Carles Gámez Olalla - Al vent. Crònica d'una nova cançó

Charles Aznavour, una fabrica d exits

Només dos anys després del triomf a Sanremo de Volare, de Modugno, a la ciutat de Génova comença a gestar-se el primer front de cantautori. El terme, encunyat per la crítica italiana, és destinât a aquells intérprets que componen i escriuen els seus propis textos i musiques. A la capital de la Liguria -aquest moviment es coneixerá després com l'Escola de Génova- noms com el de Gino Paoli assoliran un gran èxit, i també entre nosaltres, amb la cançó Sapore di sale, manifest de la nova sentimentalitat dels anys seixanta.

Mina, de cantant teenager a diva de la cançó

Sapore di sale, sapore di mare

che hai sulla pelle, che hai sulle labbra

quando esci dall'acqua, e ti vieni a sdraiare

vicino a me, vicino a me.

Sapore di sale, sapore di mare

un gusto un po' amaro di cose perdute,

di cose lasciate lontano da no

dove il mondo è diverso, diverso da qui.

(.Sapore di sale. Lletra i música: Gino Paoli)

Gino Paoli, autor de Sapore di sale

Sergio Endrigo, représentant de l'Escola de Genova

Sergio Endrigo és un altre deis puntáis de la nova i emergent cançó d'autor italiana, un artista que després tendirà ponts entre les riberes del Mediterrani i les costes brasileres. A Endrigo es deu també la recuperació del tema La paloma sobre el poema de Rafael Alberti, que Serrât li "robará". Menys coneguts fora de les fronteres italianes, cal incloure en aquesta avantguarda cantautora noms com els de Bruno Lauzi i Umberto Bindi. Afegim a aquesta llista ligur els d'un Fabrizio De André, que deixarà com a herència una de les obres de referència en l'anomenada sonoritat medi- terrània, Creuza de mar, i sobretot el de Luigi Tenco, autor d'algunes de les peces capitals de la nova cançó italiana com Vedrai Vedrai, Ho capito che ti amo o Mi sono innamorato di te. Tenco protagonitzarà un dels fets que marcaran la historia de la música popular italiana amb el seu suicidi en l'edició del Festival de Sanremo de 1967. Un gest tràgic en protesta per l'eli- minació de la seua cançó, Ciao amore, ciao del certamen.

La solita strada bianca corno il sale il grano da crescere icampi da arare; guardare ogni giorno se piove o c'è il sole per saper se domani si vive o si muore e un bel giorno dire basta e andare via...

(Ciao amore, ciao. Uetra i Música: Luigi Tenco)

Luigi Tenco, crònica negra del Festival de Sanremo

El seu suicidi posava de manifest les dificultáis per part dels creadors joves a l'hora de trencar les inèrcies i muntatges comerciáis d'un festival com el de Sanremo i els seus interessos creats. Un certamen que continuava tançant en l'últim moment les portes a les cançons de formes i continguts més renovadors. Lluny quedaven ja els temps en què Domenico Modugno havia pogut conquistar el primer premi amb un tema de les caractéristiques de Volare. En aqüestes plataformes escèni- ques i de rerefons mercantil, farà també la seua "desfilada" una figura de les caractéristiques de Raimon. Però a diferència de Tenco, a Raimon li acabará somrient la fortuna i eixirà victoriós de la prova. Cal dir també que en un escenari i amb un ambient molt diferent. Una victoria musical, amb aquell primer premi gracies a Se'n va anar, que suposà per a eli un triomf sobre una altra prova més temptadora: una carrera comercial amb ofertes économiques que passa inévitablement per la práctica bilingüis- ta. La carrera d'una vedet comercial.

En aquest panorama italià, cal afegir altres centres musicals a ciutats com Milà i Tori, on també irromp aquesta cançó de voluntat poética, d'herència francesa i també amb referéncies jazzístiques, que amb el pas del temps quedará segellada en dos noms de trajectories molt personals: Enzo Jannacci i Giorgio Gaber. Dos intèrprets que, a contracorrent en molts casos, deixaran cada un des de la seua opció artistica dues de les obres més singulars de la cançó contemporània italiana. En aquest pai- satge del nord cai ubicar també la figura de Paolo Conte, un cantautor "atipie", que després de deixar com a autor èxits per a Adriano Celentano o Patty Pravo, assolirà una carrera internacional com a music i intèrpret, a cavali del swing i el jazz, la chanson i la mateixa tradició italiana. Un triomf internacional on jugará un paper significatiu Lluís Llach, que després de coincidir amb ell en la Rasegna Luigi Tenco de Sanremo, aconse- 11a al seu mànager internacional, Olivier Gluzman, que es faça càrrec d'eli i el presente a París. Llach està segur de la bona acollida del cantant italià entre el public parisene. I no s'enganyarà. Conte debuta amb gran èxit a Paris al Teatre de la Ville i a partir d'aquest moment arrancará la seua carrera internacional.

Són aquests joves cantautors els que introdueixen un contingut innovador i "diferent"-Umberto Eco referint-se a aquesta cançó parla de la "cançó diversa"-, gràcies en part també a una atmosfera més receptiva, que s'obri a aventures culturáis i dona protagonisme i espai a uns intèrprets d'origen culte i intel-lectual. Una recepció en la quai pesa, sense dubte, l'impacte comercial que alguns d'ells i les seues composicions comencen a produir en el public. A la ràdio i a la televisió fan acte d'aparició, amb els seus rostres circumspectes i vestuari antimoda, melodies i paraules que expressen una nova sentimentalitat. Una temàtica i un llenguatge que, sense renunciar a l'expressió poètica, sap captar l'univers quotidià, el llenguatge del carrer, sense aquella retòrica que ha distingit la cançó de postguerra. Uns cantants que ara expressen en primera persona el seu estât d'ànim, alegría o sofriment sentimental, i que prefereixen inspirar-se en l'experiència personal i no en les novel-Ies de color rosa a l'hora de contar el seu malestar. Uns arguments que, com veurem després, també faran seus els intèrprets de la Nova Cançó i la seua "poesia realista".

Quando sei qui con me questa stanza no ha più pareti ma alberi, alberi infiniti.

Quando sei qui vicino a me

questo soffitto viola

no, non esiste più.

Io vedo il cielo sopra noi

che restiamo qui

abbandonati

come se non ci fosse più

niente, più niente al mondo...

(Il cielo en una stanza. Lletra i música: Gino Paoli)

Cançons com II cielo in una stanza de Gino Paoli suposen un gir en els codis amorosos de l'encotillada cançó italiana, i l'obrin a una sexualitat més sincera i poètica pel que fa ais textos. Un fet que entre nosaltres correspondra ais autors i intèrprets de la Nova Cançó, que serán els responsables d'introduir un nou rumb pel que fa a l'argumentari sentimental de la cançó espanyola de l'època. Un Raimon amorós deixarà un missatge tan explicit com Treballaré el ten cos, que malgrat la seua rusticitat, supo- sava tota una declaració de principis carnals. O el Serrât, uns anys després, de Quasi una dona i les seues preferèneies sentimentals per una jove que "encara du mitjons". Raimon expressa inequívocament els seus desitjos de coneixement sexual: "Treballaré el teu cos/ com treballa la terra/ el llaura- dor del meu poble/ amb amor i força". Serrât traspassa els limits de la moral convencional per a contar el seu amor per una adolescent (quasi una dona) que el fa exclamar, sense cap penediment "tant se val, si és pecat". Cantants com Raimon, Guillermina Motta, Enric Barbat, Joan Manuel Serrât, Maria del Mar Bonet i altres traslladen a la cançó l'esperit juvenil i alliberador de l'època, primer fent ús d'una retòrica primària per a arribar després a cotes més altes de lirisme i sinceritat. Amb ells la cançó entrava en la seua fase adulta.