Gaspar Feliu i Monfort - Introducció a la història econòmica mundial (3a ed.)

A partir de la caiguda de l’Imperi romà (l’etapa anterior és molt més fosca), a Europa podem distingir tres cicles de creixement demogràfic. Partint d’un mínim de població cap a l’any 650, provocat per un segle de pestes i guerres, la població sembla haver crescut ininterrompudament fins a mitjan segle XIV: a les vigílies de la Pesta Negra (1348), la població europea havia multiplicat per 3,5 el mínim de l’any 650. Aquest llarg cicle de creixement (set segles) s’explica per una relació terra-població molt favorable: la densitat europea l’any 650 era d’uns 2 habitants per km 2i només arribava a 7 habitants per km2 a la primera meitat del segle XIV; però també per l’aplicació de millores tècniques i organitzatives, senzilles però eficaces.

La Pesta Negra, una epidèmia de pesta bubònica procedent de l’Àsia central, va afectar gran part d’Europa entre 1348 i 1351. Es calcula que va provocar la mort de prop d’un terç de la població europea, si bé d’una forma molt desigual. Tradicionalment es defensava que la difusió de l’epidèmia s’havia vist facilitada per la manca de nutrició suficient de gran part de la població, que es trobava perillosament propera al sostre maltusià avui, però, es tendeix a considerar les epidèmies com a fenòmens exògens sense cap relació directa amb la fam o la situació econòmica. Tanmateix, sembla que a les vigílies de la Pesta Negra la població europea estava a punt de tocar sostre; l’epidèmia no hauria fet més que magnificar un procés que s’hauria acabat produint igualment: hi ha indicis de desacceleració del creixement de la població cap al 1280. Les conseqüències de la pèrdua brutal de població que va representar la Pesta Negra sí que van ser, però, molt importants: l’estrall principal va ser el causat per l’epidèmia, però la població va continuar caient durant aproximadament un segle.

Després comença un segon cicle de creixement demogràfic: per al conjunt d’Europa, la població anterior a la Pesta sembla haver-se recuperat al darrer quart del segle XVI. Just a partir d’aquest moment es nota un estancament de la població als països mediterranis, on aviat van reaparèixer les epidèmies, seguides de guerres, com la dels Trenta Anys, que van delmar la població del centre-nord d’Europa (1618-1648). En conjunt, la caiguda de la població i de l’activitat econòmica formen l’anomenada crisi del segle XVII , que no va ser, però, ni tan general ni tan llarga com la del segle XIV.

A partir de mitjan segle XVII s’inicia un tercer cicle de creixement demogràfic, molt més ràpid que els anteriors, que començava a donar mostres d’esgotament cap al final del segle XVIII (és el moment en què Malthus escriu la seva obra); aquest darrer cicle, però, no va ser interromput per una nova crisi: les transformacions econòmiques contemporànies (la Revolució Industrial), juntament amb millores en la disponibilitat d’aliments, la higiene i la prevenció d’epidèmies, van donar lloc a un canvi qualitatiu, l’inici del règim demogràfic modern, que estudiarem en el capítol 4.

3. Característiques de l’agricultura tradicional

3.1 Treball i producció

Com qualsevol procés de producció, l’agricultura depèn de la dotació de factors de producció (terra, treball i capital) i de les tècniques disponibles. En tota l’etapa preindustrial el capital dedicat a l’agricultura era escàs i variava molt lentament, de manera que la producció agrària es considera que depèn bàsicament dels factors terra i treball i de les tècniques disponibles.

La terra, entesa com a espai apte per a l’explotació i el conreu, és una creació del treball de l’home, però és també limitada (l’argumentació de Malthus recolza sobre aquest fet) i no homogènia: el seu valor canvia segons la qualitat (terra bona o dolenta) i la ubicació (prop o lluny de les zones poblades, de l’aigua i de les vies de comunicació).

El treball és pràcticament indissociable de les tècniques disponibles, que van des d’eines més o menys adaptades a cada feina fins a una gran varietat de coneixements: les plantes aptes per cada clima i cada sòl, el moment oportú de sembrar-les i collir-les, les operacions que ajuden al seu creixement, les tècniques de conservació dels productes, les millors combinacions de conreus, les formes de conservar la terra i utilitzar l’aigua, i un llarg etcètera (Persson, 1998).

Naturalment aquestes activitats requereixen capital, però en l’economia tradicional les inversions es redueixen gairebé a la compra d’eines o animals de treball i a la reserva d’aliments i els diners necessaris per a arribar a la propera collita. Altres activitats que considerem normalment com a exigents en capital (aportació de fertilitzants, construcció de camins o de sistemes de regadiu, per exemple), es poden substituir en gran part per treball; per tant, sense estar totalment absent, el factor capital era poc important en les economies agràries preindustrials. El capital té, però, una gran capacitat de transformació sobre l’agricultura, de manera que els avenços agraris més importants en van dependre en gran part, com veurem més endavant; de fet, la utilització massiva de capital és la principal diferència entre l’agricultura tradicional i l’agricultura moderna.

La característica principal de les economies tradicionals, que explica la major part dels seus problemes, és que es tracta d’economies orgàniques, economies on tot procedeix de la terra: l’alimentació, l’energia, les eines i els béns de consum; per tant, la terra ha d’atendre demandes alternatives, les quals dificulten el creixement econòmic. L’ampliació de la superfície conreada, resposta normal al creixement de la població, significa disminuir les pastures o el bosc: en el primer cas pateix la ramaderia (animals de treball, carn, llana, llet, cuiro); en el segon cas, sobretot la fusta per a la construcció (de bigues a mànecs d’eina) i la llenya (energia calorífica: de la llar de foc a la transformació de minerals) i, a llarg termini, si la desforestació és molt forta, varia tot l’equilibri ecològic, sobretot el règim de pluges.

3.2 L’organització de la producció

Des de la revolució agrària de la prehistòria fins als segles VIII i IX aproximadament, a Europa l’agricultura es concentrava entorn del Mediterrani, on les terres són fàcils de treballar amb una arada senzilla (l’arada romana), però poc productives i sovint afectades per la sequera. Més al nord predominaven el bosc i la ramaderia; la seva explotació es completava amb una agricultura itinerant, que aprofitava només les clarianes més assolellades (boïgues), conreades uns pocs anys amb tècniques molt primitives i abandonades llargament a continuació. Era una agricultura poc intensiva en treball, però que exigia disposar de molta terra.

El creixement de la població va provocar un doble efecte: d’una banda, l’emigració cap al sud («la invasió dels bàrbars»); de l’altra, el pas de l’agricultura itinerant a un conreu en camps estables, d’acord amb l’esquema de Boserup. La creació de camps permanents fora del món mediterrani només va ser possible amb l’adopció d’una innovació tècnica senzilla, però de gran importància: l’arada de rodes, més pesant i cara que l’arada romana, però capaç de treballar els sòls de l’Europa del nord, més compactes, però també de més qualitat i menys exposats a la sequera.

L’arada romana és un instrument barat i senzill de fabricar; és tot de fusta i només és de ferro la rella, una peça en forma de llança d’uns 30-40 cm de llargada per uns 10 d’amplada. Tot i que només obre la terra i no hi profunditza gaire, i per tant resulta poc eficaç, pot ser arrossegada per animals sense gaire força i resulta suficient per al conreu en el món mediterrani, on el seu ús encara no ha desaparegut del tot. L’arada de rodes és un invent segurament antic, però més car i difícil de construir i que exigeix més força de tracció només es va generalitzar quan l’augment de població va impulsar la creació de camps de conreu permanents. L’arada de rodes té més força perquè les rodes serveixen de punt de suport a la palanca que el llaurador fa sobre l’esteva o empunyadura de l’arada, de manera que els solcs són més profunds, i a més de la rella incorpora una peça de fusta inclinada que volteja la terra i en permet l’airejament, fet important en les terres humides.