Carles Gámez Olalla - Al vent. Crònica d'una nova cançó

Una prova de la vitalitat i la capacitai d'adaptació al medi de la cançó d'ar- rels andaluses en la societat espanyola del preboom economic és l'èxit d'una composició com El Porompopero. La lletra, farcida de tots els topics, farà de la seua tornada, una jaculatoria d'onomatopeies ("Porompom Pon, Poropo Porompon Pero, Pero, Poropo, Poron Pompero, Pero, Poropo, Porompon Pon"), un dels seus atractius innegables. Una missiva que no tenia res a envejar a aquells "Awopbopaloobop Alopbamboom" que uns anys abans s'havien escapat de la boca volcánica de Little Richard a manera de part de guerra. Segons la cançó El Porompopero, si jutgem per la lletra, sembla que des de la pèrdua de les ultimes colonies no havia passai res d'extraordinari en la societat espanyola. Una composició que se situa entre els temes més difosos en l'inici de la década on està a punt d'aterrar l'ovni Al vent.

Igual que la societat espanyola començava a viure la seua transformació, també la música començà a obrir-se a altres sensibilitats i, d'entrada, a nous accents que arriben de països com Itàlia, França o els Estais Units. Uns corrents amb la marca de "modernitat" que s'hi introdueixen gràcies a festivals com el de Sanremo. El festival italià és imitât amb el naixement quasi simultani del Festival de Benidorm al juliol de l'any 1959, i uns mesos després, amb el Festival de la Canción del Mediterráneo a Barcelona. Aquest últim se celebra a la capital catalana durant les festes de la Mercè, els darrers dies del mes de setembre. Com el de Benidorm, seguirá el model ita- lià amb una parella d'intèrprets defensant la mateixa composició en una sèrie de gales. El certamen compta amb una nodrida participació artística de l'àmbit mediterrani i les seues dues riberes com un acte d'agermana- ment a través de la música dels antics territoris del Mare Nostrum romà.

El Festival de la Canción Mediterránea, un model de Sanremo

Oh Mare Nostrum, tan azul de mirarte en el cielo los que tienen amores y anhelos un mensaje te quieren conñar.

Oh Mare Nostrum, aunque lejos tu tierra y la mía están juntas porque noche y día las unen las olas del mar.

(Ola, ola, ola. Lletra: Gasa / Laguardia. Música: Augusto Algueró)

Barcelona, capital de la música espanyola en els anys seixanta

Pel festival desfilaran, entre altres, noms com el de Claudio Villa, Nana Mouskouri, Pino Donaggio, Jimmy Fontana o Wilma Goich i un infatigable cantant d'origen grec, Alekos Pandas, que de segur que molts barce- lonins encara recorden i que perviu en la seua memòria sentimental. Per part espanyola, noms populars de l'època com José Guardiola, el Dúo Dinámico, o Monna Bell es reparteixen en diferents edicions. Fins i tot una Mary Santpere que queda en tercer lloc en la primera edició amb el tema Mare Nostrum, tribut melodie al festival, i més conegut com Ola, ola, ola, obra del compositor barceloní Augusto Algueró, que en aquells temps saltava de festival en festival com a soundtrack imprescindible. Algueró, ara formant parella amb Carmen Sevilla, és també un dels rostres populars que freqüenta els programes musicals de la televisió prin-cipiant, en el seu paper de pianista virtuoso, compositor d'èxit i marit d'estrella popular.

És en aquest mateix festival on tindrà Hoc un dels esdeveniments claus en el llançament de la Nova Cançó i la seua difusió popular, amb Raimon com un deis protagonistes, i el triomf per primera vegada d'una cançó en català, Se'n va anar. Una difusió que, a més, comptarà amb un mitjà com la tele- visió pública com a agent publicitari i propagandístic. Tindrem ocasió de tornar al Festival de la Canción del Mediterráneo i a tot el que va significar l'èxit de Se'n va anar i les seues repercussions.

France Gall i Udo Jurgens al Festival d'Eurovisió, 1966

Mentre en l'horitzó internacional apunten ritmes més enèrgics i desinhi- bits, tant al festival de Benidorm com al del Mediterráneo, el signe estilístic en aquests primers temps, fins ben entrada la década dels seixanta, continuará protagonitzat per la balada, tot seguint el model melodie exportât des d'Italia. Com si el cicló Elvis i companyia fóra un "objecte volador no identificai" i sense rumb en el firmament. Una simptomatologia que es repeteix també en altres escenaris i concursos que en aquells moments s'escampen per Europa. A manera de die melodie, organitzadors i compositors han aixecat una mena de barrera musical que ailla de contaminacions exteriors. Al Festival d'Eurovisió, una altra de les cites inevitables d'aquells anys, caldrà esperar fins al 1965 per al triomf d'una cançó inequivocament pop, cantada per Françe Gall i escrita per Serge Gainsbourg, ara com a creador de hitsye-yé. La composició es diu Poupée de cire i posa el compta- dor del festival finalment al ritme dels nous temps.

A més de les cançons que arriben des dels escenaris dels festivals, hi ha també les melodies, sobretot franceses i italianes, que s'escampen per les emissores de ràdio i els primers pick-ups. Cançons i intèrprets com Gilbert Becaud que dona la volta al món amb una composició que imita el Bolero de Ravel, Et maintenant ; una exótica cantant d'origen egipci i de projecció francesa, Dalida; un primerenc Charles Aznavour, que després d'una etapa com a autor, ha fet finalment el seu debut musical, i ha triom- fat amb un físic rebutjat per editors i programadors musicals. Aznavour farà d'eli la seua cartografía expressiva i donará a la chanson projecció artística i comercial. A la península italiana, hi ha la figura d'un Renato Carosone, que ha aconseguit fusionar, amb humor, la tradició napolitana i el swing americà, o l'eterna vitalitat de la ciutat de la pizza i el O sole mio. També s'hi enlairen els anomenats urlatori ('cridaners'), nom despectiu amb el qual alguns periodistes volen etiquetar la nova generació de can- tants "modems", com Tony Dallara que triomfa amb la cançó Come prima i que uns anys després s'atrevirà a fer servir la llengua de Verdaguer, jun- tament amb altres compatriotes, com a gest de confraternització italocatalana.

Dalida, model de la cantant exótica

Il mio mondo,

tutto il mondo sei per me,

a nessuna voglio bene come a te,

ogni giorno ogni instante dolcemente ti dirò

come prima più di prima

t'amerò, t'amerò.

(Come prima. Lletra: Mario Panzeri. Música: Vincenzo Di Paola i Sandro Taccani)

En aquest front juvenil, on destaca la presència joiosa d'Adriano Celen- tano, cal remarcar la figura emergent de Mina, en els primers temps Baby Gate, i de nom Anna Maria Mazzini, que farà el seu trajecte des de cantant per a degustado d'adolescents fins a gran diva de la cançó europea en la década següent. Assenyalem que la cantant italiana serà una de les prime- res intèrprets estrangeres que gravará en català, amb la versi ó del tema Se'n va anar del Festival de la Canción del Mediterráneo. Sis anys després la cantant tornará a incidir en el catàleg de la Nova Cançó fent una versió libérrima de La tieta de Serrât, Bugiardo e inconsciente adaptada per l'es- criptor i futur rostre mediàtic de la RAI, Paolo Limiti. Més fi del, décades després, será el cantautor Francesco Guccini i la seua versió dialectal de La tieta serratiana, La ziatta.