Paul Ricoeur - Sobre la traducció

Títol original: Sur la traduction

© Bayard, 2004

© de la traducció: Guillem Calaforra

© d’aquesta edició: Universitat de València

Maig 2008

Publicacions de la Universitat de València

Arts Gràfiques, 13 - 46010 València

Disseny de la col·lecció: Enric Solbes

Realización de ePub: produccioneditorial.com

ISBN: xxx-xx-xxx-xxxx-x

Introducció

Sobre la traducció recull tres textos tardans de Paul Ricoeur (1913-2005): «Repte i felicitat de la traducció» (una conferència feta a l’Institut Històric Alemany en 1997), «El paradigma de la traducció» (lliçó inaugural a la Facultat de Teologia Protestant de París, 1998) i l’assaig «Un “passatge”: traduir allò intraduïble», publicat per primera vegada en aquest volum. Tres escrits, doncs, aparentment circumstancials i perifèrics respecte dels temes fonamentals de l’obra de Ricoeur. Tres textos, d’altra banda, que es complementen, i que comparteixen determinades isotopies que veurem de seguida.

La dedicació de Ricoeur a la reflexió sobre el món de la traducció no és de cap manera un capritx d’última hora. La seua tesina va ser, precisament, una traducció comentada d’Ideen I de Husserl; Ricoeur la va redactar entre 1940 i 1945, mentre s’estava presoner a Gross-Born i Arnswalde (Pomerània), i la publicà en 1950. La traducció, doncs, es troba a la base mateixa dels inicis de la seua carrera acadèmica. Motiu suficient perquè diguem, amb una punta d’exageració, que una de les seues facetes era la de filòsof traductor de filosofia. Des d’aquest punt de vista, Ricoeur no entraria del tot en cap de les dues categories que distingia Antoine Berman en L’épreuve de l’étranger: d’una banda els traductors, que no solen teoritzar sobre el seu ofici; de l’altra, els teòrics sobre la traducció, que poques vegades són traductors ells mateixos. Hi ha excepcions, no cal ni dir-ho.

Berman és, precisament, una de les presències poderoses i constants d’aquests assaigs, juntament amb Walter Benjamin i George Steiner. El llibre que acabem d’esmentar, un impressionant treball sobre la traducció en els romàntics alemanys, hi és objecte d’advocació explícita, i inspira uns quants passatges de la reflexió de Ricoeur. Tampoc no és casual. En aquell llibre, Berman afirma que la traducció exigeix una ètica i una analítica, i no deixa de ser curiós que invoque dos conceptes que tenen un vincle molt íntim (ni que siga metafòric, etimològic o d’analogia) respecte de dos dels interessos teòrics clàssics de Ricoeur: l’ètica i la filosofia analítica.

Els textos que el lector trobarà tot seguit també reflecteixen altres línies importants en l’obra de l’autor. Posem-ne alguns exemples. Ricoeur és conegut com a pensador protestant o, tal com ell preferia presentar-se a si mateix, com «un cristià filòsof». No caldrà dir que el cristianisme i el camp de la traducció s’intersecten en un àmbit elemental, el del Llibre (i la història de les seues traduccions) i, més en concret, el mite de Babel, nucli i motor de l’inexhaurible assaig de Steiner titulat, precisament, After Babel. Doncs bé, en el discurs de Ricoeur sobre la traducció apareixen en un lloc destacat la Bíblia (la dels Cinquanta, la de sant Jeroni, la de Luter) i la historieta babèlica. El tema de les traduccions de la Bíblia hi funciona com un exemple del dilema entre la literalitat i l’apropiació per part de les llengües que acullen el text. D’altra banda, Ricoeur interpreta el mite babèlic com el punt de partida d’un projecte ètic fonamental, l’imperatiu d’aprendre la llengua de l’altre si es vol fer possible la comunicació entre els éssers humans tot respectant-los en la seua alteritat.

Si constatàvem que la teoria de la traducció és, també i sobretot, una teoria del llenguatge humà en ús, potser estaríem abusant de les obvietats. Però és una observació rellevant respecte de Sobre la traducció, si tenim en compte que Ricoeur va ser l’introductor –o un dels principals impulsors– a França de la filosofia analítica del llenguatge. No és que el nostre autor hi aplique el mètode analític a la reflexió sobre la traducció, certament –Ricoeur no era home de sistemes, i menys encara d’un sistema filosòfic, sinó més aviat una mena d’eclèctic amb predilecció per la fenomenologia i per l’hermenèutica. L’interès per l’escola analítica és un element més de la seua atracció pel llenguatge com a problema filosòfic, i la reflexió sobre la traducció en forma part de manera directa. En «El paradigma de la traducció», una al·lusió a Donald Davidson introdueix l’aporia de la impossibilitat teòrica / realitat fàctica de la traducció. Ja en la conferència anterior, Ricoeur s’havia fet fort en la idea de Quine segons la qual entre l’original i la traducció no hi ha cap tertium quid que faça de vara de mesura pel que fa a la correspondència entre ambdós textos: no hi ha cap text «ideal» (referència platònica explícita) que reculla el sentit que ha de passar de l’original a la traducció, i que servesca com a base de la comparació entre l’un i l’altra. La idea reapareix en les altres dues reflexions que formen el llibre. Coherent amb la seua trajectòria, Ricoeur aprofita les idees que li ofereixen les diverses teories que domina.

La traductologia és, doncs, un àmbit on convergeixen diversos interessos intel·lectuals de Ricoeur, de l’ètica a la teoria analítica, de la teologia a l’hermenèutica. I la fenomenologia, és clar: què és la tasca del traductor, sinó una experiència i un contingut de consciència a la recerca de la seua pròpia teoria? Fins i tot la psicoanàlisi hi té alguna cosa a dir, ni que siga per la via d’un ús figurat d’alguns dels seus conceptes. La qual cosa no deixa de ser curiosa, al seu torn, perquè ja en Freud es tracta de metàfores «de primer nivell», i Ricoeur les carrega encara d’una altra capa semàntica apropiada per al tema que l’interessa: els conceptes de «treball del dol» [Trauerarbeit] i «treball del record» [Erinnerungsarbeit] tenen un ús destacat en Sobre la traducció. Si Freud agafava el concepte de «dol» com a ritual i el convertia en una manera de llepar-se les ferides i actuar sobre els propis records, Ricoeur converteix el «treball del dol» en la renúncia conscient a la traducció perfecta, de la banda del traductor. Justament per la mateixa època en què va fer aquests textos, Ricoeur va publicar La mémoire, l’histoire, l’oubli (2000), on afirmava que per a Freud el treball del dol, centre i nucli de la psicoanàlisi, «és el cost del treball del record; però el treball del record és el benefici del treball del dol». En el món de la traducció, el «treball del record» es xifra en la «resistència» (un altre terme psicoanalític!) respecte de la feina del traductor: és com un part, diu Ricoeur, en què les resistències vénen tant de la sacralització de la llengua materna del traductor com de les àrees d’intraduïbilitat que la llengua d’origen pretén imposar-li.

Steiner obria el capítol IV d’After Babel amb una síntesi telegràfica de la història de les teories sobre la traducció, des de Ciceró fins a l’actualitat (la de fa trenta anys, ai las!). I no deixa de cridar l’atenció que als dos extrems de la història que ell esbossava hi hagués uns altres dos extrems, precisament: d’una banda, el del non verbum pro verbo –il·lustre origen del descrèdit de la literalitat–, i de l’altra el del Hölderlin reivindicat per un Walter Benjamin «redescobert» a principis dels anys 1960 –el que reivindica la «lletra» per damunt del «sentit», i la necessitat d’infligir a la llengua d’arribada les violències que imposa l’original.