Carles Gámez Olalla - Al vent. Crònica d'una nova cançó

L'éxit de Blowing in the wind en el paisatge d'una América del Nord en efer- vescéncia per la lluita pels drets civils, amb la guerra de Vietnam en l'ante- sala de les protestes, posará en circulació l'etiqueta de protest song o "cançó protesta" que més tard será recollida entre nosaltres per a designar una part de l'obra de la Nova Cançó, en particular, les cançons de Raimon i Pi de la Serra en la década dels anys seixanta. El fet que la primera etapa del cantant de Minnesota estiga amanida per la seua obra més "rebel" o contestatària contra l'establishment, la guerra, el racisme, els fabricants d'armes, etc. acabará per desencadenar una onada de protest song que s'escamparà per tot el món com a etiqueta de moda.

Aquesta denominació, que es transformará en una moda passatgera, amb el temps donará pas a altres qualificacions. Raimon serà dels primers en desmarcar-se'n com a contenidor per a les seues cançons. Tot i això, el terme protest song d'alguna manera servirà d'element codificador-i també identificador- entre els diferents moviments i intèrprets d'aquesta cançó "rebel" d'una banda i l'altra de l'Atlàntic que emergeixen en aquests primers anys de la década dels seixanta. Una cançó rebel, compromesa o cívica que en el cas de Raimon ja apareix en el seu segon disc, amb un títol tan diàfan com Diguem no.

Raimon com a représentant de la cançó protesta

Glòria debuta com a cantant folk

No podem deslligar aquesta nova generació de cantants folk i l'embranzi- da que suposen per a la renovació de la música tradicional nord-america- na, del desenvolupament paral-leí de la Nova Cançó. Malgrat l'adherència inicial -i continuada- de la chanson francesa sobre el nucli pioner de la Nova Cançó, que es reflecteix en la cadència melòdica, l'actitud estètica i, sobretot, en molts dels textos de les cançons, per una altra banda és innegable la contaminació que els nous cantautors nord-americans acabaran projectant, més com a models estètics, sobre alguns membres de la Nova Cançó i sobretot, més tard, en aquesta gran amanida mixta que suposa el Grup de Folk. Tant a Edigsa com a Concèntric, les dues cases discogràfi- ques en català, es posen en marxa traduccions o adaptacions d'alguns deis temes més populars del nou cançoner folk. Des d'un Orfeó Enric Morera cantant "els èxits de Joan Baez" fins a una debutant Gloria que canta Dylan en la versió autòctona de When the ship comes (Quan entrará el vaixell).

En el cas del primer Raimon, i també del primer Serrât, el d'Ara que tinc vint-anys -i també d'alguna manera el de les cançons tradicionals-, si hagueren de buscar una correspondència estètica, un mirali emotiu, sense dubte estarien mes pròxims del grup encapçalat per l'autor de The times they are a changing que del creador de Ne me quitte pas o Le gorille. Només cal fer una ullada a la imatge gràfica que ambdós desprenen en els cartells realitzats per l'editora Edigsa per constatar la seua proxi- mitat física a la figura del folk-singer més que no a la del chansonnier. Si bé els pioners de la Nova Cançó havien fet de la guitarra la seua imatge corporativa, el perfil d'un Espinàs, Porter o Abella estava més pròxim al concertista amateur que al nou "heroi rebel" carismàtic i natural que demanaven els nous temps. Unes filiacions que si que es correspondran amb les figures juvenils de Raimon i de Serrât i més tard, també, amb la de Llach.

Raimon, model del cantant juvenil i inconformista

Tots tres, en un determinai moment, projectaran aquest magnetisme del "nou heroi" rebel i romàntic, encara no contaminat pel sistema, i de físic atractiu. Serrât amb el pas del temps farà les seues mutacions i durant uns anys s'acostará a aquesta imatge més de chansonnier i de cantant-vedet, mentre que Raimon continuará aferrant-se a la seua cadira amb l'uniforme de folk-singer. Llach després de deixar la guitarra s'atrinxerarà darrere del piano per defensar el seu combat entre l'ètica i l'estètica, per a ressor- gir com a portaveu d'insubmissos i altres móns possibles, abans de desa- parèixer definitivament.

En aquesta proximitat emocional i estètica no hem de perdre una altra referència fonamental pel que fa als membres de la Nova Cançó. Mentre Bob Dylan, Raimon, Serrât, Lluís Llach, formen part de la generació nascuda en els primers anys de la década dels quaranta, els mestres francòfons com Brel, Brassens o Ferré formen part de la generació d'abans de la Guerra Mundial i, per tant, són més pròxims ais primers Jutges, Josep Maria Espinàs, Miquel Porter, Delfi Abella o Lluís Serrahima. Tot i això, la influència dels mestres francesos acabará per escampar-se com una taca d'oli pel col-lectiu de la Nova Cançó, mullant seriosament, entre altres, Guillermina Motta, Joan Manuel Serrât, Ovidi Montllor, o Pi de la Serra en un primer moment. O el cas d'un cantant com Lluís Miquel, que farà de l'obra de Brel una constant de la seua trajectòria musical.

Si viatges pel beli nord glaçat on el vent bat el eel fronterer, dóna'm records a una noia d'alia. Fa temps jo l'havia estimada.

( La noia del pais del nord/ Girl of the north country . Lletra i música: Bob Dylan. Adaptació: Pau Riba)

La influència de Dylan i del nou folk, com ja hem comentat, encara será més visible en altres onades de la Nova Cançó, com el Grup de Folk i els primers grups de folk-pop en català que encapçalen noms com el duo Pau i Jordi -i després en solitari, Pau Riba- Xesco Boix, Jaume Amella, Falsterbo 3, Els 3 Tambors, que son dels primers a introduir les cançons de Dylan en el mer- cat espanyol i en versió catalana. Tot i el seu carácter efímer i contingut eclèctic, el Grup de Folk suposà una nouvelle vague en el territori una mica monocolor dels Setze Jutges, per on s'obriran camins experimentáis per al rock, el pop i altres musiques de fusió i progressives. Cal citar també un nou moviment musical, encapçalat per dos franctiradors galàctics com Pau Riba i Jaume Sisa, que a la década deis setanta faran noves mutacions. Sisa es transformará en l'apóstol de la "cultura underground", gracies a un àlbum i una cançó com Qualsevol nit por sortir el sol, o la quotidianitat dels Setze Jutges traslladada a l'estètica del comic i el fanzine.

La cançó en català recull els diferents corrents de la música pop en grups com Els 3 Tambors o musics com Jordi (Toti) Soler

Però la ruptura no sols es produïa en el vessant musical. Enfront de l'estil "sastrería & costura" dels Jutges i Jutgesses, el Grup de Folk exhibía el seu toc flower-power. L'estètica psicodèlica començava a aguaitar en la gràfica dels discos i a Eivissa ja feia un temps que s'havien instal-lat uns roda- mons de transit cap a Katmandu i Goa. Les flors passaren a ser 1'ornament per excel-léncia i fins i tot un cantant com Lluís Llach, en fase de pubertat artistica, es va deixar dur per l'aire del temps i va compondré una cançó que deia Cal que neixin flors a cada instant.