Paul Ricoeur - Sobre la traducció

Una llarga història, doncs, la dels típics dilemes traïció / fidelitat, i lletra / sentit (o lletra / esperit). Una història que probablement reflecteix un problema universal, o que almenys ho és per a tots els moments i contextos en què l’ofici de traductor ha esdevingut autoconscient –la història semítica dels Hunayn ibn Ishāq i Xemuel ibn Tibbon, pels volts del segle xii, ho exemplifica tant com la dualitat escolàstica ad verbum / ad sensum. Davant aquests dilemes, i tal com és habitual en ell, Ricoeur opta per una posició moderada i discreta. Steiner i la seua tesi segons la qual «entendre és traduir» (títol del primer capítol d’After Babel) li semblen d’una radicalitat excessiva; a ell, l’atrau més la reflexió benjaminiana sobre la traducció com a portadora d’un «eco messiànic» del «llenguatge pur». Per a Benjamin, «la tasca del traductor consisteix a rescatar en la pròpia llengua el llenguatge pur desterrat en la llengua estrangera i a alliberar, en l’adaptació, la llengua captiva en l’obra» («La tasca del traductor», trad. de Marc Jiménez). Ricoeur hi està d’acord, però amb el benentès que el treball del dol ens ha de fer conscients tothora de la impossibilitat de rescatar aquest «llenguatge pur», que no és ni el de l’original ni menys encara el de la traducció. Per al nostre autor, la traducció seria més o menys com un inevitable i necessari treball de Sísif, un repte que sens dubte és l’origen de disgustos i de felicitats, però que per definició mai no arriba al seu objectiu. Hi ha, és cert, el desig –la «pulsió»: més psicoanàlisi!– de traduir, però el seu resultat sempre és una satisfacció incompleta, perquè no existeix la traducció perfecta. La insistència a fer noves traduccions de textos ja traduïts, especialment visible en el cas dels clàssics universals, n’és un símptoma i una conseqüència. Només els perfectes políglots poden explicar-nos, als pobres aficionats que som la majoria, per què una traducció és bona o dolenta, o com ha estat feta, o per què calia fer-ne una de nova. O, si voleu: la millor manera de criticar una traducció és, ens diu Ricoeur, fer-ne una de nova. La traducció que va fer Sagarra de la Divina Comèdia conté també una reflexió tàcita sobre la d’Andreu Febrer, de la mateixa manera que la traducció de Joan F. Mira ens «parla», i de manera ben eloqüent, sobre les que la van precedir. Totes elles ens deixen entreveure una força subterrània (la pulsió, el desig, el poder reordenador i mediador del traductor sobre les dues llengües i sobre els dos textos en joc), però també una impotència (la de la pretensió etnocèntrica d’autosuficiència de tota comunitat lingüística, a la recerca de les versions definitives, perfectes, en el seu idioma propi).

No és debades que Ricoeur es fa ressò del títol de la intervenció de Davidson sobre la interpretació, «Hard in Theory, Easy in Practice», i l’aplica a la traducció. En Sobre la traducció resumeix els motius d’aquesta paradoxa: si acceptem les idees del relativisme lingüístic, la traducció és impossible; en canvi, si les llengües no són incommensurables entre elles, llavors és perquè a la base de tots els idiomes hi ha una «llengua original» o un fons comú i universal. I aquesta segona part de la paradoxa tampoc no ha arribat gaire lluny. Semblen haver fracassat les recerques orientades cap a la llengua prístina, però també l’ambició generativista de reconstruir la gramàtica universal, per no dir res de les fantasies de construir un idioma artificial i perfecte, desproveït tant de qualsevol determinació cultural i comunitària com de les «excentricitats» de les llengües naturals a l’hora de segmentar el món real. La fascinació davant aquest atzucac –la traducció és teòricament impossible, però és un fet real–, Ricoeur la comparteix amb Steiner. (Només que aquest darrer s’hi recrea amb fruïció, cosa que explica per què torna una vegada i una altra a reflexionar sobre les matemàtiques i sobre la música.) Ricoeur, amb un punt d’ironia tan refinada com implícita, sembla insinuar una paràfrasi de Montesquieu: Comment peut-on traduire?

Com s’ho fan, els traductors? –ens demana Ricoeur. Arribats en aquest punt, el lector ja deu haver-se adonat que la seua és una proposta a cavall entre la resignació estoica i l’optimisme circumspecte: la traducció perfecta només és un ideal al qual no s’arriba mai; la dialèctica entre la fidelitat i la traïció ens acompanya permanentment; la nostra aspiració ha de ser la d’una correspondència entre original i traducció, però sense identitat entre ambdós textos. Al capdavall, i aparentment sense que l’autor ho faça de manera deliberada, la seua meditació sobre l’ofici del traductor ens transmet ecos d’alguns temes fonamentals en la seua filosofia: la interpretació, l’alteritat, la identitat, el reconeixement. En efecte, resulta difícil de llegir aquestes conferències sense recordar constantment De l’interprétation (1965), Soi-même comme un autre (1990) o Parcours de la reconnaissance (2004). Ni que només siga a tall de metàfora, novament. Ricoeur planteja el problema de la relació entre l’original i la traducció com una qüestió en què les categories fonamentals són les d’identitat i diferència. El procés de traducció, ¿no demana també una feina, prèvia i simultània, d’interpretació? El nostre autor fins i tot ens dóna les claus de com funciona aquest mecanisme hermenèutic: no va de la paraula al text, diu ell, sinó que comença amb un profund coneixement de les entranyes de la cultura a què pertany el text original, passa tot seguit per una adequada comprensió del text i va a parar als mots, primerament tots un per un, i finalment els mots clau, que sovint són el complexíssim resultat destil·lat a partir de molts textos, d’anys i anys acumulant connotacions, de la història i la vida mateixa de tota una comunitat lingüística. Ricoeur està pensant, òbviament, en la traducció filosòfica i en els maldecaps que hi donen determinats conceptes; els seus exemples són ben representatius de la problemàtica dels Grundwörter: Vorstellung (Schopenhauer, per exemple), Aufhebung (Hegel), Dasein o Ereignis (Heidegger), etc. (els deixem deliberadament sense traduir...). ¿No és això un treball d’interpretació, també? Més encara: la voluntat del traductor, en última instància, ¿no és que el text original es reconega en el text traduït? ¿No deu ser que la diferència entre l’original i la traducció, l’alteritat que les separa, alhora s’imbrica amb l’equivalència de sentit que els uneix? I ¿no és aquesta, precisament, una bona definició de l’adequació o, si es vol, una forma d’identitat?

Traduir un text sobre la traducció no deixa de ser una experiència ben curiosa, com una mena de joc d’espills divuitesc, com sentir la severa admonició d’una veu que tothora et parla sobre el que li estàs fent, a ella, i precisament in fieri. Les reflexions de Ricoeur produeixen aquest efecte amb una insistència tenaç. Per sort, per al lector això té poca importància, o no gens. Després de llegir Sobre la traducció, hom es queda amb la impressió que Ricoeur, amb tota la raó del món, deixa la tasca de la traducció al seu lliure albir, indefensa en un territori ple de risc, entre les diverses Escil·les i Caribdis de les oposicions binàries que analitza. La fidelitat i la traïció, el sentit i la lletra, han estat objecte de debat des que les persones van començar a reflexionar sobre la traducció, i continuaran sent-ho mentre hi haurà traduccions. O, el que és el mateix, mentre hi haurà necessitats de comunicació. Algú dirà que és una lliçó ben elemental, però potser convindria mirar-s’ho amb més calma, abans de proferir un judici tan sever. Aquest llibret és una agradable invitació a reflexionar-hi.

Читать дальше