Juan Luis Sancho Lluna - Anticatalanismo y transición política

És, per tant, el nucli que acudeix a tancar-se a la Diputació de València, al reclam del president, en protesta per un programa de televisió, el que dona data de naixement a l’anticatalanisme valencià. Al meu parer, les mostres anteriors no tenen la mateixa entitat. No es deu considerar com a precursor Diego Sevilla Andrés, atès l’escàs prestigi intel·lectual, un falangista fanàtic que fou fiscal de gran part dels consells de guerra celebrats després de guerra a València, demanant moltes penes de mort que foren executades. El seu caos intel·lectual el feia disparar trets en totes les direccions i si en disparà contra Catalunya, també afirmava des de la càtedra que la «Constitución de Cádiz fue más violada que las pensionistas de la madre Celestina» (sic). L’únic antecedent anticatalanista més pròxim es pot apreciar en les crítiques d’algunes falles al llibre de Fuster, però resultava una protesta un mica confusa i grollera.

Eixe inicial moviment urbà anticatalanista nascut del tancament a la Diputació utilitzava una escassa ideologia, gairebé al voltant no més enllà del secessionisme de la llengua. Per això, la necessitat de mobilització a la seua causa d’una entitat quasi fòssil com era Lo Rat Penat i la correlativa persecució caïnita a l’obra d’un filòleg seriós i de gran prestigi com era el professor Sanchis Guarner. Va ser el dit moviment urbà qui arrossegà la dita entitat i no a l’inrevés.

I per donar una idea dels criteris «científics» que es defensaven dins de la «Batalla» recordem que en el primer pla d’ensenyament del valencià, aprovat pel Consell preautonòmic a iniciativa del conseller Barceló (QED) es va acordar que l’assignatura la impartiren només els professors que havien rebut un títol en filologia catalana per la Universitat de València. Però quan pren la presidència Monsonís (un dels objectius de la «Batalla») seria professional de l’ensenyament de la llengua també qui haguera obtingut un títol lliurat per «qualsevol entitat il·lustre en matèria lingüística». És clar que així es pretenia estendre la «Batalla» a les escoles. Destrossa de mínims efectes perquè no tingueren mai prou «professors» titulats per Lo Rat Penal i la Real Acadèmia per abastir la demanda.

Però l’arma de l’anticatalanisme va ser fonamentalment la violència verbal i fins i tot física. En aquest sentit, l’autor Juan Luis Sancho invoca el precedent de l’escalada de tensió que hi hagué en cert moment històric a Itàlia. Crec que a hores d’ara tenim un exemple més pròxim amb Catalunya. I en el cas de la «Batalla de València» es va produir la mateixa estratègia. Eren els violents qui es consideraven víctimes, per justificar així la seua reacció irada, amb el suport dels mitjans de comunicació afins. La tècnica habitual va ser el típic escrache o concentració convocada sense anunci públic amb l’objectiu de fer palès llur protesta davant de la presència d’un polític o una personalitat del món de la cultura titllats com a «catalanistes». Després els diaris –Maria Consuelo Reyna, en Las Provincias , per exemple– feien d’eixa protesta una causa del poble rebel enfront de l’atac als senyals d’identitat. A algú li sona la música?

Aquell tancament d’un grup a la Diputació, com descriu l’autor acuradament, després d’una manifestació per la ciutat, finalitzà en un escrache davant del domicili de Sanchis Guarner. Però abans no s’oblidaren del Consell i aprofitant la instal·lació provisional al palau actual de les Corts, també ens obsequiaren amb la primera de les concentracions cridaneres, que més avant, traslladats al palau de la Generalitat, haurien de suportar quasi una vegada per setmana. En aquella primera ocasió es feren fotos de manifestants que feien, amb el braç alçat, la salutació feixista alhora que escridassaven consignes. Impuls d’un tic irrefrenable. En els posteriors ja amagaren els braços.

Amb les primeres manifestacions al carrer aparegueren certes pintades a les parets del nucli antic de València i llibreries. Algunes d’inofensives, signades per grups desconeguts fins aleshores, com ara «Regne de Valencia, mai país català (GAV)», «Invasors catalans fora del Regne de Valencia N. V. (C. Vinatea)». Però altres eren portadores d’amenaces: «quatre barres per collons, sang a borbotons». Una crispació que va anar traslladant-se als escraches produïts en actes institucionals, creant un clima d’inseguretat personal i força violència amb els polítics perseguits. Prompte s’identificaven les mateixes cares, que a falta de ser identificats foren batejats per les accions violentes, com ara Paquita, la rebentaplenaris. Eren un grup minoritari, però força escandalós i cridaner. Els mitjans de comunicació de la ciutat hi tingueren un paper clau, perquè els donaren el suport ideològic que encara no havien trobat. En lletra impresa passaren com a «valencianistas ofendidos», «pueblo soliviantado», «crispación legítima» i qualificatius semblants. Una manipulació tan descarada que, a vegades, quedà al descobert. És el cas de l’agència EFE que en el dia de la presentació pública del Consell, al palau de la Generalitat i amb la presència d’un ministre representant el govern central, hagué de desmentir un comunicat anterior del mateix dia en el qual havia difós la notícia d’un grup de valencians que havien obligat el president i diversos consellers a besar la senyera reial pressionats per un aldarull de «valencianistes». Fet que no es va produir mai.

Resulta lamentable que aquells escraches , pintades amenaçadores i manifestacions violentes en defensa de «lo Regne, Senyera Reial i llengua valenciana» tingueren una continuïtat en actes terroristes. L’autor relata acuradament la bomba remesa al domicili de Sanchis Guarner. Conte el meu cas: el 25 d’abril de 1979, s’havia previst un sopar amb diversos intel·lectuals valencians per a celebrar l’efemèride. Però sobre les dotze vaig rebre l’avís del descobriment d’una bomba al portal del meu habitatge familiar, a un carrer cèntric de l’eixample de València. Un cambrer de l’establiment del costat havia vist com uns joves, que anaven dins d’un Seat 600 de color gris havien deixat de manera precipitada al peu del dit portal una bossa de fem, de la qual sortien uns cables. Alarmat, cridà la policia. L’artefacte que em mostraren era idèntic al que fou destinat al professor Sanchis Guarner i que descriu l’autor. Un tub de plom, amb pólvora i metralla, connectat a un rellotge. En el meu cas, un despertador comú, que la policia havia parat huit minuts abans de les dotze, que era l’hora marcada. No va esclafir, igual que en el cas de Sanchis Guarner, però si ho haguera fet, és clar que els mals mai haurien arribat al meu habitatge, que estava al pis tercer, però si als vianants del carrer i usuaris de l’establiment veí. Era el carrer de Joaquín Costa, cantó a la Gran Via, un divendres o dissabte de nit. El mal hauria pogut ser greu. En aquella nit em vaig sentir malament d’haver-hi entrat en l’activitat política.

La bomba que dissortadament sí que va esclafir és la que col·loquen dos anys després a la finestra de la dreta de la façana de la casa de Joan Fuster, al carrer de Sant Josep, 10, de Sueca. L’explosió va destrossar la dependència, destinada a llibres d’edicions per a bibliòfils. Entre l’enderroc produït per l’explosió vaig veure un llibre gros, d’un format especial, de poesia –no en recorde l’autor–, al qual la metralla li havia produït quatre ferides en la coberta com si foren causades per una urpa. El títol era Devastació . I les ferides semblaven quatre barres. Coincidència.

Aquest moviment d’agitació i contestació urbana tingué un cicle i una territorialitat. Ara bé, mantingué la virulència més forta, per una banda, fins a la paralització de l’autonomia per la via de l’article 151 i amb l’arribada de Monsonís a la presidència del Consell, per l’altra amb l’assetjament a l’Ajuntament de València en la celebració dels actes del Nou d’Octubre, que Juan Luis Sancho descriu molt bé. A penes tingué durant eixe temps una extensió territorial superior a les dos comarques de l’Horta i això per la facilitat de desplaçament des de la capital. Si en alguna ocasió tractaren d’exportar la protesta més enllà, en actes públics seguint la Presidència del Consell, tenien un ressò escàs. I llevat del cas del qui era cronista oficial de la Diputació d’Alacant, tampoc hi hagué una opinió pública de solidaritat. Passades les eleccions generals i municipals de l’any 1979 i de cara sobretot a les expectatives de les següents és quan el moviment anticatalanista tindrà una configuració política i més pes tant en la dreta de manera unànime, com part important de l’esquerra.