Carles Gámez Olalla - Al vent. Crònica d'una nova cançó

J. M. Serrat, Georges Brassens i Paco Ibáñez en 1966

Georges Brassens, una referència per a la Nova Cançó

En aquesta Arcàdia melódica somniada pels homes i dones de la futura Nova Cangó comptaven amb referents literaris com l’escriptor Jacques Prévert, que feia servir la seua ploma per a un “subgènere” com la cangó i, a més, que formava parella amb músics de la talla de Josep Kosma. Aquest tàndem serà l’autor de la que acabarà convertint-se en un himne per a tota la generació de la postguerra, Les feuilles mortes, una melodia que estarà més tard entre el primer repertori d’un Raimon encara en fase amateur.

Són aquests autors com Prévert i Kosma, juntament amb altres, els que havien elevat el gènere musical a creació artística mentre es consolidava l’anomenat estil “rive gauche”, amb la seua barreja d’intel-lectualisme i sabor popular, amb intèrprets com Juliette Greco, Mouloujudi, Catherine Sauvage, etc. Un star system que es completava amb noms com Edith Piaf i Yves Montand, que tenien al seu servei compositors i lletristes francesos de primera línia. Piaf, entre altres, gaudirà del geni creatiu de futurs cantautors com George Moustaki o Charles Aznavour. Lletristes com Louis Amade, Pierre Delanoe, Maurice Vidalin, etc., participants d’una llarga tra- jectòria professional, ompliran de contingut literari les melodies d’intèr- prets tan diversos com Gilbert Becaud, Edith Piaf, Serge Regianni, Françoise Hardy, Michel Polnareff, Michel Sardou, etc., dotant la cançó més comercial d’una excel-lent factura lírica. Un model, d’altra banda, que també s’imitarà a la futura Nova Cançó, amb la incorporació al moviment d’escriptors, poetes, dramaturgs, etc. com a lletristes que la dotaran tant de texts originals com d’adaptacions de cançons de moda o d’autor, compo- sicions de comèdies musicals o de jazz, i ara en català.

Edith Piaf, la gran dama de la chanson

Oh! Je voudrais tant que tu te souviennes

des jours heureux où nous etions amis.

en ce temps-là la vie était plus belle,

et le soleil plus brûlant qu’aujourd’hui

les feuilles mortes se ramassent à la pelle

tu vois je n’ai pas oublié.

Les feuilles mortes se ramassent à la pelle,

les souvenirs et les regrets aussi

et le vent du nord les emporte

dans la nuit froide de l’oubli,

tu vois, je n’ai pas oublié

la chanson que tu me chantais...

( Les feuilles mortes. Lletra: Jacques Prévert. Música: Joseph Kosma)

Yves Montand, entre el cinema i la caçó

Johnny Hallyday i Sylvie Vartan en els anys seixanta

Cangons com Les feuilles mortes, La vie en rose o Paris Canaille, per citarne algunes de les més conegudes i transformades en èxits internacionals, resumeixen aquesta convergència en estat de gràcia entre musica, parau- les i interpretació que posiciona la cangó francesa com la nova terra promesa per als nous cantants i autors en estat d’excitació creativa en l’ho- ritzó melòdic internacional. Cap a la fi dels anys cinquanta, un pintor frustrat i pianista de rostre poc agraciat i per acabar-ho d’adobar, d’origen jueu, Serge Gainsbourg, trasbalsarà el gènere “rive gauche” obrint-lo als nous temps que tocaven a la porta de la chanson. La cangó Le Poingonneur des Lilas li serveix de carta de presentació com a autor “a banda” de la chanson que s’havia forjat en la postguerra. Gainsbourg inicia un cami d’insolències literàries i musiques a la carta mentre deixava enrere aquella melodia existencial que li havia servit com a targeta d’embarcament.

Una chanson que molt prompte, a l’inici dels anys seixanta, es va veure sacsejada per l’onada rock capitanejada per una generacio juvenil i noms com els de Johnny Hallyday, Eddy Mitchell, Sylvie Vartan, Claude François, etc. que acabaran per conformar el moviment ye-yé, nom amb què fou batejat pel socioleg Edgar Morin a les pàgines del diari Le Monde, ironitzant amb l’onomatopeia yeah que repeteixen en les cançons els grups anglosaxons. L’onada ye-yé acabará identificant una época, un estil de vida, el consum, l’alliberament dels costums, i també noves estratégies comercials, pel que fa als mitjans de comunicació, la ràdio, les revistes, que durant un bon grapat d’anys marcaran la vida dels adolescents francesos i d’altres països.

Johnny Hallyday i Sylvie Vartan en els anys seixanta

Françoise Hardy fotografiada per Jean-Marie Périer

El primer gran èxit internacional de Françoise Hardy

Entre els nous cantants juvenils que sorgeixen, hi destaca una estilitzada joveneta de rostre melancòlic que es diu Françoise Hardy. El seu primer disc, Tous les garçons et les filles , es converteix en un èxit mundial i es trans-forma en bandera existencial per a tota una nova generació que començava a omplir els carrers.

Tous les garçons et les filles de mon âge

Se promènent dans la rue deux par deux

Tous les garçons et les filles de mon âge

Savent bien ce que c’est qu’être hereux.

Et les yeux dans les yeux,

Et la main dans la main,

Ils s’en vont amoureux

Sans peur du lendemain.

( Tous les garçons et les filles . Lletra: Françoise Hardy. Música: Françoise Hardy i Roger Samyn)

El món semblava que de colp s’havia transformat en un planeta juvenil només apte per als que no havien traspassat la barrera biològica dels vint anys. Aquesta cançó formarà també part de l’equipatge de molts dels companys i companyes d’aules de l’estudiant universitari Ramon Pelegero Sanchis. Una cançó del seu temps protagonitzada per una veu jove com ell. A les Falles de l’any 1964 Raimon coincidirà amb la intèrpret francesa en les vetlades musicals que s’organitzen als diferents paradors fallers.

A l’altra banda de l’Atlàntic, a l’hemisferi sud, un poeta, un cantant i guitarrista i un compositor projectaven la música popular del país cap al futur. El sisme aquesta vegada tenia lloc a la ciutat de Rio de Janeiro i els protagonistes eren, ni més ni menys, que el poeta Vinicius de Moraes, el músic Joao Gilberto i el compositor Antonio Carlos Jobim. A ells s’afegirien altres músics brasilers i finalment el suport, per a la seua eclosió internacional, dels virtuosos de jazz americà. L'invent es va anomenar bossa nova i era una reinterpre- tació via sofisticada i jazzistica del ritme tradicional de la samba. Un nou estil que influiría en tota la generació següent de músics brasilers, Chico Buarque, Caetano Veloso, Gilberto Gil, etc. Com anotava el cantant Caetano Veloso en les seues memories ( Verdad tropical, Salamandra, 2004), el nou "invent" acabará per marcar-lo profundament i el farà revisar el seu gust i la seua trajectòria com a artista.