Carles Gámez Olalla - Al vent. Crònica d'una nova cançó

50 ANYS

AL VENT

CRÒNICAD’UNANOVA CANÇÓ

AGRAÏMENTS

La realització d’aquest llibre no hauria estat possible sense el suport fotogràfic i documental de Jesús Prats, Toni Catany, Pep Puvill, Estudi Juste Calduch, Arxiu José Huguet, Fermí Puig, Núria Feliu, Francesc Vedera (Picap), Pere Pascual i Mas, Josep M.Vileu, Juan José Andani, Francesc Pérez Moragón i la revista Serra d’Or .

© Del text: Carles Gámez Olalla, 2009 © D’aquesta edició: Universitat de València, 2009

Coordinació editorial: Maite Simon Disseny i maquetació: Estudi Àfrica Ramírez

ISBN: 978-84-370-8754-2

CARLES GÁMEZ	50 ANYS AL VENT CRÒNICAD’UNANOVA CANÇÓ

ÍNDEX

PRIMERA PART EL TEMPS D’UNA NOVA CANÇÓ

1. La irrupció de la cançó diversa

2. Cap a una nova sensibilitat

3. Els temps, certament, estaven canviant

4. De la música moderna i altres etiquetes

5. Quan Miramar era el centre del món

6. La revolució del pick-up

7. La Voz de su Amo va parlar… i en català

SEGONA PART AL VENT, LA CANÇÓ DE LES CANÇONS

1. El tren de Sarrià està a punt de partir

2. Tu a Edigsa, jo a Concèntric

3. Els Setze Jutges i el discret encant de la burgesia

4. Una cançó sobre una Vespa

5. Tant de temps que ha passat!

6. Jo singular, nosaltres plural

7. Raimon i Espriu, la parella de l’any

TERCERA PART RAIMON, EL CANT PLURAL

1. Raimon, l’home de moda

2. Amor de vós io en sent més que no en sé

3. La Nova i el naixement de les altres cançons

4. Raimon i Serrat, taules separades

5. Ausiàs March al hit-parade

6. Jo vinc d’un silenci

7. Poemes i cançons

Cronologia

Discografia

Bibliografia

PRIMERA PART

EL TEMPS D’UNA NOVA CANÇÓ

1

La irrupció de la cançó diversa

PENSO CHE UN SOGNO COSÌ NON RITORNI MAI PIÙ

MI DIPINGEVO LE MANI E LA FACCIA DI BLU

POI D’IMPROVVISO VENIVO DAL VENTO RAPITO

E INCOMINCIAVO A VOLARE EN EL CIELO INFINITO

VOLARE, OH, OH OH!

CANTARE, OH, OH, OH, OH !

NEL BLU, DIPINTO DI BLU

FELICE DI STARE LASSÙ

E VOLAVO, VOLAVO FELICE PIÙ IN ALTO DEL SOLE ED

ANCORA PIÙ SU

MENTRE IL MONDO PIAN PIANO SPARIVA LONTANO LAGGIÙ

UNA MUSICA DOLCE SUONAVA SOLTANTO PER ME

VOLARE, OH, OH OH!

CANTARE, OH, OH, OH, OH !

NEL BLU, DIPINTO DI BLU

FELICE DI STARE LASSÙ

Volare Lletra: Franco Migliacci Música: Domenico Modugno

Volare… oh… oh… cantare… oh… oh… oh… Quan en 1958 el cantant de la Pulla, Domenico Modugno, va disparar aquestes paraules des de l’escenari del Teatro Arioston del Festival de Sanremo, sense detectar-ho cap sismògraf, estava a punt de produir-se un terratrèmol musical, l’entrada d’una ventada d’aire fresc en la història italiana, que aniria més enllà del marc melòdic, per esdevenir un fenomen social i de canvi estètic, que acabaria influint en altres territoris més enllà de la barrera transalpina. Modugno guanyava el Festival de Sanremo, un dels esdeveniments que havien conformat la cultura popular italiana de la postguerra, i obria la cançó italiana a nous horitzons. Era el primer tret de sortida cap a una sensibilitat musical més lliure i personal, allunyada de la cotilla sentimental i carrinclona que fins aquell moment cenyia la melodia italiana, amb les cançons apassionades i emfàtiques de Nilla Pizzi, Claudio Villa, Luciano Tajoli i d’altres, lligades a allò que es coneix com la “manera italiana”, o al contrari, de voluntat anecdòtica a l’estil de composicions com Papaveri e Papere i altres cançons de to domèstic. Tot això lligat a una tradició, a manera d’herència musical, amb arrels en la cançó napolitana, l’òpera i la melodia d’origen popular.

Domenico Modugno, a la seua manera, i amb el mèrit literari d’un creador com Franco Migliacci pel que fa a la lletra, donava un gir de 360 graus a la cançó d’aquell moment, posant-li ara l’etiqueta distintiva “d’autor”. La cançó es transformava en un contenidor on paraules i música teixien nous lligams i convergències creatives. Cal assenyalar que en el moment de la seua presentació, al Festival de Sanremo de 1958, Nel blu, dipinto di blu –aquest n’és el vertader titol complet- serà rebuda amb perplexitat, i el mateix director musical del festival, Gorni Kramer, exclama: “Quina bogeria és aquesta cançó? No té estil, no n’hi ha!”

Però si que en tenia, ni més ni menys que l’estil dels nous ritmes, rock, rhythm and blues, i sobretot el tret estilistic que grups com The Platters estaven posant de moda en tot el món. Aquestes eren entre altres les referències de la “revolucionària” composició. Si a això afegim una veu particular, allunyada del “bel canto” de molts dels intèrprets assidus de Sanremo, i un text original, innovador, ple de sensualitat, que invitava a la llibertat, els ingredients no podien deixar el public indiferent. I el public del festival aixi ho va rebre, com la resta del pais. I allò que era més signifi- catiu, va saber comprendre el missatge innovador que duia la cançó. Ara, el duel entre la vella i la nova cançó finalment és decantava cap a aquesta ultima, a l’igual que s’esdevenia -o anava a esdevenir- en altres parts del món. I també, per descomptat, entre nosaltres. Modugno, com en el cas d’altres creadors musicals, aconseguia projectar un estil diferent, que bevia tant de l’antiga tradiciô popular com dels nous ritmes a cavall del rock victoriós. Una sintesi o convergència, al cap i a la fi, entre tradiciô i modernitat, i que serà una de les claus de l’estil -diguem-ne també “revo- lucionari”- i de l’èxit que està a punt de fer explosió amb la veu de Raimon.

Domenico Modugno, el renovador de la cangó italiana

A França, la caçó popular comptava amb una tradició d’autor i d’exqui- sit gust literari que s’enfilava en noms com Charles Trenet, com a referent “patriarcal”, que passava per Georges Brassens, com a renovador -i al mateix temps continuador de l’herència provençal de Trenet-, ara d’un vers liric i insolent, de formes clàssiques i contingut ideològic anarquitzant. Una caçó que es projectava en un creador total, music, lletris- ta i intèrpret, com Jacques Brel, que estarà entre els autors de capçalera d’un altre cantant de la Nova Caçó com Joan Manuel Serrat. Una chanson que conjuga amb èxit les possibilitats d’una composició d’autor i d’a- bast popular i que té en intèrprets com Yves Montand un dels portaveus i en Léo Ferré un dels puntals més vigorosos, que s’obrin camí amb una melodia i lletra d’innegable voluntat poètica. Tots ells, i altres, bons exponents d’un text amb “aspiracions líriques”, que irradiará tota la cangó francófona i que servirà més endavant de referència i terra d’acollida per a la Nova Cangó. L’aplicació de les “virtuts” de la chanson francesa a la cangó autóctona serà el llibre d’estil dels fundadors de la Nova Cangó. El desig de fer de la cangó un vehicle d’expressió literària que sobreeixira dels textos rutinaris i adotzenats de les emissores de ràdio i d’una bona part dels intèrprets.