Josep Lluís Marín i Garcia - Sàtira i falles

[16]On, paradoxalment, no s’inclou la dita explicació fallera.

[17]Sobre el procés de configuració de les Falles i la seua evolució en la segona meitat del segle XIX i començaments del XX, resulta essencial l’estudi d’Ariño (1992).

[18]Pel que fa a les influències en la conformació de la plàstica fallera, és bàsica la consulta dels treballs de Borrego-Alcañiz (1990) i de Borrego (1993).

[19]Per a una caracterització de la literatura fallera i la seua relació amb la resta de la literatura popular, vegeu Marín (1996).

[20]Quan citem fragments de les diferents explicacions falleres de Baldoví ho farem indicant l’any d’escriptura o publicació entre parèntesis. En el cas de 1858, en el qual hi ha més d’un text, afegirem a l’any el nom de l’emplaçament corresponent: Almodí, Tossal o Teatre Principal.

[21]Qualsevol aproximació a la temàtica tractada per les falles en el període del qual parlem, ha de continuar partint de la classificació que va establir en el seu moment Ariño (1990a), si bé caldria revisar algunes de les dades, ja que la lectura dels versos explicatius permet ampliar i matisar les informacions donades per la premsa, principal font d’Ariño per a aquesta època.

[22]Un 46,2 per cent de les falles del període 1851-1870, segons les dades aportades per Ariño (1992: 88).

[23]L’any 1840 va organitzar a Sueca un grup polític, el «partit de lo Sord» (en referència a la malaltia que patia el poeta), enfrontat als moderats i els progressistes. L’any 1843, és nomenat president de la Junta de Salvació de Sueca, amb competències d’alcalde, però només ocuparia aquest càrrec durant un curt període de 21 dies. L’any 1844, és elegit diputat a les Corts pel districte de Sueca, càrrec que ocuparia fins al 1846. Entre els anys 1849 i 1851 es retira de la vida pública, però l’any 1853 s’hi reincorpora amb una intensa activitat. El mateix 1853 torna a presentar-se com a candidat a diputat, però no resulta elegit. Un any després accedeix a l’alcaldia de Sueca per segona vegada, però també per un curt període de només 38 dies. Tot i que al final de 1856 abandona l’activitat política pública, continuarà manifestant les seues opinions a través d’articles en la premsa i en les seues obres.

[24]Sobre la influència de la tradició autòctona dels col·loquiers en l’obra dramàtica de Bernat i Baldoví, vegeu Sansano (1997).

[25]Resulta interessant la relació entre les falles i el teatre que estableix Sirera (2007), qui, a banda de l’analogia temàtica, assenyala dos punts de contacte que s’han de tenir en compte. El primer és la dramatúrgia del tableau, consistent a «reforçar els moments culminants de l’acció dramàtica amb la immobilització dels personatges en una actitud plàsticament efectiva i efectista, perquè quede clar així la intencionalitat i el sentit de l’obra, i provocar de pas un impacte visual i emotiu entre els espectadors». El segon punt fa referència al cadafal sobre el qual s’elevaven els ninots en les primeres falles, anàleg en la modèstia i falta de barreres arquitectòniques a l’escenari del teatre de porxe.

[26]Vegeu Guarinos (2002).

[27]Aquest acarament sempre serà incomplet davant la impossibilitat d’accedir a tots els textos escrits per Bernat i Baldoví, ja no solament aquells que van romandre manuscrits, sinó també els que formen part de publicacions periòdiques de difícil accés o aquells que, pel fet d’aparéixer sense signatura, no s’han incorporat al seu catàleg. Açò afecta especialment l’obra poètica.

[28]A banda de l’essencial treball de Martí Mestre, la descripció de l’estil de Baldoví i els seus recursos expressius es completa amb alguns dels treballs publicats en les actes del congrés Bernat i Baldoví i el seu temps (2002), especialment els de Baldoví, Messeguer, Rossich i Salvador.

[29]L’abundant fraseologia utilitzada serveix a Bernat per a estructurar aquelles explicacions falleres amb un grau d’elaboració menor, però alhora li permet establir «un lligam decisiu entre els seus lectors-espectadors, tot i enllaçant amb la memòria cultural d’un poble, el que possiblement va fer factible l’enorme èxit que [les seues obres] van tenir en la seua època» (Baldoví, 2002: 324).

[30]Pel que fa al canvi de codi amb funcions estilístiques, seguim l’anàlisi de l’aplicació d’aquest recurs al cas dels col·loquis i, més concretament, a l’obra de Bernat que ha desenvolupat Martí Mestre (1996b; 2009).

[31]És en dues obres de Cervantes (El Quijote i La ilustre fregona) on apareixen els primers exemples en la literatura castellana d’aquesta estrofa, que els poetes del barroc farien servir posteriorment com una mostra d’enginy, d’on passaria a la poesia en valencià. L’ovillejo és àmpliament utilitzat per Bernat i Baldoví en tota la seua obra, no sols en les explicacions falleres, sinó també en revistes, teatre (inclosos els miracles de sant Vicent i Los pastores de Belén), col·laboracions en la premsa o poemes d’exaltació patriòtica.

[32]Vull agrair al professor Abelard Saragossà que em facilitara la lectura de l’original del seu treball El valencià de Bernat i Baldoví: del passat al futur. Ideologia i tast lèxic.

[33]Aquesta reivindicació de la riquesa lingüística de l’obra de Bernat s’emmarca dins de la recent revaloració de la literatura popular de l’època, que supera els prejudicis dels que s’hi han acostat en el passat. Ja en la dècada dels vuitanta destaca el treball capdavanter sobre els col·loquis de Ricard Blasco (1983). En dates més pròximes, resulten fonamentals els estudis i les edicions de Joaquim Martí Mestre (entre els quals destaquen els de 1996a i 1997), resultat dels quals és el seu Diccionari històric del valencià col·loquial (segles XVII, XVIII i XIX), eina de consulta imprescindible.

[34]Una aproximació al perfil d’aquest públic lector es pot inferir de la caracterització que fa Ariño (1992: 97-114) de la base social de la festa fallera a partir de les dades sociològiques dels firmants de les sol·licituds per a plantar falla proporcionades pels padrons municipals de l’època.

[35]Martí Mestre (2009: 17-18) parla dels diversos canals i punts de distribució d’aquestes obres: a més de les còpies manuscrites, assenyala que els col·loquis i els plecs solts podien comprar-se en llibreries –moltes de les quals eren les encarregades també d’imprimir-los–, en parades especialitzades de romanços i plecs solts, o als cecs que els pregonaven i que després els venien pel carrer o en establiments propis.

[36]A tall d’exemple, a l’obrador de Julián Mariana, on van veure la llum les explicacions falleres de 1858, també es van impremtar Pascualo y Visanteta (1846), La tertulia de Colau o Pataques y caragols (1850), La coalición o El perro y el gato (1853), Un fandanguet de Paiporta (1857), el full A los electores de Sueca (1857), El Gafaut o El pretendiente labriego (1859) o el full Despedida á las tropas que marchan a Marruecos. Canto guerrero (1859). Per la seua part, en la Imprenta de la Regeneración Tipográfica Ignacio Boix, que imprimí el full de versos fallers de 1859, també es van estampar Los pastores de Belén (1856) L’agüelo Pollastre (1859), El Sueco. Colección de poesías (1859), el full Insignias de la pasión de nuestro señor Jesucristo (1859), el full Cópia dels versos del altar del Mercat en lo milacre del mocador (1859), el full Cópia dels vérsos del altar del carrer de la Mar (1859), El mocador (1859), La fealdat y la hermosura (1859), Cheroni y Bartoleta (1860) o El rey moro de Granada (1860).

[37]Encara que l’any 1865 ja hi ha llibrets firmats pels autors, és a l’inici del segle XX, arran de la creació del concurs de llibrets de falla de Lo Rat Penat (1903), quan comença a generalitzarse l’aparició en els llibrets dels noms dels autors dels versos i el reconeixement popular de les autories.