Mercedes Gallent Marco - Herbes per a guarir.

DESCRIPCIÓ DEL MANUSCRIT

El manuscrit recopila una sèrie de receptes destinades a guarir o alleujar nombroses malalties que es manifesten en diferents parts o òrgans del cos. El va registrar Gutiérrez del Caño, com ja s’ha assenyalat, 22i actualment ha estat descrit i catalogat pel profesor Francisco Gimeno Blay. 23De petit format, 24està escrit en paper i la seua enquadernació és de taula recoberta de pell. Va ser restaurat el 1973 pel Servicio Nacional de Restauración de Libros y Documentos. La seua escriptura és lletra gòtica cursiva. Les caplletres estan en tinta vermella i blava, algunes amb filigranes; els calderons, amb tinta vermella i blava, alternant. Els títols i l’índex també estan en tinta vermella. En algunes ocasions presenta reclams.

El receptari probablement es va escriure a l’inici del segle XV. El seu autor o compilador és desconegut, tot i que, atès que està escrit en català (només en alguna ocasió s’introdueix alguna terme o recepta en llatí), això fa suposar que pertanyia a l’àmbit de parla d’aquesta llengua i que s’escriguera en els territoris de la Corona d’Aragó. No comptem amb més informació; potser un estudi més detallat des de la perspectiva lingüística i filològica puga permetre conèixer una mica més sobre la seua autoria.

El manuscrit està incomplet, 25ja que falten una sèrie de folis tant a l’índex com al final del mateix, a més, en algunes ocasions s’aprecia que els quadernets estan desordenats. 26En total té 140/CLX folis rectes i vers. És important ressaltar, així mateix, que el manuscrit és acèfal, sense cap autor ni títol. S’incia amb un índex incomplet, que ocupa els folis 1r al 6v. En ell es numeren amb xifres aràbigues (numerats possiblement al segle XVI-XVII) i s’enuncien els capítols de què constava el receptari, 73 en total, indicant la pàgina del text en què comença el capítol corresponent. Els primers fulls de l’índex probablement es van perdre, ja que no hi apareix l’enunciat dels 12 primers capítols i comença pel 13.

El text, on es desenvolupen les receptes corresponents als capítols enunciats a l’índex, té numeració romana, l’original, i aràbiga, aquesta última moderna i a llapis. Comença en el foli XVIIIr/6bis i acaba inconclós al foli CLX/140. El títol dels capítols està escrit amb tinta vermella i el seu enunciat sol ser més explícit que el de l’índex. Així mateix, al marge superior del foli apareix escrita amb el mateix color la paraula clau del capítol i, de vegades, el tema del capítol anterior. Cal remarcar que els sis primers capítols desenvolupats en el text i que apareixen amb el seu títol específic, corresponen als 12 primers capítols que, com abans s’ha dit, no consten en l’índex, si bé desconeixem el nombre d’ordre que tindrien. El text, que acaba al capítol 61 de l’índex, «Ítem, a levar e fer passar tota dolor que sia en la persona», està incomplet, com ja s’ha indicat i posa de relleu el reclam del marge inferior del foli 160v: «prenets de la rael». Dels capítols restants (62 a 73) només coneixem el seu contingut a partir de l’enunciat de l’índex. El receptari conté 845 receptes. 27

CONTINGUT DEL MANUSCRIT

García Ballester 28indica que, per regla general, en aquest tipus d’obres l’enumeració de les receptes seguia un ordre establert: apareixien ordenades del cap als peus i continuaven amb receptes per a malalties d’origen universal (febres, apostemes, etc.); aquesta ordenació apareix un tant alterada en el receptari objecte d’aquest treball. A l’índex, s’enumeren i s’enuncien els capítols, referits al tractament de patologies que afecten diversos òrgans, aparells i sistemes (estómac, ronyó, fetge, melsa, pulmons/lleu, dermis, aparell genital masculí i femení, nervis, etc.), 29i altres amb receptes per a malalties específiques (llebrosia, cranc) o per alleujar afeccions i molèsties, com per exemple l’insomni, les hemorroides, febre, vòmit, embriaguesa, etc.

En el text es desenvolupen les receptes corresponents a cada capítol enunciat en l’índex. Aquí el títol del capítol sol ser més ampli que el de l’índex, que és molt més concís. Cal lamentar la pèrdua dels últims capítols, donat l’interès de la seua temàtica. Axí mateix, s’ha de remarcar la importància que té per a la història de la llengua i, particularment del lèxic, la terminologia utilitzada per a descriure i anomenar les malalties esmentades a fi d’identificar-les amb més precisió.

Entre les dolències i malalties citades en el receptari trobem, per exemple, receptes per a guarir la alopècia, el carboncle, la epilèpsia o epilència , la mancança de desig sexual, el mal de cranc, de llop, de llebrosia, de mare, de pedra, de xentiri o sintiri, les morenes, poagre, la ranera, per a dolències dels òrgans genitals, a més de contraverins i exorcismes, entre altres.

Les receptes estan compostes per tres tipus de productes, tant d’origen vegetal, com animal o mineral. 30Les herbes, fonamentalment plantes medicinals, conformen el grup més nombrós; pràcticament són el remei base, combinat en ocasions amb altres drogues; en alguns casos ha estat una mica difícil la seua identificació atès que moltes plantes s’anomenen de la mateixa manera, depenent de la zona. Els seus noms pràcticament sempre apareixen en català, ja que aquesta és la llengua del receptari, encara que en algunes ocasions també s’utilitza el llatí per anomenar-les. La major part de les plantes medicinals citades son vegetals simples, com per exemple el cascall, la mandràgora, el jusquiam o herba de Santa Maria, etc. També entre els vegetals s’inclouen gomes i resines como la goma aràbiga, l’ambre, la mirra o l’apoponac.

Entre els productes d’origen animal i/o derivats d’ells trobem l’almesc o mesch , ànecs, l’escorpí, la mòmia o múmia , les ungles de rata penada, de boc o de cabra, etc.

Per últim, en el grup dels minerals i composts d’ells cal citar com a exemple la utilització de l’alum, l’argent, la maragda ( esmarachda ), la sal gemma, el blanquet, la terra segellada o bolarmeni, el vidriol, el sofre, etc.

Cal ressaltar un compost molt important en la farmacopea medieval, la triaca magna , que apareix citada en el receptari com triaga o triaca . Es tractava d’un antídot elaborat amb un gran nombre d’ingredients, al voltant de setanta, entre ells la carn de vibra, emprat principalment com a contraverí, com assenyala Cardoner i Planas: «tenia moltes aplicacions però en particular l’antitòxica i que obligava a prendre certes precaucions durant el seu ús». 31En aquest receptari la triaca s’utilitza per a guarir malalties como les febres podrides (o febre de sang podrida: febres infeccioses d’accessió diària durant llarga temporada), el mal de epilència (epilènsia, epilèpsia) e de ylíaca passió (passió ilíaca: oclusió intestinal), per a calmar el dolor produït per la puagra (poagre, gota) i, tal com indica el citat autor, es donen indicacions sobre la forma d’administrar-la:

Ítem, prenets mige dracme de triague, que sia fina, e ab una pocha de aygüe calda bevets-la en dejú en temps de l’ivern, e per .X. dies vinents. Aprés que la haurets beguda, guardar-vos-ha de totes febres pudrides e de tot mal de epilència e de ylíaca passió, e conservarà tots los membres en sa natura, varí no li porà fer mal. E emperò qui la reebra estigue dejú fins a .VIIII o. hores (.XXVIII.). 32

Els remeis recomanats es presentaven i administraven sota diverses formes farmacològiques o medicamentoses, ja fos sols, combinats entre si o com a diluents, eixarops, píndoles, etc.

Hi ha tres elements bàsics, aigua, vi i oli, que s’utilitzaven per a fer decoccions i per a mesclar o dissoldre-hi altres productes. L’aigua s’utilitza per a coure, fer decoccions, diluir, remullar; a més, s’indica si ha d’estar freda, calenta, tèbia. Amb ella s’elaboraven aigües específiques, com per exemple l’aygua-ros (aigua de roses) o l’ aiguamel . Quan s’empra vi en les receptes, se’n detallen les qualitats i caràcterístiques, per exemple, si el vi és agre , si és amerat (està mesclat amb aigua: que sia amarat ), si ha de ser bo o fi ; si ha d’estar calent o tebi ; si s’hi han de coure altres productes, etc. Els olis, de diversa procedència (olives, ametlles), s’utilitzen, ja siga sols o barrejats amb altres productes per fer ungüents, emplastres, donar fregues, beure’ls, indicant-se’n també les qualitats: que sigui vell , tebi , etc.