Carles Gámez Olalla - Al vent. Crònica d'una nova cançó

El Dúo Dinámico tradueix a escala espanyola l'esperit més edulcorai i tou de l'energia del rock and roll, i el seu éxit d'alguna manera taponará tem- poralment l'eixida d'altres conjunts de rock més enèrgics, espili d'aquest nou taranná contestatari i insolent que començaven a destil-lar els grups anglosaxons. Tot i això, en algunes de les seues cançons, malgrat aquest "endolciment" de continguts, aconsegueixen afirmar a la seua manera aquest nou estatut juvenil. Una cançó com Quince años tiene mi amor sim- bolitza aquest nou esperit, aquesta voluntat d'independéncia respecte a la generació anterior o fúgida de la tutela paterna, d'aliò que es comença a conèixer com a teenager amb dret per a estimar. Les cançons del Dúo Dinámico trobaran en el tocadiscos la comercialització íntima i en e \ jukebox l'extensió col-lectiva. En el crepuscle de la seua carrera musical, a la fi dels anys seixanta, miren d'adaptar-se ais nous temps canviant de nom, ara Manolo & Ramón, però el seu públic havia passat ja a la rereguarda i les noves cançons del duo havien perdut aquella frescor juvenil. Caldrá esperar la primera gran onada revival al final deis anys setanta -i gracies també a la pellicula Asignatura pendiente de José Luis Garci- perqué tornen a un primer pía, i algún critic comence a parlar d'ells com d'uns "clàssics". I així continúen.

Les revistes juvenils es fan ressò de la nova música

A hard day's night, el debut cinematografíe deis Beatles

A diferencia del Dúo Dinámico, les propostes d'un rock més consistent i vigorós no acabaran de quallar, entre altres raons perqué l'atmosfera general del país, amb un régim dictatorial omnipresent, malgrat una certa relaxació, no animava al desenvolupament d'un moviment musical com el rock. Un estil que comportava com a material adhesiu rebel-lia i contestado, i una gens indissimulada cárrega d'exhibicionisme sexual que, per descomptat, necessitava una barrera sanitària. I així, des deis miradors i centres de poder més conservadors i els seus satél-lits mediàtics s'esten- drà al voltant del rock una mena de cordò preventiu i s'hi privilegiaran, en canvi, les propostes més light i ensucrades.

Malgrat les censures, a les grans capitals, Madrid i Barcelona principalment, comencen a celebrar-se festivals de música juvenil o festivals de "música moderna", per utilitzar la nomenclatura de l'època, que suposen un revul- siu en el panorama del país. Festivals com els del Circo Price de Madrid o el Palau d'Esports de Barcelona testimonien la bona temperatura del rock com a banda sonora juvenil. Però moites d'aquestes manifestacions quedaran en aquests primers temps avortades per l'autoritat governativa, per a tornar a reaparèixer més tard, dins d'un nou ambient social i musical. Haurem d'esperar un interval, a partir de 1964 i 1'arribada del cicló Beatles perqué la música juvenil, primer amb l'etiqueta de moderna, després ye-yé, i finalment amb el genéric de pop, salte totes les barreres i prevencions. Unes prevencions que van estar a punt de prohibir la primera pellicula del grup britànic, A hard day's night -traduïda com Qué noche la de aquel día-, suposem que per les dosis que contenia d'insoléncia i indisciplina juvenil. La llavor que havien posât les primeres i frustrades formacions musicals, ara ja sí, comença a estendre's d'una forma imparable en centenars de grups juvenils de noms pintorescos i cridaners, que sota l'etiqueta de "música moderna" professaven la nova "religió". En un d'aquests grups pioners comença un jove cantant de nom Emilio Baldoví, que més tad, ara ja com a cantant solista, será conegut com a Bruno Lomas, nom artistic amb el qual és batejat per l'empresari Bruno Coquatrix, el totpoderós empresari de l'Olympia, que acuii el cantant i el seu grup, Los Rockeros, durant una temporada a la sala parisenca.

Bruno Lomas, igual que Raimon, també és de Xàtiva, i els primers tempteigs musicals de Fautor d 'Al vent, no estaran lluny d'aquests primitius rockers valencians, encara que acabará décantant-se per altres camins musicals. També un altre futur cantant estrella de la Nova Canço, Joan Manuel Serrât, farà els seus primers passos en aquests primers anys deis seixanta en un grup musical que mai arribará a debutar. Una experiéncia frustrada que, en el seu cas, donà pas a l'inici de la seua trajectòria musical, ara ja com a intèrpret i autor de cançons pròpies, al final de l'any 1964.

Qué noche la de aquel dia (Richard Lester, 1964)

El tema Soul finger animará l'estiu de 1968

Gràcies a l'etiqueta de ye-yé, que els portaveus més conservadors de l'època utilitzen com a acusació per a estigmatitzar tot allò que d'entrada és jove, modem i arriba de fora, que vesteix amb camises de colors i llueix minifaldilles, que desafia amb els seus cabells llargs i serrells vistosos i cro- matisme; així dones, gràcies a aquesta etiqueta ye-yé, la música pop farà

Bruno Lomas i Nuria Feliu a Atenes (1969), amb motiu del seu viatge pel Festival de la Cançó

finalment la seua entrada triomfant. Tot i el seu carácter aparentment epidèrmic, la moda ye-yé actuará d'incentiu per a difondre la nova cultura juvenil que ja és una realitat en Europa. Allò ye-yé va servir de port d'entra- da de nous hàbits i costums molt més profunds que començaren a desen- volupar-se en aquests anys.

Los Pop Tops i el seu vestuari psicodèlic

Los Bravos, Dame un poco de amor (J. M. Forqué, 1967)

A nivell anecdotic assenyalem en aquest panorama de moda la "commo- ció" que, per aquests anys, produeix Tambada d'un cantant com Antoine, símbol epidèrmic d'aliò que s'anomena amb una certa indefinició "cançó protesta", ara de procedència francesa i de factura extravagant. Gràcies a Antoine es posaran de moda les camises d'estampats florals, seguint la moda hippie que arribava des d'Amèrica amb grups com The Byrds o The Mamas and The Papas.

La moda, la publicitat, la cançó, el cinema serán, entre altres, els principals vehicles expressius d'aquesta tendència marcada per l'accent juvenil, que un dels représentants de la promocionada "nueva canción castellana", Manolo Díaz, resumirá en un títol carregat de retòrica -i que podia haver servit com a eslògan del Ministeri d'Informació i Turisme-, "La juventud tiene razón". Més sincera i vitalista serà la proclama biològica d'un Serrât que afirma els seus vint anys i la seua pertinença a un paisatge humà i geogràfic, o el crit raimonià de Diguem no, que defensa l'existència d'un altre món possible i es nega a formar part d'una societat injusta.