Carles Gámez Olalla - Al vent. Crònica d'una nova cançó

Se voce disser que eu desafino, amor

Saiba que isso em mim provoca imensa dor

Só privilegiados tem ouvido igual ao seu

Eu possuo apenas o que Deus me deu

Se voce insiste em classificar

Meu comportamento de anti-musical

Eu mesmo mentindo, devo argumentar

Que isso é bossa nova, que isso é muito natural

O que voce nao sabe nem sequer pressente

É que os desafinados também tem um coração

Fotografei voce na minha Rolley Flex

Revelou-se a sua enorme ingratidao

Só nao poderá falar assim do meu amor

Ele é o maior que voce pode encontrar, viu

Voce com a sua música esqueceu o principal

É que no peito dos desafinados,

No fundo do peito bate calado,

É que no peito dos desafinados

também bate um coração

( Desafinado . Lletra: Newton Mendonga. Música: Antonio Carlos Jobim)

Joao Gilberto i el seu "deixeble", Chico Buarque, entre la bossa nova i la cangó d'autor

Elvis Presley projectà el rock and roll en la música i en la pantalla

Resulta revelador que quasi contemporàniament, en diferents parts del món, la música popular assisteix a una mena de revolució, renovació o reinterpretació de la seua tradició. Un combat entre la "vella" i la "nova cangó" que fa brollar pertot arreu "músiques noves". Unes, a partir d'una lectura renovada de la pròpia tradició musical, d'altres, en canvi, com a revulsiu enfront de la "vella guàrdia" musical. Al cap i a la fi són les dinàmi- ques que, d'una manera o d'altra, s'han anat repetint al llarg de la història i dels corrents artístics i estètics.

Després del cataclisme que suposa la Segona Guerra Mundial i la postguerra com a resultat dolorós, sembla que el món -en la seua façana occidental-, al final dels anys cinquanta viu una onada d'optimisme i de felicitat recobrada que es tradueix en un nou horitzó de benestar economic i d'esperança sense limits pel que fa als béns de consum i la seua producció. Als Estats Units, a partir de la meitat dels anys cinquanta, han estat arrossegats per l'huracà del rock, amb Elvis Presley com a nou mite popular per a consum juvenil. El rock ha posat en quarantena l'anterior generació del swing, que havia tingut en Frank Sinatra i altres crooners la seua projecció musical i popular. Una música fins aquell moment marginal, el rhythm and blues dels negres, trobava el cami de l'oficialitat, i es barrejava amb la musica tradicional dels blancs, el country, i el que era més significatiu, es convertia en un vehicle modern de comunicacio juvenil. On residia el seu atractiu, la novetat respecte d'altres musiques i moviments? Com assenyala el critic Nik Cohn en la seua obra seminal, Awopbopaloobop Alopbamboom, "allo que atreia del nou pop era l'agressivitat, la sexualitat, el tremend soroll, i la major part d'aixo vingué del seu ritme, més fort que els anteriors, simplement perquè estava amplificat".

Elvis Presley projectà el rock and roll en la música i en la pantalla

Aquest nou ritme amplificat, amb la guitarra elèctrica com a divisa arrosse- gadora -en paraules de Cohn- de "tots els convencionalismes" i que es coneix com a rock-and-roll, serveix de transport col·lectiu per a un poderos, i fins aquell moment desconegut, esclat juvenil. Un fenomen que es va convertir en un important aliat per a la industria del consum, a través de la moda, la musica, el cinema, i que adoptà uns codis distintius propis respecte a les generacions precedents. Els joves ara comencen a deixar de vestir-se com els seus progenitors, com a signe de canvi i de rebel·lia.

L’estil James Dean crearà tota una moda

També en la postguerra, a les voreres del Sena i els carrers del Barri Llatí, uns altres joves, en unes altres coordenades estilístiques, havien creat i adoptat la seua pròpia moda -una mena d'antimoda- respecte a la del món adult. Era l'estil de la joventut bohèmia i inconformista que tindrà en Juliette Gréco la seua musa i que continuará -amb altres epidermis- en moviments posteriors com a símbol d'aquest esperit inconformista i antimoda. En els primers temps de la Nova Cançó, alguns dels intèrprets més joves encara es miraran en aquest espill existencialista com a uniforme estètic.

Els joves nord-americans adopten els models que arriben des del rock- and-roll i també des del cinema. Un actor com James Dean es converteix de colp, gràcies a la pel-lícula Rebel sense causa (Nicholas Ray, 1955), en un mite per a milions d'adolescents que copien la seua forma de vestir -pantalons vaquers, samarreta blanca, caladora roja. La seua mort violenta acabará per entronitzar-lo en el santuari de les llegendes cinematogràfiques i mites populars. Una icona que entre nosaltres arribà amb retard i ja una mica apagada per culpa de la censura franquista que fins als anys seixanta no n'auto- ritzà l'estrena, entre altres motius per la càrrega de "rebel·lia juvenil" que se suposava que incloia el film. Una altra pel-lícula, titulada entre nosaltres Semilla de maldad ( Blackboard Jungle, Richard Brooks, 1955), i que també ens arribà amb retard, recull per primera vegada a la pantalla, en els títols de crédit, els nous tam-tams rítmics i els sons epifànics del Rock around the clock de Bill Haley. I un missatge aclaridor: els joves tenen la seua vida prò- pia i volen viure-la, encara que s'equivoquen.

One, two, three o'clock, four o'clock rock,

Five, six, seven o'clock, eight o'clock rock,

Nine, ten, eleven o'clock, twelve o'clock rock,

We're gonna rock around the clock tonight.

(Rock around the clock. Lletra: Max C. Freeman. Musica: Jimmy DeKnight)

D'aquest nou escenari es farà ressò, malgrat les prevencions i censures, un nou mitjà que als Estats Units, i després a Europa, competirà amb la ràdio en la difusió dels nous sons, la televisió. Els cantants i grups de rock-and- roll irrompen en la petita pantalla mentre els realitzadors tracten de dissimular la seua energia, la gens indissimulada càrrega sexual, a còpia de plans curts. És la mateixa censura que una década després els administra- dors franquistes imposaran als grups pop en els programes televisius, retallant-ne la imatge, els cabells o el vestuari. Però, tot i les censures dels estaments conservadors, el rock-and-roll acaba per imposar-se no només com a estil musical, sinó com una forma de viure i veure el món, al mateix temps que la industria no desaprofitava l'ocasió i treia bons beneficis.