Gaspar Feliu i Monfort - Introducció a la història econòmica mundial (3a ed.)

Com qualsevol espècie animal, l’home té unes pautes de comportament demogràfic estables, de manera que tota la història de la humanitat es pot encabir en dos models demogràfics: l’ antic i el modern , amb una etapa de transició demogràfica entre l’un i l’altre.

El model demogràfic antic correspon al conjunt de les societats preindustrials. Les seves característiques són: unes taxes de natalitat altes, d’entre el 35 i el 40‰, i unes taxes de mortalitat també elevades, de prop del 30 al 35‰ (per tant, no massa allunyades de les taxes de natalitat), i una esperança de vida en néixer baixa: 25 anys per a un europeu al començament del segle XVIII. La mortalitat era en gran part mortalitat infantil: segons Nadal (1992), de cada 1.000 nascuts, 250 no arribaven a l’any, 250 més no complien els 20 anys, uns altres 250 morien abans dels 45 i només 10 arribaven a sexagenaris.

La mortalitat era, a més, molt irregular, amb puntes freqüents de mortalitat extraordinària a causa d’epidèmies i secundàriament de fams i de guerres. D’un any per l’altre, el nombre de morts podia fàcilment doblar o triplicar (puntes de mortalitat). Com a resultat de tot això, la població creixia en dents de serra : l’excedent de naixements sobre defuncions, acumulat durant un cert temps, desapareixia de cop engolit per una punta de mortalitat. La població creixia a curt termini, però s’estancava o creixia molt lentament a llarg termini (Nadal, 1996), i en algun moment d’epidèmies fortes i generalitzades, la població podia experimentar un descens important: és el que va passar a Europa com a conseqüència de la Pesta Negra de 1348, que va provocar la mort d’aproximadament un terç de la població. En conjunt, però, la tendència general era l’augment de la població, per bé que a taxes molt baixes. Encara que es tracta d’estimacions només aproximades, entre l’any 1 i el 1750 la població mundial es va triplicar i l’europea es va multiplicar per més de 3,5 (quadre 1.1).

L’evolució de la població depèn de la vitalitat natural, és a dir, de la diferència entre naixements i morts, i del saldo migratori, que pot ser positiu o negatiu. Com que en les societats preindustrials el control voluntari de l’embaràs era poc utilitzat, el nombre de naixements depenia de factors culturals (casaments més o menys joves, acceptació de la solteria definitiva, infanticidi) i de vegades també de factors econòmics (terres o llocs de treball disponibles). Al seu torn, el nombre de morts depenia de factors aleatoris (contagis, guerres, desastres naturals) i també de factors econòmics (capacitat de producció d’aliments i altres productes bàsics, repartiment de la renda).

QUADRE 1.1

Evolució de la població

(milions de persones)

Font : Guia pràctica... , p. 8, a partir de Biraben (1979).

2.1.1 El sostre maltusià

La limitació que la manca d’aliments suficients significa per al creixement de la població va ser vista molt clarament per un autor anglès del segle XVIII, Thomas R. Malthus en el seu Primer assaig sobre la població (1798). La seva idea bàsica és que la població d’una àrea determinada està limitada per la quantitat d’aliments de què pot disposar: aquest límit és l’anomenat sostre maltusià . Malthus afegia que qualsevol població s’atansa ràpidament a aquest sostre perquè, mentre la producció d’aliments creix en proporció aritmètica, el nombre de boques ho fa en proporció geomètrica, i els impulsos sexuals mantenen la població al màxim nivell possible, fet que condemna la major part de la població a una alimentació escassa.

Aquest plantejament pessimista ha estat objecte de dues crítiques principals: a ) la dels que neguen valor a la teoria pel fet que les crisis demogràfiques es presenten molt abans d’arribar al teòric sostre maltusià, a causa del repartiment desigual de la renda, i per tant atribueixen les crisis demogràfiques a aquesta desigualtat i no al creixement de la població i b ) la dels que acusen Malthus de poc observador per no haver-se adonat que les revolucions agrària i industrial, de les quals Malthus era contemporani, produïen un fort creixement de les subsistències disponibles, i per tant farien desaparèixer la limitació al creixement demogràfic. Les dues observacions són importants i encertades, però cap no afecta el fons de la qüestió: tant si el repartiment de la renda és menys desigual com si augmenta la capacitat de producció d’aliments, el sostre maltusià s’allunya, fins i tot temporalment es pot perdre de vista, però continua existint.

La tesi de Malthus té una segona part: les societats humanes tendeixen al sostre maltusià, però no hi arriben perquè, quan s’hi acosten, comencen a funcionar una sèrie de controls o frens que desacceleren el creixement de la població i fins i tot en poden significar temporalment una disminució en termes absoluts. Aquests controls, explica Malthus, són de dues classes: controls o frens compulsius i controls o frens preventius (quadre 1.2).

QUADRE 1.2

Funcionament dels frens compulsius i preventius

Font : elaboració pròpia a partir de Livi-Bacci (1990).

Els frens compulsius funcionen automàticament: l’alimentació insuficient priva el cos de defenses davant les malalties i incrementa la mortalitat, limitant així la població: durant un cert temps, la mortalitat pot arribar a ser fins i tot superior a la natalitat, sobretot si es produeix una mortalitat catastròfica. En canvi, els frens preventius minoren i poden arribar a parar el creixement de la població mitjançant la disminució de la taxa de natalitat. Els principals instruments d’aquesta disminució són històricament l’endarreriment de l’edat del matrimoni i l’augment de la solteria definitiva; només en temps relativament recents han adquirit importància les pràctiques contraceptives. En qualsevol cas, es tracta de decisions personals o familiars en què tenen, però, un pes decisiu la situació econòmica i els costums dominants en cada societat.

Encara que frens compulsius i frens preventius actuen conjuntament i que els frens preventius són el resultat de decisions personals o familiars, el predomini dels uns o els altres ve determinat per creences i costums. En les societats en què la norma és el casament universal i jove, predominen els frens compulsius. En canvi, els frens preventius són més potents en les societats en les quals no s’acostuma a accedir al matrimoni si no es disposa de mitjans de vida adequats: aquesta situació, a l’època preindustrial, era gairebé exclusiva de l’Europa occidental. Hi ha una altra forma tràgica de fre preventiu, l’infanticidi, en especial femení, utilitzada sobretot en societats de l’est asiàtic.

Com que els frens preventius comencen a actuar abans que els frens compulsius, les societats que els utilitzen queden més lluny del sostre maltusià, són societats de baixa pressió demogràfica , i per tant no arriben als nivells de pobresa de les societats on la mortalitat (fre compulsiu) és la causa principal de la limitació de la població, societats considerades d’alta pressió demogràfica .

2.2 Les grans etapes de l’evolució de la població preindustrial europea

Fins a l’època estadística, que a molts països no s’inicia fins a la segona meitat del segle XIX, no tenim dades que ens permetin conèixer amb una certa fiabilitat el nombre i l’evolució de la població. Així i tot, disposem d’unes xifres estimatives (quadre 1.1), d’acord amb les quals a partir de l’any 1 d. C. la població hauria tardat més de 1.500 anys a doblar, però després ho hauria fet en menys de 300, i d’una manera cada cop més accelerada a partir de 1800, fora ja de l’època que ara estudiem. Aquest creixement no ha estat, però, constant, ni tampoc ininterromput: la població del 1400 era inferior a la d’un segle abans, i el creixement del segle XVII va ser molt moderat en comparació amb el del segle anterior i posterior.