Juan Luis Sancho Lluna - Anticatalanismo y transición política

Entenc que dins d’un escenari tan dramàtic per morts, segrests, bombes i atemptats com el que travessà la «transición», la violència anticatalanista pot qualificar-se com a peccata minuta. Tot depèn –com sempre– de la perspectiva que s’examine, la general de tot l’Estat o la singular del País Valencià. Però hi ha una nota comuna a una i altra i és la falta o carència de voluntat dels poders públics de tallar la inseguretat ciutadana i de perseguir els culpables. Perquè mai, ni la policia ni els jutjats donaren mostres d’interès per aquest tipus de violència. En el cas de la bomba deixada al portal del meu pis, no vaig declarar mai a seu policial ni judicial. Crec que no hi hagué ni atestat, perquè ningú em va citar. No res. Tampoc conec el resultat final de les diligències judicials provocades per la denúncia que vaig presentar per l’intent d’assalt al palau de la Generalitat que hi hagué amb la crema d’una senyera. S’aportaren fins i tot fotografies per a identificar els autors dels aldarulls que es varen produir al voltant de la porta del palau, pujant per una finestra arribaren fins a la senyera del Consell penjada en un pal del balcó. No he sabut mai el resultat de la denúncia, ni si el president Monsonís la va retirar després. Cosa que tampoc em produeix gens de sorpresa.

I això passava perquè els governadors civils deixaven créixer la violència anticatalanista seguint la política d’un govern central feble i egoista, atès que tant el Consell com l’Ajuntament de València tenia una majoria d’esquerres. Inclús, un dels governadors que patírem en la província de València, feia també la guerra pel seu compte i escrivia, amb pseudònim, articles en què animava i justificava la protesta com a fruit dels errors del PSOE. Que l’escalada de la tensió tinguera com a objectiu el partit en l’oposició de l’Estat i majoritari al País Valencià ho consideraven molt beneficiós. El penós èxit que els aldarulls anticatalanistes anaren guanyant als carrers de la ciutat de València animà la UCD a posar-se al davant d’aquelles reivindicacions tan peregrines pel secessionisme lingüístic, lo Regne i la Senyera reial. El mateix Abril Martorell vingué des de Madrid, desplaçant Emilio Attard, per a encoratjar la pressió anticatalanista quan l’elaboració de l’Estatut d’Autonomia acordat pels partits unionistes a Benicàssim, per la via de l’article 143. Però malgrat l’aferrissada defensa, va perdre les eleccions de l’any 1982 anant com a cap de llista per València. L’anticatalanisme s’havia fet políticament major d’edat i aspirava a estar en els primers llocs de l’esquerra i la dreta política després de l’èxit aconseguit a la ciutat de València. Fins i tot temptà a una emancipació política total (URV), que no passà de l’Ajuntament de València, per a fondre’s entre els partits majoritaris (PSPV-PSOE i PP) i restar-hi de manera definitiva. En l’actualitat, arriba la influència als sectors del nacionalisme valencià, que sota l’excusa de fer una revisió de Joan Fuster (?), troben les arrels d’una «nació valenciana» sense contaminació amb els països catalans a partir de l’edat mitjana i amb continuïtat històrica fins al present. Però aquesta, com diria Rudyard Kipling, és una altra història.

L’anticatalanisme apareix amb Joan Fuster, però el catalanisme no n’és un invent, d’ell. Tampoc es pot considerar com un ideòleg o un politòleg que descobreix aquesta teoria. No ho crec. És curiós que els dos llibres objecte de les ires anticatalanistes els va escriure Joan Fuster de manera involuntària. En el cas d’ El País Valenciano , l’editorial encarrega l’obra a un altre autor i, de rebot, en incomplir l’encàrrec, li’l passaren a Fuster. I en el pròleg de Nosaltres, els valencians , el mateix Fuster s’excusa d’escriure un llibre que més li hauria agradat llegir escrit per un altre. La qual cosa significa, al meu parer, com un intel·lectual sòlid, prolífic, erudit, crític fins a practicar un escepticisme crònic i de formació enciclopedista-volteriana arriba a ser difusor del valencianisme catalanista de manera un mica fortuïta i accidental.

El que sí que crec és que el «catalanisme» del País Valencià es produeix al mateix temps en què la producció industrial i de serveis supera la tradicional producció agrícola selectiva que era característica de l’economia del territori al llarg de la història. Un esforç que, a més a més, s’ha produït gràcies a la col·laboració d’una població emigrant que representava la quarta part de la població laboral, fet que demostra la formidable capacitat d’acolliment del nostre poble, com un poble mestís i de ribera del Mediterrani.

Foren els ianquis els qui ens demostraren, amb la Ford, el potencial del teixit productiu del nostre estimat país. Per una selecció d’ordinador varen descobrir que posseïa un territori pla, sol tot l’any, comunicacions fàcils per terra i mar (i això que no tenim el corredor del Mediterrani) envers un mercat de consumidors tan potent com l’europeu i, a més a més, una mà d’obra amb certa formació, creativa però gens recelosa davant d’un treball fastigós de producció industrial en sèrie, atès que no hi havia tradició industrial. Una mà d’obra damunt poc conflictiva per mantindre algun tipus de lligam o vinculació amb una producció agrícola familiar. Tenim, per tant, el teixit social i les condicions geogràfiques òptims per a qualsevol activitat econòmica del segle passat i del present.

En un poble amb eixa capacitat productiva per a una economia moderna, sense la dependència a les contingències de la natura i dels mercats que condicionen l’agricultura, és natural l’impuls d’aixecar-se dempeus per a aspirar a una modernització integral per guanyar els primers llocs en la contemporaneïtat colze a colze i dins de la societat que batega al mateix alè. Una anàlisi de la nostra realitat històrica i del present que provoca l’efecte coherent d’apoderament pel nostre poble. Eixe és l’impuls que descriu Joan Fuster a l’hora de trobar-hi la nostra relació comuna d’identitat amb els pobles de parla catalana, atès que a més de la llengua hi ha una cultura comuna d’esforç, treball i valors socials que són coincidents per a tota la gran nació catalana. Indicadors que ens diferencien molt profundament de la cultura tradicional espanyola, malgrat que dissortadament eren els més coneguts i practicats per l’antiga societat agrícola valenciana. La convivència històrica ens havia contaminat fins i tot per a justificar l’existència servil d’un «Levante feliz» nascut per a «ofrendar nuevas glorias a España», com reclama l’himne regional.

La potència del nou model de País Valencià, exigent i competitiu, capaç de produir una economia industrial i de serveis moderna i acollir una mà d’obra emigrant sense problemes exigia identificar-se entre els seus afins i la llengua resultava el vehicle natural de contacte. Una comunicació que facilitava la importància en la visió del model social més d’acord amb eixa seguretat de país. Una Catalunya moderna, competitiva, innovadora. Un País Valencià semblant. Dos economies complementàries. Uns països catalans amb el mateix model de societats horitzontals, força democràtiques i amb moral republicana. I calia aprofitar la sortida de la dictadura per soterrar els models del passat. Eixe pense que va ser el paper de Joan Fuster. Ell va posar el punt dalt d’un pal per trobar la «i». Ens va netejar les teranyines que impedien la perspectiva clara, diàfana i contundent de qui som. Així, doncs, tal com deia al principi, la perspectiva o punt d’enfocament sempre és el més important. I així serà sempre.

JOSEP LLUÍS ALBINYANA I OLMOS