AAVV - Documents de la pintura valenciana medieval i moderna I (1238-1400)

Calia, doncs, compilar i reunir l’ingent material documental publicat al llarg de moltes dècades, però calia, a més, tractar-lo amb un rigor convincent, amb mètode i de forma coherent. És per això que hem estructurat una base de dades operativa vinculada al Departament de Comunicació Audiovisual, Documentació i Història de l’Art de la Universitat Politècnica de València, que permeti a l’investigador arribar a la informació desitjada de forma ràpida, segura i ben dirigida. Potser ha estat això, la configuració i la definició d’aquests criteris operatius, allò en què més hem esmerçat una bona part de les nostres energies en aquest primer volum, bo i comptant, és clar, que si l’encertàvem, és a dir, si la nostra metodologia i la nostra proposta d’operativitat funcionava, ja havíem donat una gran passa i un model a seguir per altres volums i altres Centres que permiti un diàleg crític-metodològic en el marc dels nostres objectius generals, i encara més en el marc del nostre esdevenidor com a grup i centre investigador.

En qualsevol cas, els criteris assolits —i assumits— són, deliberadament, molt elementals. De primer unificació de totes les sèries documentals tractades, tot emparant-nos sempre en una fidelitat a la normativa internacional més a l’ús en les actuals escoles paleogràfiques del panorama europeu. Heu de pensar —o cal advertir, si més nó— que ens hem trobat amb una extraordinària varietat de criteris paleogràfics emprats per un conjunt de benemèrits prohoms que tot al llarg dels segles XVIII, XIX i XX ens han precedit i s’han arriscat a penetrar en l’interminable i tothora espès bosc dels arxius valencians. La feina, per tant (o una gran feina, almenys), l’hem tinguda a revisar, acotar, completar i precisar molts aspectes (de vegades claus per a una adequada comprensió de la realitat artística del moment) que no sempre quedaven suficientment explicats en l’esparsa, incompleta i per força desigual literatura d’antuvi publicada pels nostres predecessors. Així, nosaltres hem emprat les normes del Departament de Paleografia de la Universitat de València.

Però a més a més hi contribuïm amb nombrosos documents inèdits que encara —és el nostre punt de vista— fan més ric el contingut d’aquest volum. En ocasions ens limitem a completar i revisar el contingut publicat pels nostres esmentats predecessors, però ens pertoca d’advertir que en no poques ocasions aquesta acció de completesa ha esdevingut clau per tal d’arribar a la comprensió del contingut (entrellat) final de nombrosos documents.

Hem dit que el nostre instrument de treball va principalment dirigit als historiadors de l’art, però precisament per la nostra invariable convicció que tot bon corpus documental hauria d’aportar sempre la documentació el més completa possible (talment com hem intentat que ocorregués aquí), creiem que també obrim o complementem vies interpretatives a altres disciplines com la Història (amb tot el seu ric ventall que abraça des d’aspectes polítics i econòmics a d’altres que se centren més en la història de la cultura i de les mentalitats), l’Antropologia, la Literatura o la Sociologia en general.

Ens plauria moltíssim que ben aviat se’ns feren advertències o suggerències de possibles oblits de documents publicats. Seria el signe més eloqüent i reconfortant que, certament —i no ho dubtem—, la nostra comunitat científica és ben viva, i de què haurem d’afegir addendes en els propers volums de la nostra col·lectànea documental. Tant de bo! D’altra banda no se’ns escapa que els arxius valencians (i d’altres indrets, com per exemple, l’Arxiu de la Corona d’Aragó o l’Històric Nacional) encara són plens de sorpreses que romanen pacients a l’espera de nous i amatents investigadors que vulguen esmerçar els seus esforços intel·lectuals entre lligalls i paperasa d’arxiu. Potser a les nostres universitats hauríem d’explicar amb una mica de convicció que els arxius són molt formatius en tots els aspectes i plens de reconfortant bondat.

Aquest volum acaba el 1400 per una pura qüestió de dosificació editorial. Hem d’anar a poc a poc, amb bona lletra com s’acostuma a dir, i per estricte ordre cronològic. Insistim, tanmateix, que si Déu vol, en vindran altres, de volums, que estiraran la cronologia fins a moments sens dubte molt més vitals i vibrants per a la història artística del nostre País Valencià. Temps al temps.

En el capítol d’agraïments cal retrotreure’ns a unes primeres beques que la antiga IVEI («Institució Valenciana d’Estudis i Investigació») va concedir-nos en els anys vuitanta i noranta del segle passat. Així mateix també devem gratitud a la Direcció General d’Ensenyaments Universitaris de la Generalitat Valenciana. Però sobretot voldríem significar el nostre reconeixement a tantes persones que d’un mode compromés ens han recolçat, de bell antuvi, en el nostre llarg pelegrinatge investigador. Hi són, per exemple, Josep Picó, Màrius Garcia Bonafé, Carmen Gracia, Mathieu Hériard Dubreuil (†), Claudie Ressort, Genaro Toscano, Mauro Natale, Carlos Soler d’Hyver, Carmen Pérez, Pablo Ramírez en la seua sol·lícita etapa de Director del Departament de Comunicació Audiovisual, Documentació i Història de l’Art de la Universitat Politècnica de València i per suposat Felipe Vicente Garín, el qual no sols va formar part del nostre equip investigador, sinó que el dirigí en un projecte d’I+D que vam rebre entre 1996 i 1998. Finalment estan totes aquelles persones que en un moment o altre de la nostra singladura ham romàs vinculades al CIMM i ens han prestat —i presten— el seu valuós ajut, com succeeix, per exemple, amb Asunción Mocholí, Carmen Llanes, Adolfo Muñoz, Nieves Munsuri, Vicent Olaso, Núria Lloret, Ferran Garcia-Oliver o Lorenzo Hernández Guardila.

Un darrer impuls institucional ens ha arribat de la mà del Ministeri de Ciència i Tecnologia: Plan Nacional de I+D+I (2004-2007). Es tracta d’un Projecte d’Investigació I+D+I, ref. HUM2004-03221/ARTE, que porta per títol: El rol de lo hispánico en la configuración de la pintura mediterránea de 1440 a 1525. Aragón, Cataluña y Valencia , dirigit per Ximo Company (Universitat de Lleida) i amb la participació de Joan Aliaga (Universitat Politècnica de València), Lluïsa Tolosa (Universitat Politècnica de València), Teresa Pugliatti (Università degli Studi de Palermo), Carmen Morte (Universidad de Zaragoza), M. José Vilalta (Universitat de Lleida), Mauro Natale (Université de Genève), José M. Esparza (Universidad de Zaragoza), Isidre Puig (Museu de Lleida), i Elena Toló (Universitat de Lleida).

Finalment, un esment molt preferent voldríem que fos per al Servei de Publicacions de la Universitat de València, el qual, en l’atenta persona del seu Director, el professor Antoni Furió, s’ha mostrat sempre molt interessat pel nostre treball. És ben saludable que els responsables de les nostres universitats mantinguin l’olfacte i la sensibilitat ben desperts davant de treballs d’aquesta mena, car moltes altres institucions del nostre benvolgut País Valencià abdiquen d’aquestes ineludibles responsabilitats, tot decantant-se per activitats molt més oneroses i, en moltes ocasions, tristament i irreversiblement efímeres, estèrils en definitiva.

Al marge, tanmateix, d’algun petit desencaix institucional, podríem concloure que entre tots, al capdavall, hem fet el nostre primer CIMM (CIM però amb doble eme) conscients que encara ens caldrà continuar treballant en la mateixa direcció, en la mateixa fatigosa però tothora estimulant ascensió. N’estem, però, ben disposats, car entenem que l’esforç paga la pena amb escreix. Maldarem, doncs, si a Déu li plau, per contribuir amb futurs instruments de treball per a la Història de l’Art del nostre País Valencià.