José Garcelán Muñoz - La cultura a la Universitat de València. Del segle XIX a 1985

Malgrat els flaixos d’activitat cultural descrits adés, certament institucionals, hi ha relativament poques petjades, almenys fins al segle XX, de tasques culturals impulsades des de la institució. Però diverses investigacions han demostrat que, des de mitjans del dinou, l’efervescència cultural fou produïda de la mà dels estudiants, des de baix. És veritat que per aquells anys es va organitzar el Gabinet d’Història Natural (el segon centre patrimonial i científic d’importància en Espanya, només per darrere del Museo Nacional de Ciencias Naturales de Madrid), amb l’impuls conjunt del catedràtic de Química General i rector, José Monserrat y Riutort, preocupat per millorar les instal·lacions universitàries destinades a l’ensenyament científic; del catedràtic d’Història Natural Ignacio Vidal i del titular de la Càtedra de Botànica, José Pizcueta, també rector uns anys més tard; però la majoria de l’activitat cultural era estudiantil i s’organitzava en ateneus i societats literàries. 2

Així, l’impuls i la producció literària i científica, que en aquestes línies considerem les primeres espurnes de cultura universitària, venien «des de baix». Una investigació impulsada per Ernest Sánchez Santiró, centrada en la Facultat de Ciències, que aleshores compartia edifici amb les aules de Filosofia i Lletres, la biblioteca universitària, els gabinets de Física i Química i el preparatori de Medicina al carrer de la Nau, mostra que l’estudiantat no mostrava gaires diferències entre disciplines: el seu modus vivendi i els seus problemes eren molt similars. Aquest estudi explica el rígid sistema de control que es va bastir durant l’època d’Isabel II: «La universitat ens apareix com a centre d’instrucció, centre de control, àdhuc presó. La universitat isabelina encara presenta una altra característica pròpia del període anterior a l’ordenament legal liberal. Ens referim a la subjecció de l’estudiant a l’autoritat acadèmica, dins i fora de l’establiment universitari» (Sánchez Santiró, 1998: 215 i 221).

2.1 LA ESTRELLA

Aquests afers no ens ocupen en aquestes línies, però l’obra de Sánchez sí que mostra les primeres petjades d’un moviment cultural universitari, amb l’establiment, el 1852, de la primera associació de caràcter literari que es coneix sota el paraigua de la Universitat de València: La Estrella, de la qual cal destacar la singularitat, tenint en compte que, segons el reglament universitari, els estudiants encara estaven privats del dret de petició col·lectiva. Els seus membres, majoritàriament de les carreres de Dret i de Medicina, i que tractaven sobretot qüestions literàries, són figures d’una importància primordial en la cultura valenciana de la fi del XIX; ja que aquesta associació no fou només un passatemps estudiantil, sinó un primer trampolí des del qual persones amb gran potencial van començar a suplir les mancances que trobaven en una universitat fortament academicista: Teodor Llorente, Félix Pizcueta, Vicente Wenceslao Querol, Miguel Amat Mestre, Carmelo Calvo, Enrique Gaspar... «els epígons de l’estudiant romàntic», en paraules de Lluís Guarner (Sánchez Santiró, 1998: 219).

L’agrupació, doncs, estava formada únicament per estudiants, però la seua activitat no estava clarament vinculada a la naturalesa escolar dels seus membres, sinó que les reunions es dedicaven principalment a qüestions literàries i al debat sobre els temes més variats: «discutíamos las más transcendentales cuestiones filosóficas, políticas y sociales» (Sánchez Santiró, 1998: 220). En tot cas, cap als anys 1850 ja existia una primera societat estudiantil que predicava valors de tolerància política i igualitarisme: no hi havia jerarquies i es basava en normes estrictament democràtiques, amb respecte al diferent ideari polític. Malgrat sols abastar un nombre molt reduït dels estudiants que concorrien al claustre, no era l’única expressió de companyonia del XIX: també hi havia grups de tunes i de serenates, que organitzaven estudiantines en els canvis d’autoritats acadèmiques, a final de curs, i en altres fites del calendari universitari. Les serenates, però, a més d’actes lúdics, també podien servir de mecanismes de queixa col·lectiva, en un sistema en què la protesta estava totalment prohibida (Sánchez Santiró, 1998: 215-220).

El nucli fundador de la societat La Estrella va conformar, el 1858, una segona societat, el Liceo, que va suposar la pèrdua de tot el tarannà universitari i escolar que tenia la seua predecessora, en tant que els seus membres no eren universitaris. Així, segurament tant per la probable passivitat de l’alumnat com per la ja assenyalada forta disciplina, quedà buit l’espai de les societats estudiantils a València. Sense capacitat d’organització col·lectiva i sense llibertats, era difícil potenciar la creació de societats literàries o científiques (Perales, 2009: 15).

Amb l’associacionisme estudiantil desdibuixat cap a la dècada dels seixanta del segle XIX, l’únic fet destacable de la Universitat de València fou la dimissió del rector José Pizcueta, que va ser substituït per Vicente Noguera el qual, al seu torn, va haver de dimitir el 30 de setembre de 1868 amb l’esclat de la Revolució Gloriosa. Arran d’aquesta revolta es va transformar radicalment la vida i la normativa de les universitats, i es va alliberar l’estudiant de l’obligatorietat d’assistir a classe. La revolució va suposar l’eliminació de les llistes tancades de llibres i del control ideològic, i l’aparició dels estudis pràctics. És en aquest context quan apareixen els gabinets, el Museu i el Jardí Botànic: l’estudiant va passar de ser un espectador a ser un subjecte actiu en l’aprenentatge (Sánchez Santiró, 1998: 222-224).

El Sexenni, com va apuntar ja en els anys vuitanta Marc Baldó, fou, per a la història d’Espanya,

un autèntic terratrèmol polític i social, que va remoure a fons els fonaments de l’ordre burgés doctrinari, construïts des de la dècada dels anys trenta. Les contradiccions del sistema liberal isabelí esclataren de colp: les forces democràtiques i/o republicanes, incubades durant més de trenta anys, reptaren l’ordre establert. [...] El món de les idees també es va somoure: la ideologia democràtica, generada lentament durant dècades, va assaltar l’escena històrica; la idea de progrés va inundar l’espai i va arrasar amb els obstacles dels moderats. Si el sistema educatiu previ, de Pidal i Moyano, es basava en nugar curta l’escola i tallar-li les ales a la universitat, ara els revolucionaris atacaven els recels conservadors i es disposaven a donar-li a l’ensenyament la llibertat regatejada (Baldó, 1986: 161).

Institucionalment, durant el Sexenni, la Junta Revolucionària de València amb el suport de professors krausistes es va llançar a un ambiciós programa d’ampliació d’estudis. A l’Institut s’establiren càtedres d’estudis aplicats (Química, Topografia, Dibuix i Mecànica Industrial); es va crear l’Escola d’Artesans, per a obrers; i es va obrir una Escola d’Enginyers Agrònoms tutelada per la Sociedad Económica de Amigos del País. A la Universitat s’incorporà la Facultat de Farmàcia, les escoles de Notariat i d’Arquitectura; a la Facultat de Medicina es van reprendre els estudis de llicenciatura i es completaren fins al doctorat; en Ciències es va afegir la secció d’Exactes, i es va restablir Filosofia i Lletres fins al grau de doctorat. El motor de totes aquestes reformes fou Eduardo Pérez Pujol, membre de la Junta Revolucionària i també, en aquell moment, rector de la Universitat de València. Però, per a portar-les a terme calien recursos econòmics inexistents i, a partir de 1872, la major part de les escoles va tancar (Baldó i Mir, 2000: 24-25). En tot cas, el Sexenni va significar un canvi rotund. La Universitat va créixer, aparegué l’estudiant lliure, els demòcrates decretaren l’abolició dels rígids controls doctrinaris, s’instaurà la llibertat de càtedra, s’anul·là, com hem dit, la llista tancada de manuals... Però el més rellevant, pel que fa al nostre estudi, fou l’aparició d’associacions de caràcter cultural (Baldó, Mancebo, Sánchez i Blasco, 2000: 96).