Juan Luis Sancho Lluna - Anticatalanismo y transición política

Totes aquestes raons i més justifiquen que un assaig històric que aborda la transició des de l’angle en què Juan Luis Sancho Lluna ho ha fet sobre l’anticatalanisme dins de la transició, havia de despertar el meu interès. Com supose també li deu haver provocat la mateixa curiositat al lector. Però, reste tranquil, perquè no li estriparé la investigació de l’autor en aquest pròleg. Aquesta és una eina que li aguarda llegint el llibre. Sols vull mencionar l’avanç de l’associació que hi hagué, dins de la transició al País Valencià, entre la violència contra les institucions democràtiques i l’anticatalanisme. Una explosió de violència que, en principi aliada al franquisme actiu, i animada pels mitjans de comunicació d’aquells temps, arribaria a lliurar un enfrontament directe contra els representants polítics i culturals titllats de catalanistes. La finalitat era defensar una política d’aïllament del País Valencià envers els països catalans i sobretot immobilitzat envers el poder central. Una tesi força regionalista que fou assumida després pels partits polítics espanyolistes a l’hora de redactar l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana per la via de l’article 143 de la Constitució espanyola. Així doncs, l’èxit principal aconseguit per aquella violència va ser justament la renúncia dels dits partits a l’accés a un marc d’autogovern semblant a les autonomies històriques, per la via de l’article 151.

Ara bé, cal aclarir, d’entrada, que la violència no va ser una novetat durant aquell temps. A l’inrevés, fou un component present durant tota la transició espanyola. La llegenda de la transició pacífica resulta d’una falsedat ofensiva per als centenars de morts violentes, els segrests, els atemptats, les bombes i els intents de colp d’Estat que al llarg d’una generació va patir tota la societat a l’Estat. I que no s’aturà amb la Constitució. Quasi huit-centes vides arrasades de forma violenta per comandos terroristes, o per feixistes, o per la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Aquelles víctimes, funcionaris públics i civils, no poden restar amagades darrere d’una llegenda, perquè és un doble crim que hagen sigut assassinades i siguen oblidades. Són les vides que va costar la transició, algunes de les quals no han tingut un responsable que fora jutjat i hi complira una condemna.

Estic convençut que tanta violència es va produir per l’absència de governabilitat o lideratge a l’Estat. No hi hagué en cap moment una connexió entre governants i governats sobre la sinceritat en un projecte o model de societat per sortir definitivament de la dictadura. Va ser, per contra, una sortida «a l’espanyola», en la qual cadascú conta de la fira el que li convé i mai se sap què és el que passa. Tothom –dels dirigents polítics– renuncia a dir la veritat, donant per fet que tothom ho sap i, al contrari, no és precís i no convé dir-ho. Justament el contrari d’allò que demana una societat guanyada per una bona governabilitat. Que podem entendre com una complicitat o comprensió tàcita de la societat civil sobre la gestió de la classe política, perquè existeix una transparència i comunicació en tot moment. Els cinc criteris recomanats per la mateixa Comissió Europea són: obertura, participació, responsabilitat, eficàcia i coherència ( Llibre blanc sobre la governança europea , 2000).

L’Estat espanyol durant la transició no arribà a gaudir de cap d’eixos principis. Perquè la classe política, en general, no va estar a l’altura del moment. Els dirigents polítics varen anteposar els interessos de llurs partits a l’interès de la societat. Es varen cometre errors molt greus que no es poden justificar. Entre altres, potser el més greu, no haver-hi conformat un govern o un gran pacte de govern, després de les eleccions generals, entre els dos partits principals (UCD i PSOE) per garantir l’estabilitat social, guanyar la confiança del conjunt de la societat i, posant els problemes sobre la taula, dissenyar públicament el model de societat que necessitava la societat en un llarg futur. La qual cosa exigia una fermesa i voluntat de fer política d’Estat que no demostraren uns i altres.

Per contra, els dos grans partits s’enfrontaven en públic com el gat i el gos, fent creure que cadascú era la clau per a la solució. Mentrestant, abordaven acords que en lloc de solucionar els problemes, salvaven els mobles respectius, però no la solució definitiva. D’exemples, en tenim per tot arreu. La llei d’amnistia, reclam de tota l’oposició democràtica, serviria tant per a lliurar els presos polítics del franquisme, com els torturadors. La llei per la defensa de l’Estat i la democràcia va servir per a restringir les llibertats públiques, en lloc de posar fi al terrorisme. I així podíem continuar. Però tant la UCD com el PSOE sí que es preocuparen tots dos d’introduir en la Constitució el model bipartidista del repartiment del poder propi del segle XIX i que ha durat fins ara, mitjançant una distorsió dels valors dels vots individuals a escala provincial. I, el més greu, també arribaren a un pacte en la distribució del poder territorial de l’Estat, després d’aprovar-se la Constitució, es posaren d’acord a aturar l’accés per la via de l’article 151 per impedir més autogoverns com les autonomies històriques. Arribant, a més a més, a pactar una llei (LOAPA) amb l’objectiu de mantindre el control estatal del desenvolupament dels poders de totes les autonomies, que el Tribunal Constitucional no va autoritzar.

En definitiva, durant tota la transició, la societat espanyola, en general, no tindria ni uns polítics estadistes ni una política d’Estat. Cosa que va provocar una ingovernabilitat crònica, en benefici exclusiu dels interessos dels dos grans partits de la dreta i de l’esquerra. El pitjor és que els dirigents responsables en justifiquen –encara en l’actualitat– l’actuació per l’amenaça d’un exèrcit i militars que eren vigilants en tot moment del que s’hi feia. Argument insostenible quan varen tancar la Constitució envers tota reforma futura (articles 162 i 163) que no passara per la voluntat comuna dels dos partits. Quin sentit podia tindre el dit blindatge, si es tractava de sortir d’aquella amenaça amb el pas del temps?

Per aquesta carència general de governabilitat pot explicar-se la «Batalla de València». Que no va ser de tot el País Valencià, sinó sols de la ciutat. Un moviment exclusiu, a l’inici, de la València urbana. Apareix coincidint amb la promulgació del Consell del País Valencià com a autogovern encarregat de guanyar l’autonomia i que trenca formalment el poder provincial de les diputacions. L’anticatalanisme es manifesta doncs en eixe moment clau, com a reacció primària a la pèrdua d’un poder històric, com és el del control de les diputacions sobre els recursos dels ajuntaments.

I serà a la ciutat de València com a afectada més singularment pel fracàs crònic dels dirigents urbans franquistes. Sobre la qüestió, l’autor Juan Luis Sancho fa una exposició molt interessant de qui són, a partir sobretot dels efectes catastròfics de la riuada del 57. Així diu:

La sensación que esa burguesía, autosatisfecha y autocomplaciente, tenía de sí misma y de su preeminencia social (la sociedad de «la coentor»), la extendía al conjunto de la sociedad. Pero esta burguesía, mediocre y provinciana, con la crisis de 1963 unió su suerte al futuro del régimen. De este modo, se llegó a la transición sin un sector reformista en el seno del franquismo valenciano. Y por eso, los partidos de la derecha, sin mensaje y sin programa político, y ante todo, incapaces de deshacerse del lastre del franquismo, quedaron sorprendidos por los acontecimientos y alarmados por los resultados que obtuvo la izquierda en las primeras elecciones generales de 1977 y en las municipales de 1979.