José Garcelán Muñoz - La cultura a la Universitat de València. Del segle XIX a 1985

Tot i això, són un indicador de l’interès dels estudiants d’organitzar-se i aprofitar les eines que l’aprenentatge universitari els oferia per ampliar els seus coneixements i compartir-los, almenys amb els companys. Anem, ara, a veure-les amb una mica de deteniment.

2.5 LES ACADÈMIES

Els nous estudiants de la Restauració monàrquica van relegar el cultiu de les arts poètiques i musicals per dedicar-se a l’aprofundiment dels seus sabers científics i acadèmics. Volien repassar els coneixements impartits a les aules i a ampliar-los, així com també donar un sentit pràctic als ensenyaments teòrics de la docència oficial. Aquesta perspectiva d’organització va tenir conseqüències lògiques en les característiques de les societats que, contràriament a les del període anterior, estaven classificades per especialitats, per branques de coneixement, per disciplines o, senzillament, per carreres.

Així, cap al 1880, a les acaballes del primer període de govern de Cánovas i del partit conservador, tornem a veure l’aparició d’un moviment estudiantil a partir del model organitzatiu dels ateneus: societats caracteritzades per la primacia de les qüestions acadèmiques, l’objectiu de les quals seria complementar la instrucció rebuda al centre universitari amb el propòsit de preparar millor l’estudiant de cara a l’exercici de la professió; convivència en la societat de professors i estudiants, tant en les activitats com en els càrrecs directius; i un marcat neutralisme en matèria política i religiosa. Aquests grups tindran una vida erràtica, amb oscil·lacions d’activitat i èxit (Sánchez Santiró, 1998: 242).

La primera d’aquestes societats fou la Sociedad del Estudio del Derecho, que té els seus orígens en el període republicà, conformada per membres dels diversos cursos de la Facultat de Dret. Al principi, la seua activitat es limitava a facilitar l’estudi de cada assignatura, il·lustrant per mitjà de discursos els punts més complexos i ampliant els coneixements, celebrant sessions teòriques i pràctiques. Dintre d’aquesta societat van aparèixer algunes seccions que desdibuixaven els objectius inicials, com una de Literatura i una altra d’Història, i quedà així dividida en tres branques: Dret, Literatura i Història. Perales relaciona aquest creixement amb les presidències honorífiques d’Antonio Rodríguez de Cepeda i d’Emilio Borso, i afirma que la societat es va assentar sòlidament en el panorama cultural de la ciutat participant en actes i activitats que ja no estaven vinculats al món de les lleis. Tanmateix, sembla que les controvèrsies sobre l’excés o la carència de llibertat que es promovien al si de la societat en van provocar la dissolució el curs 1878-79 –l’última reunió data del 19 de novembre de 1878 (Perales, 2009: 22-24).

Els estudiants de Medicina també van fundar una agrupació pròpia, el 4 de febrer de 1877: la Sociedad Escolar Médica, que nasqué sota l’estímul del degà de la Facultat de Medicina, Francisco Navarro, i que ocupava els locals de la Real Sociedad Económica de Amigos del País. Els membres pertanyien a cursos avançats de la carrera i es reunien cada dimarts i cada divendres per realitzar dos tipus d’exercicis, teòrics i pràctics, en locals cedits per la Universitat. Aquesta agrupació va créixer en quantitat ràpidament i l’èxit la va mantenir viva al llarg de gairebé vint anys –una extraordinària longevitat en el món de les associacions estudiantils vuitcentistes–, amb la participació de membres destacats, com Gómez Ferrer. Va prefigurar, en certa mesura, part de la tasca d’extensió universitària, amb conferències obertes al públic sobre oncologia, medicina legal, tuberculosi, malalties del cor... Tot i això, l’última notícia de la seua activitat data del 1895 (encara que es recuperarà posteriorment) (Sánchez Santiró, 1998: 242-243; Perales, 2009: 25-27).

Aquestes dues societats, malgrat els seus interessos fonamentalment acadèmics, també participaven activament en la publicació de l’Ateneo-Casino Obrero, Valencia Ilustrada , tant escrivint articles o quartilles com difonent-hi les activitats que anaven a dinamitzar als seus espais. Aquest setmanari, que va començar a publicar-se el 6 de maig de 1877, tenia un nivell cultural important, amb articles relacionats amb la qüestió social, que començava a ser candent (per exemple: «El trabajo de la mujer y del niño en los talleres»). 5 Felix Pizcueta, Constantí Llombart, Amalio Gimeno, Teodor Llorente... són alguns dels noms que rubriquen les línies de la revista. A través de la publicació podem trobar anunciades, i també ressenyades, algunes de les activitats que promovien les societats de les quals hem estat parlant, com per exemple al número 6 de l’any II, datat el 27 de gener de 1878, on s’assenyalà la celebració del primer aniversari de la Sociedad Escolar Médica. 6 Però, com ja hem avançat adés, aquests grups no foren els únics. Després de la dissolució de la Sociedad del Estudio del Derecho va nàixer, cap al novembre de 1878, l’Academia de Legislación y Jurisprudencia, una corporació de legistes que reunia els més prestigiosos noms de la ciutat de València. Aquesta acadèmia va abraçar al seu si els universitaris i va generar unes activitats i un calendari de sessions adreçades explícitament a ells, on no només anaven a escoltar sinó també a participar com a ponents i tertulians. Tot i això, els estudiants van optar per construir associacions que partiren del seu propi interès i així es com es va crear, pel novembre de 1879, la Juventud Legista, amb la destacable presència d’un jove Rafael Altamira Crevea el curs 1882-83. Va ajudar, a aquesta última agrupació, la implicació dels catedràtics de Dret Pérez Pujol i Rodríguez de Cepeda.

Els estudiants de Dret es caracteritzaren per la constant voluntat de mantenir algun tipus d’associació. A banda de les esmentades, el curs 1883-84 també es va establir, impulsada pel catedràtic de Dret Romà Eduardo Gadea Alera, el Centro Jurídico, que tractà d’omplir el buit deixat per la breu Juventud Legista. De fet, Rafael Altamira també va participar en aquest centre, pronunciant la seua conferència inaugural el 25 d’octubre, i altres noms ja esmentats, com el de Teodor Llorente Falcó o Carlos Bofill, hi van sovintejar. Dissolta el 1886, el nom de la seua successora és una metàfora de la història d’aquestes efímeres societats: el Fénix Jurídico, que només va durar un curs i que, al seu torn, fou reemplaçada pel Centro Legista de la Academia de la Juventud Católica. D’aquesta última només es coneixen tres mesos d’activitat: des del 15 de novembre de 1886, amb la reunió de setanta estudiants i les paraules fundadores del catedràtic de dret Rodríguez de Cepeda i l’estudiant Vicente Ruiz Caruana, fins al mes de febrer de l’any següent, quan participà en les festivitats de Sant Tomàs.

Per altra banda, en el camp de la medicina, la Sociedad Médico Escolar va compartir espai amb el Centro Médico Escolar (que prengué com a funció principal la realització d’uns concursos o certàmens entre els estudiants, amb temes proposats pels catedràtics de la facultat, com Machí o Mas y Soler, amb l’objectiu d’«el cultivo y progreso de las ciencias médicas») (citat per Sánchez Santiró, 1999: 243) i amb La Amistad Escolar Médica, i fins i tot van veure nàixer una publicació: Eco Escolar Médico , el 12 de desembre de 1881.

Tanca la tríada temàtica d’acadèmies la Unión Escolar Científica, sota el patronat del catedràtic de Complements d’Àlgebra, Geometria, Trigonometria i Geometria Analítica, Eduardo León y Ortíz. Nascuda pel gener de 1881, el seu propòsit era generar conferències tots els dissabtes, a les cinc de la vesprada, a la sala de professors de l’edifici del carrer de la Nau. Tanmateix, el seu origen venia més «des de dalt», de la voluntat d’un docent, que no de la iniciativa dels estudiants, els quals, a més, eren numèricament menys quantiosos que els de les altres especialitats. Així, la Unión Escolar Científica va allargar-se fins que el seu creador, Eduardo León, va marxar a la Càtedra de Geodèsia de la Universitat Central de Madrid, cap a 1882. Els escolars no mostraren interès per mantenir-la viva (Sánchez Santiró, 1998: 243-244; Perales, 2009: 27-33).