Josep Lluís Marín i Garcia - Sàtira i falles

1859 Falla de Sen Chusep, en la plaseta del Teatro Prinsipal de Valensia, en l’añ 1859. Un full en foli major.

1860 Versos de la falla de Sen Chusep, en la plasa del Almodí. Añ 1860. Quadern de 16 pàgines en octau.

1861 Versos de la Falla del Tros-alt en l’añ 1861, de Urganda, Tembleque y Cabota-dura. Un full en foli menor.

1.2 Possible autoria d’unes altres explicacions falleres

El desconeixement que encara tenim de la literatura fallera inicial dificulta establir l’autoria d’unes altres explicacions d’aquesta època que també es conserven íntegrament.

Es tracta, d’una banda, d’un full titulat Versos colocats en la falla del carrer de Sent Narsis, la vespra de Sent Chusèp en el añ 1850, [12]anònim i sense peu d’impremta. Són versos on trobem certes característiques (temes, trets estilístics, formes mètriques i estròfiques, situacions, personatges, imatges i metàfores) que, si bé estan presents en les obres de Bernat i Baldoví, també apareixen en obres d’intenció popular i burlesca d’altres autors. En aquest cas, a més, l’acarament textual amb l’obra de Bernat no ens proporciona cap dada que poguera avalar-ne l’autoria. Aquesta és una qüestió que ha de quedar en suspens fins que puguem disposar de dades més concloents.

Un cas semblant és el de l’esborrany manuscrit amb uns versos per a una falla per a la plaça del Tossal, sense datar, que Carreres incorporà en l’últim moment a la seua reedició de les explicacions de Bernat i dels quals l’única informació que va aportar és que li van ser facilitats per l’historiador i advocat Josep Maria Ros i Biosca, però no dóna cap dada més sobre la procedència. [13]Per la introducció en castellà que acompanya els versos, aquest document sembla una espècie de memòria per a presentar el projecte d’una falla dirigida a l’autoritat competent, a fi d’aconseguir autorització per a plantar-la al carrer. Però no tenim constància que aquesta falla arribara a plantar-se, almenys en la premsa de l’època no apareix cap cadafal que responga a la descripció feta pel document («una señora con vestido de seda y volantes y un cazador ofreciéndole un pájaro»). I el fet que aquest manuscrit no estiga localitzat complica encara més la qüestió. Per això mateix, sobten algunes datacions fetes amb posterioritat i que no estan prou fonamentades. És el cas de Vidal Corella (1969: 43), qui afirma que aquest text correspon a una falla plantada a la plaça del Tossal l’any 1863, que era obra de Bernat i Baldoví, i que s’havien fet sis edicions del llibret per l’èxit que havia tingut. [14]O la de Soler i Godes (1969: 24), qui diu que els versos corresponen a un cadafal plantat al Tossal l’any 1860 –quan la premsa d’aquell any no informa de cap falla alçada en aquest emplaçament–, [15]una datació dubtosa que es reprodueix en la reedició de les explicacions falleres de Bernat feta el 1976 a Sueca [16]i en l’edició de les obres completes del 1997.

1.3 Altres textos fallers atribuïts a Bernat

Adés hem comentat la provisionalitat que, necessàriament, té qualsevol proposta de catàleg de les explicacions falleres de Bernat i Baldoví. És plausible, tot i que no podem saber-ho amb exactitud, que escriguera més explicacions per a falles de les que actualment es conserven. De fet, la continuïtat de la seua col·laboració amb els promotors de la falla de la plaça de l’Almodí així ho fa pensar. I tampoc no es pot descartar que en un futur apareguen nous llibrets o fulls de versos dels quals avui en dia no es té notícia (com ha succeït amb els manuscrits de 1850 i 1857 o el llibret del 1860 que incloguem en aquesta edició).

I és que, a banda dels textos que es conserven, hi ha testimonis indirectes que parlen d’altres explicacions falleres escrites per Bernat i Baldoví, però el problema és que la manca de referències a arxius o fonts documentals d’on procedeixen aquestes informacions dificulta rastrejar –en alguns casos seria millor dir-ne reconstruir– les dades esparses i fragmentàries aparegudes en diverses publicacions.

Així, l’escriptor Leopold Trènor i Palavicino, en un article publicat l’any 1914 en la revista Pensat i Fet, parlava d’una falla plantada a la plaça de l’Almodí l’any 1850, on hi havia una llauradora anomenada Vicenteta i un ancià valencianos, morirán en el Tros-alt, sin que les valga el guardapiés tan oportunamente traído á colación en aquellos sentidos renglones que corrían el verano último de mano en mano.» anomenat don Facundo que la festejava (nom que compartien amb els protagonistes de les explicacions falleres escrites per Bernat i Baldoví per a la falla del carrer de les Avellanes de 1850 i de la plaça de l’Almodí de 1855). A més, reproduïa alguns dels versos d’aquest cadafal, corresponents a un diàleg entre els dos personatges:

VICENTETA

Don Facundo, vatja en pau,

que yo tinc molts pretenéns;

mire, la baba li cau

y es troba ya sense dens.

D. FACUNDO

¡Ingrata, no me desdeñes,

oye mi tierno suspiro!...

Que te olvide no t’empeñes,

primero me pego un tiro.

VICENTETA

Home, no siga pesat;

futxga d’así, borinot,

perqu’el deixaré pelat

com yo li pegue un calbot.

Però Trènor no feia cap referència a l’autor dels versos ni a com es conservaven. Per la seua part, l’any 1925, el periodista i bibliòfil Josep Navarro i Cabanes publicava un article en la revista El Fallero en el qual parlava d’aquesta mateixa falla i atribuïa a Bernat els versos («Com veu el lector, así apareix la ma de Bernat Baldoví»), dels quals deia que es conservaven manuscrits. Dissortadament, el manuscrit amb els versos de la falla de l’Almodí del 1850 dels quals parlen Navarro i Trènor no està localitzat ni catalogat enlloc. A banda, hi ha un problema afegit i és que aquests versos no semblen correspondre a la descripció del cadafal plantat a l’Almodí que publicà el Diario Mercantil de Valencia el 19 de març d’aquell any, que parlava d’«una labradora y una vieja celestina que le invitaba a entrar en una casa».

Finalment, hi ha aquells casos en els quals alguns testimonis inexactes o mancats de base documental són tornats a citar acríticament i sense contrastar, cosa que complica l’esclariment de les dades reproduïdes. És el cas de l’atribució a Bernat dels versos d’una falla suposadament plantada a Sueca l’any 1854. En aquest cas, al fet que no es conserven aquests textos s’ha d’afegir la falta de documentació sobre aquest cadafal, del qual no hi ha certesa que es plantara i molt menys encara que fóra la primera «falla rodada o falla argumental», com reclamaven els promotors de la pretesa efemèride en un excés d’orgull localista. També és el cas de l’adjudicació a Bernat dels versos de la falla de la plaça de l’Almodí de València de l’any 1841 que plantegen Palazón i Ahuir (2007: 220), els quals basen la seua afirmació en l’article ja esmentat de Vidal Corella (1969), qui en realitat es limitava a parlar de manera genèrica de la col·laboració de Bernat i Baldoví amb les falles plantades en aquest emplaçament i a donar la data de 1841, sense citar la procedència de la informació, com la de «la primera falla con varias figuras corpóreas con pretensiones simbólicas, más o menos provistas de algún valor simbólico».

2. SÀTIRA I FALLES

A mitjan segle XIX, les Falles eren simplement un festeig més dels que s’organitzaven amb motiu de la festa de Sant Josep i encara no havien començat el seu enlairament, que seria paral·lel al trànsit de València cap a una gran ciutat i que culminaria en la conversió de la festa fallera com a expressió de l’anomenat «valencianisme temperamental». Quan Josep Bernat i Baldoví escriu les seues explicacions falleres, les Falles havien esdevingut una festa veïnal que era el resultat de la síntesi i reelaboració de diverses pràctiques festives i rituals, en un procés que es va anar modelant des de mitjan segle XVIII fins a mitjan segle XIX. En aquest procés, les fogueres i els focs que es feien la vespra de sant Josep convergiren amb el ritual de l’exposició i crema del ninot de mitja quaresma, un costum que servia per a exposar i criticar fets i persones de la vida local, i que connectava amb tota una sèrie de pràctiques de caràcter crític (cudols, esquellotades, morcades, mudar la veu...). [17]En la vessant plàstica, això es va veure reforçat i ampliat per la influència de la tradició barroca de construccions efímeres habituals en grans celebracions i festes (altars, arcs, roques...), els diversos espectacles teatrals basats en l’exhibició d’autòmats, maniquins i figures de moviment, o l’eclosió de la caricatura en la premsa. [18]Finalment, els cadafals fallers i els seus versos mantenien una estreta relació amb altres manifestacions literàries satíriques coetànies (col·loquis, publicacions periòdiques, sainets o poesia carnestoltesca), amb les quals compartien temes, situacions, tipus protagonistes i un tractament basat en el costumisme, la sàtira i un humor grotesc i hiperbòlic. [19]