel presioso animalito (segons dia ell)» (1850), on s’afegeix un matís humorístic en referir-se al «conill» de Viçanteta. A voltes, la juxtaposició de codis busca l’humor per mitjà del contrast entre una expressió castellana associada a registres formals i el context en el qual s’insereix:

¡Però el hombre pone i el diable s’ho emporta! (1850)

un grupo de gent d’ambos sexos [...] condemna al foc a las partes contratantes (1855)

En ocasions es canvia de codi per facilitar la rima:

Eixe gros és D. Mamerto,

que ha vengut corrent la posta

perquè a peu és hombre muerto,

buscant a on pagar la costa

a tres quinzets el cubierto (1858 Teatre Principal)

Ja que sou moros sensillos

que no hau volgut fer la pau,

arregleu-se com pugau

en lo general Bustillos (1860)

Però el canvi lingüístic també pot estar determinat pel fet de parlar de temes o àmbits en els quals el castellà és la llengua habitual, com ara la sentència condemnatòria que dicta el jutge en el llibret del 1856, certes expressions relacionades amb la moda («les xiques de buen tono», 1858 Tossal) o l’exèrcit («carga a la bayoneta», 1860). D’altra banda, hi ha casos en els quals la introducció d’una paraula en castellà permet fer un joc de paraules amb intenció humorística:

Las judías o els fesols,

que tot ve a ser lo mateix,

diu que fan hui un pam de greix

a molts soldats espanyols (1860)

Finalment, s’ha de fer esment d’un ús especial del canvi de codi, quan un personatge valencianoparlant passa a usar el castellà per adreçar-se a un personatge castellanoparlant. Aquest recurs, que es pot trobar en moltes obres de Bernat, queda reduït, en el cas de les explicacions falleres, a aquells llibrets que tenen un cert component teatral (1850, 1855 i 1856), on s’estableix un diàleg entre els protagonistes (Viçanteta i don Facundo, Colau i donya Inesilla). Els diferents usos lingüístics serveixen per a caracteritzar (i oposar) els personatges: llauradors contra petimetres, però a més permeten introduir un efecte còmic (freqüent també en els col·loquis) reflectint les interferències lingüístiques en el discurs dels camperols quan s’expressen en castellà:

¡Pálpelo ustet, don Facundo!...

¡Mire quina piel tan fina!

¡Ah!, ¡y que denguno del mundo

li ha puesto la mano ensima! (1850)

Caballero, ustet perdone,

però tinc jo molts apuros (1855)

Señorita, prenga el nabo

que porta a vendre un fadrino:

pálpelo del cap al rabo...,

pálpelo bien que es muy... fino (1856)

D’altra banda, en els cas dels petimetres, si bé la seua expressió en castellà és correcta (a diferència del que sol passar en altres obres de Bernat i Baldoví o d’altres autors), l’ús d’aquesta llengua permet també introduir l’humor amb la paròdia dels tòpics de la literatura romàntica i la retòrica amorosa, com queda de manifest en «La aflicción de Inesilla» (1860) o en els «Últimos ayes del señor Carambola» (1850). En aquestes lamentacions finals de don Facundo, caricatura de l’heroi romàntic, el canvi de codi opera a l’inrevés, amb el pas del castellà al valencià en l’últim vers i el consegüent trencament del to:

¡Voy a morir... lo sé... suerte era mía!... [...]

¡Solo siento morir sin-...

se haver-li clavat a lo manco la dent al conillet!!!

Quant a la mètrica, generalment els versos de les explicacions falleres són heptasíl·labs, de gran tradició en la poesia popular i característics dels col·loquis, amb els quals comparteix el patró mètric. I pel que fa a la versificació, se succeeixen estrofes diverses de rima consonant, entre les quals n’hi ha quartetes, quintets, sextets, octaves i dècimes. Bernat mostra una clara preferència per les estrofes en eco basades en l’ovillejo castellà, de les quals trobem diversos exemples, amb modificacions sobre l’esquema original, en els textos de 1856, 1858 Almodí, 1858 Tossal, 1858 Teatre Principal i 1861. [31]

Finalment, com alguns autors han subratllat en els últims anys, l’obra del suecà destaca també per la seua riquesa lingüística. Així, Germà Colón (2002: 327 i 330) hi aprecia un «ric parlar valencià», on «hom hi troba el domini d’una llengua que no està tan malmesa com se’ns ha volgut fer creure». Però més enllà d’aquest valor com a testimoni del valencià col·loquial i popular del seu temps, destaca la reflexió d’Abelard Saragossà (2010), [32]qui considera que el model lingüístic de Bernat és natural i digne, amb un grau d’elaboració notable, i que conté molts elements susceptibles de vehicular en el valencià culte actual. [33]

6. DISTRIBUCIÓ I DIFUSIÓ

Quan escriu les seues explicacions falleres, al llarg de la dècada dels cinquanta i començaments dels seixanta del segle XIX, Bernat i Baldoví era ja un escriptor ben conegut i popular, amb una àmplia producció en teatre (tant representat com publicat), poesia i premsa satírica. El perfil del públic d’aquestes obres no devia diferir massa de la gent que acudia a veure les falles i llegia les explicacions, un públic heterogeni, bàsicament urbà, on es podria trobar majoritàriament artesans, comerciants i jornalers. [34]Per aquesta raó, no és estrany que els textos fallers del suecà s’imprimiren amb l’objectiu de posar-se a la venda. De fet, el llibret de la plaça de l’Almodí de 1855 ens ofereix el primer testimoni sobre la venda de les explicacions falleres impreses en aquest quintet que figura en la contracoberta:

Està en este quadernet

la història de Viçanteta

i del pobre conillet.

Val lo manco una pesseta,

però es ven... per un quinzet.

No sabem si la venda de les explicacions era habitual amb anterioritat a Bernat, però és evident que la seua popularitat i fama constituïen un atractiu que justificaria aquesta pràctica.

Els fulls solts o quaderns que contenien les explicacions falleres devien posar-se a la venda de manera ambulant prop de la falla en qüestió, com recullen testimonis gràfics i escrits de començaments del segle XX. Però també es devien distribuir a través del circuit habitual de difusió dels altres textos de la literatura popular i satírica. [35]Això explica que alguns dels textos fallers de Bernat i Baldoví veieren la llum en les principals impremtes de la ciutat de València, com ara les de Julián Mariana o Ignacio Boix (Imprenta de la Regeneración Tipográfica), habituals impressors de moltes de les seues obres, que hi veurien també l’ocasió de fer negoci. [36]

Malauradament, no tenim dades sobre les tirades de les explicacions falleres de Bernat ni de les xifres de venda. De fet, les úniques informacions de les quals disposem són de llibrets de falla posteriors, però pensem que poden resultar illustratives. Així, Ribelles Comín (1978: 347) parla de les sis edicions que arribaren a fer-se del llibret de la falla de la plaça del Tossal de l’any 1863, ja comentades. Per la seua part, El Mercantil Valenciano publicava el 20 de març de 1873 que a les deu del matí ja s’havia esgotat una edició de 2.500 exemplars del llibret de la falla del carrer de les Carabasses.