Mercedes Gallent Marco - Herbes per a guarir.

Per al segle XV es coneixen diversos receptaris. Com a exemples comptem amb el que Cardoner i Planas denomina « Receptari anònim dit de Puigcerdà , nom que rep per trobar-se en aquesta ciutat». Es va donar a conèixer i es va descriure al començament del segle XX. Està escrit en llatí i és de petites dimensions, potser que per a «portar a la butxaca com a manual de consulta», com anota Cifuentes; en l’actualitat és de difícil localització. 11Cal citar, així mateix, el Receptari de Micer Johan , editat per E. Moliné i Brases al 1914. D’autor desconegut i escrit en català, el receptari s’inicia amb un Conexement o Disputa de les Orines ; no se sap amb certesa la seua datació, encara que en el pròleg l’autor anota que el va començar l’any 1466. 12

És dins d’aquesta tipologia d’obres (si bé s’ignora si és per a ús d’un professional o per a algú que no pertanyés a l’àmbit mèdic) on s’inclou el receptari que presentem, conservat entre les fonts manuscrites de la nostra Biblioteca Històrica. Els autors que el citen —com més endavant es comentarà— s’hi refereixen com Receptari valencià o Receptari anònim de València . A més, tot i que en ocasions s’ha assenyalat el desconeixement de l’existència de receptaris mèdics en l’àmbit valencià, 13el manuscrit objecte d’aquest treball ve a provar que sí que n’hi ha, i amb tota probabilitat apareixeran més obres d’aquest tipus en almonedes, inventaris i biblioteques, fonamentalment de professionals de la salut: metges, cirurgians, apotecaris i barbers o, fins i tot, de gent aliena a aquest àmbit.

Per a Castella, García Ballester 14indica que la primera relació àmplia (procedent del corpus documental de la casa d’Alba relacionada amb Salamanca) que es coneix és l’anomenat Recetario de Alba , datat el 1469. Es tracta d’una enumeració de medicaments amb indicacions terapèutiques, nom del malalt i condició social (familiars del duc, servidors de diferent rang, criats i esclaus), juntament amb el preu del medicament.

Finalment, un altre gènere que va gaudir de gran predicament en l’antiguitat i que es generalitzarà en el període baixmedieval és el dels herbaris . Són obres, assenyala L. Cifuentes, de caràcter mèdic, i el seu objetiu és indicar les propietats específiques de les plantes per a la salut. Les seues fonts es basaven, sobretot, en algunes obres de caràcter enciclopèdic i en la Matèria Mèdica de Dioscórides; probablement la seua raó de ser es deu a la necessitat dels metges (alguns van ser autors d’aquest tipus d’obres) de reconèixer les propietats dels medicaments simples.

L’anomenat De Viribus o De virtutibus herbarum , conegut també com Macer floridus , probablement és un dels herbaris més importants. Es tracta d’un poema, escrit en llatí, compost a mitjan segle X; la seua autoria s’atribueix a Odó de Meung, que volgué imitar, probablement, el poema sobre la virtut de les plantes que va escriure l’amic de Virgili, Emili Macer. És un dels més importants llibres de remeis de l’edat mitjana, on es detallen les virtuts medicinals de les plantes, fruits, espècies, algunes carns, etc.

Del Macer es coneixen dues versions catalanes en prosa que cal datar al segle XIV, indica Cifuentes. Una, la més llarga, procedeix d’un manuscrit que copià cap 1408 un clergue valencià, titulada Llibre de les herbes, quina virtut han ; va ser editada per F. Barberà (1955-1956) i reimpresa per J. Ribelles Comín (1915-1978). La segona, més curta, es coneix a partir de dos manuscrits barcelonins datats entre mitjan segle XIV i anys trenta del XV; el títol és similar, Macer , si bé un afegeix el subtítol Llibre de les virtuts de les herbes i l’altre Tractat dels herbolaris . 15

CONEIXEMENT DEL RECEPTARI

El Receptari , ha estat conegut i / o citat i fins i tot copiat, per diversos estudiosos de la història de la medicina. Com abans he indicat, Gutiérrez del Caño 16en el seu catàleg el va descriure breument: llengua, continguts, característiques codicològiques i paleogràfiques, i en va transcriure a més l’índex. El va registrar amb el nom de Receptari i li atorgà el 1920 com a nombre d’ordre. El metge valencià Manuel Corachan i García, en el Diccionari de Medicina que va dirigir per encàrrec de l’Associació de Metges de Llengua Catalana, publicat en 1936, el cita com una de les fonts consultades per elaborar aquesta obra. 17En aquest diccionari, el manuscrit apareix esmentat com Receptari Valencià i, o bé M. Corachan el va conèixer mitjançant el catàleg de Gutiérrez del Caño, ja que en l’apartat de fonts i bibliografía apareix amb el mateix número d’ordre què té en aquest catàleg, bé a partir d’una recerca de les fonts de caràcter mèdic conservades en la Biblioteca de la Universitat de València o, com tot seguit comentaré, a través d’unes còpies que es custodien a la Biblioteca de Catalunya.

Així mateix, com ja s’ha assenyalat, F. Arroyo i D. Cabanes el van descriure en la comunicació que presentaren al III Congreso Nacional de Historia de la Medicina celebrat a València l’any 1969. 18Finalment, L. Cifuentes també el coneix, i el cita en el llistat que ofereix sobre obres de caràcter científic escrites en català i en el capítol dedicat als antidotaris i receptaris, anomenat-lo Receptari de València o «l’anònim de València». 19

Quant a l’existència de còpies coetànies del receptari, que sapiguem no se’n coneix cap, si bé tenim notícia d’una còpia, ja contemporània, que va realitzar el metge i historiador de la medicina valencià José Rodrigo Pertegás (1854-1927). La sospita que hagués fet una còpia del manuscrit va sorgir arran de la lectura del seu article «Boticas y Boticarios. Materiales para la historia de la Farmacia en Valencia en la centuria décima quinta». 20En aquest treball, quan tracta sobre les obres de referència que posseïen els apotecaris valencians, en nota a peu de pàgina, comenta que va copiar un receptari que es conservava a la Biblioteca de la Universitat: «hay un fragmento de recetario… que hace muchos años copiamos a plana y renglón y conservamos en nuestra librería particular». Era molt possible, doncs, que es referira al fet que va copiar dit receptari i la lògica imposava, encara que l’he consultat en múltiples ocasions per la temàtica de la meua tasca investigadora, revisar de nou el seu arxiu —la major part d’ell es conserva a la Biblioteca i Museu Historicomèdic de la nostra Universitat, ubicat a l’Institut d’Història de la Ciència i Documentació López Piñero— per tal de trobar algun indici o referència sobre el manuscrit o la seua còpia, però no he pogut aconseguir cap información al respecte.

Una altra part d’aquest arxiu (fitxes i transcripcions de documents, biblioteca manuscrits, articles, etc.) es troba a la Biblioteca de Catalunya. La raó per la qual va anar a parar a aquesta biblioteca part de la documentació recopilada per l’esmentat autor es deu al fet que els seus hereus (la neboda) la van vendre a aquest centre per mediació del seu marmessor, el canonge Josep Sanchis Sivera. Entre aquesta documentació, formant part d’un «varia» mèdica, es troba el que sembla ser una còpia del receptari d’acord amb com apareix catalogat en aquesta Biblioteca: «Copia de José Rodrigo Pertegás d’un manuscrit del s. XV procedente de la biblioteca de Vicente Hernandez Máñez». Per tal de comprovar-ho, el Servei de Biblioteques de la nostra Universitat demanà a la Biblioteca de Catalunya un exemplar digitalitzat a fi de confrontar-lo amb el manuscrit original. La comparació permet afirmar que es tracta d’una còpia literal del mateix, si bé, prèviament a la transcripció del manuscrit, Rodrigo Pertegás va fer un llistat dels fàrmacs que hi apareixien. 21