Carles Gámez Olalla - Al vent. Crònica d'una nova cançó

Marlon Brando en The Wild One (Laszlo Benedek, 1954)

Una generació a la recerca de la seua identitat, que acabarà per trobar en el rock-and-roll la seua banda sonora. La banda sonora d'una generació nascuda durant la guerra i els primers anys de la postguerra, que expressava per igual la seua alegria de viure i el seu "mal existencial". Una generació de la qual també formaran part el nucli protagonista de la Cangó, Raimon (1940), Nuria Feliu (1940), Joan Manuel Serrat (1943), Guillermina Motta (1941), Francesc Pi de la Serra (1942), Maria del Mar Bonet (1947) o Lluis Llach (1948) que pertanyen a la generació del rock, tot i que els seus camins musicals agafaran altres vols.

Aquesta explosió juvenil no deixarà indiferents altres sectors i estaments artistics; aixi, un compositor com Leonard Bernstein amb la col-laboració d'un jove lletrista debutant, Stephen Sondheim, capten aquesta ràbia juvenil urbana en el musical West Side Story, que obri les portes al teatre musical contemporani. Els creadors del musical traslladaven l'argument de Romeo i Julieta al Nova York del West Side dels anys cinquanta i donaven al musical el paisatge conflictiu de les bandes juvenils, barrejat amb una insòlita estètica urbana i realista, que commocionà el teatre musical de l'època. La "marca" de rebel·lia i transgressió que assenyala el nou gènere, el rock-and-roll, com a distintiu i pecat original, amb el ball com a moment d'alliberament quasi orgiàstic, farà que aquest siga un ambaixador d'entrada non grata en molts territoris. Un incòmode visitant. Un "element" sospitós de cara a la seua exportació exterior. No tant com els comunistes infiltrats que el senador McCarthy buscava amb lupa per tots els racons de la geografia nord-americana, però sota sospita a causa de la seua imatge "desordenada".

West Side Story durà nous aires al gènere musical

Però, malgrat la quarantena que es vol imposar al "tsunami rock", aquest resulta imparable. A Gran Bretanya, per afinitats òbvies, és acollit ràpida- ment per la classe juvenil i els succedanis d'Elvis Presley es multipliquen, de Cliff Richard a Tommy Steele, d'Adam Faith a Billy Fury. En aquest magma musical rau l'origen de la següent revolució rítmica, ara amb els Beatles com a protagonistes.

França i Itàlia també es preparen per a reciclar i adaptar els sons ultramarins i fer del rock-and-roll un estil "nacional". Amb motiu de l'inici del Tour de França té lloc a París un gran festival musical patrocinat per la revista Salut Les Copains i l'emissora Radio Europe. Al festival actua la plana major de les estrelles juvenils del rock francés, que després es coneixerà com a "generació ye-yé". La cita acull més de tres-cents mil joves, la primera gran concentració juvenil en la França gaullista. La convocatoria és analitzada per alguns com el naixement del nou "estat juvenil" a l'hexàgon tricolor. A Itàlia, la ciutat de Milà, com a gran metròpoli urbana, esdevé la capital del rock made in Italy i el cantant Adriano Celentano, meitat Elvis, meitat Jerry Lewis, és el nou símbol d'aquesta generació crescuda en la nova abundàn- cia de la Itàlia de la Vespa i la Fiat. La Itàlia "impura" de la Democracia Cristiana i els seus socis mutants, sempre atents i vigilants perqué no s'hi produesca en cap moment el temut sorpasso del Partit Comunista. Un país que comença a viure el seu boom economic, reflectit en les comédies agre- dolces de Dino Risi, i on els joves rockers s'atreveixen a envair un territori "sagrat" de la melodia tricolor i el bon gust melòdic com el Festival de Sanremo. En el festival de l'any 1961 Adriano Celentano es presenta amb una ca^ó que sembla escrita per un mecànic de la Ferrari, per la seua velocitat vocal, 24 mila baci. L'amor quedava desmitificat i passat pel cronometre.

Con 24 mila baci

felici corrono le ore,

un giorno splendido, perche'

ogni secondo bacio te.

Con 24 mila baci

oggi saprei perche' l'amore

vuole ogni tanto mille baci,

mille carezze all'ora all'ora

(24 mila baci. Vivarelli / Fulci / Celentano)

El jove rocker interpreta amb furiosos moviments la composició mentre dona l'esquena al public que ompli el teatre del Festival de Sanremo. Un gest insòlit que recull la televisió i veuen milions d'espectadors aquella nit. La RAI trencava un tabú i el rock autòcton passava amb èxit la primera nominació.

Les cangons d'Adriano Celentano, el rock and roll made in Italy, omplin les llistes d'èxits

2

Cap a una nova sensibilitat

A l'Estat espanyol, després d'una llarga postguerra marcada per la cartilla de racionament com a brúixola de Testât emocional i economic del país, a partir dels anys cinquanta comença una lenta recuperació econòmica que es traduirà a la segona meitat de la década en F arribada dels anomenats béns de consum, des dels primers electrodomèstics fins a les noves fibres per a la roba, dels detergents en pois a les cafeteres exprés, etc. I tot això représentât en la figura de l'utilitari com a símbol de promoció social dels nous temps. L'eixida del primer model de la casa SEAT en la zona franca de Barcelona marca aquesta arrancada que es projecta en forma de boom economic. El turisme és el nou maná i amb eli l'arribada d'una tímida apertura pel que fa a l'ordenament moral i l'alliberament dels costums.

En el territori de la música, la fi dels anys cinquanta assenyala un canvi de rumb. En les décades anteriors havien estât hegemonies els estils de pro- cedència ultramarina com el bolero, i ritmes com el mambo i el cha-chachá, que viuen la seua edat daurada a cavali de les dues décades, dels cinquanta i seixanta. I d'altra banda, amb l'imperi de la copla o cançó espanyola que, gracies al cinema, reforça la seua implantació amb un star system protagonitzat per estrelles com Lola Flores, Juanito Valderrama, Carmen Sevilla o Antonio Molina i que continuará, tot passant per una fase d 'aggiornamento, en la década següent.

Augusto Algueró donara un toc de modernitat a la imatge folklórica de Carmen Sevilla

Aquesta hegemonía de la cançó d'arrels andaluses, que compta amb autors notables com la tríade Quintero, León i Quiroga, que han sabut traslladar ais textos la semàntica i simbologia més popular i característica de la poesia de Federico García Lorca, i també del poeta modernista Manuel Machado, viu la seua edat daurada amb intèrprets com la valenciana Conchita Piquer o la sevillana Juanita Reina. Una altra veu, però masculina, la de Miguel de Molina, havia expressat la cara més ambigua i fosca d'algunes d'aquestes composicions, proveïdes ara d'una significativa càrrega de sexualitat dubtosa. En una època de postguerra les cançons havien estât una mena de salvavides o divan psicoanalista instal-lat entre el pati de Hums i el comú. Un bàlsam melodie per acompanyar el dol d'una bona part de les liars espanyoles.