Carles Gámez Olalla - Al vent. Crònica d'una nova cançó

La figura cordial de Salvador Escamilla no es lliurarà de les disputes internes de la Nova Cançó i en la "primera guerra lingüística" prendra part, amb earn i ungles, pel bàndol serratià i bilingüe. Una ferida que arribará fins ais nostres dies. Amb motiu de l'homenatge que se li tributa al Palau de la Música Catalana l'any 2002, amb la presèneia dels histories de la Nova Cançó, destacaran entre altres absèneies, la de Raimon i Lluís Llach.

Salvador Escamilla i les cançons del musical Doctor Dolittle

A més de Salvador Escamilla, un altre locutor que donará suport en aquests primers passos de la Nova Cançó, será Joaquín Soler Serrano, també des de Radio Barcelona i amb programes com "El gran show de las 2", que acuii la nova música juvenil. En les ones radiofòniques es viu la "batalla" entre el front melodie, encapçalat per José Guardiola, i els ritmes modems del Dúo Dinámico. És en aquest marc musical on cal remarcar l'aparició d'una manifestaciô de les caractéristiques de la Nova Cançó com a "objecte no identificat". Quan començaren a sonar les primeres cançons de l'huracà Raimon, més d'un oient degué pensar que estava escoltant la banda sonora d'una pellicula de ciència-ficció.

6

La revolució del pick-up

OH, OH, OH, PAPÀ

QUIERO ME COMPRES UN JUKE-BOX

OH, OH, PAPÀ

Lo QUE DESEO ES UN JUKE-BOX

SERÁ UN ADORNO EN NUESTRA CASA, PORQUE EN EL SALÓN HARÁ DE RINCONERA

Cómprame un juke-box Lletra: C. Nicolás Música: Georges Garvarentz Adaptado espanyola de Don Diego

Al final deis anys 1950, la industria discogràfica espanyola es reparteix entre Barcelona i Madrid. A Barcelona hi ha La Voz de su Amo, Regal, Belter, Vergara, Discophon i altres més petites. Aquest panorama, ara, i per primera vegada, comptarà amb una editorial exclusivament dedicada a l'edició en català, Edigsa, a la quai s'afegeix, uns anys després, Concéntric. Tot i que Edigsa i Concéntric reunirán el bloc majoritari de l'edició en català, els altres segells també produiran una discografia catalana, de carácter molt variat i amb un marcat accent comercial. En aquests segells més generalistes hi haurà des de cantants melodies com Salomé, musics veterans com Rudy Ventura, crooners com José Guardiola, o grups del moment com Los Stop, Los 4 de la Torre, etc.

En Belter, un segell que destacará per les seues portades coloristes -de vocació kitsch- i un poderos catàleg de cançó espanyola, farà la seua primera incursió musical una formació de les caractéristiques d'Els 3 Tambors, dins del corrent folk que comença a puntejar i encapçalada pels germans Batiste, Jordi i Albert, que després realitzaran altres incursions artistiques, i Gabriel Jaraba, un altre nom que veurem en diferents pro- jectes. Un cas especial será el del segell Discophon que a través de la sèrie "Inici" -creada per a l'ocasió- editará alguns dels treballs discogràfics de Raimon a primeries dels anys setanta i de Pi de la Serra, quan tots dos deixen 1'editora Edigsa. Ovidi Montllor publicará també una bona part de la seua obra primitiva en aquest segell. D'altra banda, tot i el seu carácter efímer, cal assenyalar -també lligada a Discophon- la sèrie "DDC", una col-leccio de marcat accent cultural dirigida per Salvador Escamilla, ontrobem noms com els del poeta i lletrista Josep Maria Andreu dient les seues cançons, o la futura estrella televisiva dels serials de TV3, Miquel Cors, cantant temes folk i fins i tot un de Dylan, Don't think twice, it's all right {No et capfiquis, ja està fet).

Un cas especial és el del segell, també marcat per la seua trajectòria efímera, Ais Quatre Vents, lligat a l'éditorial Hogar del Libro i que dirigeix Ángel Fàbregas. En Ais Quatre Vents s'editaran els treballs del Grup de Folk i els primers tempteigs musicals del rock català. En aquest segell Jaume Sisa publicará els primers temes com L'home dibuixat i l'àlbum Orgia. Un treball que, amb el Dioptría de Pau Riba, suposa una ruptura estilística tant amb el món domèstic que havien dibuixat els primers Jutges i havia servit de "llibre d'estil", com amb l'univers més ideologie d'autors com Raimon o Pi de la Serra. La pobra acollida del disc obligará el cantant a una retirada temporal mentre cançons com L'home dibuixat començaven a perfilar el seu futur calidoscopi musical i literari. Sisa, a la seua manera, dinamitava el saló-menjador dels Jutges fent servir la metàfora, tan estimada per l'estética raimoniana, ara com a eina surrealista.

L'home dibuixat i Orgia, primers treballs musicals de Jaume Sisa

El desenvolupament de la industria discogràfica en aquests darrers anys cinquanta encara és minoritari i les edicions de discos es mouen en unes xifres modestes. Un panorama que sofrirà una significativa variació amb els primers booms discogràfics i l'esclat de la música juvenil, principal- ment de la mà del Dúo Dinámico. El duo musical que edita els discos en el segell barceloní Emi-Odeon capitalitzarà el mercat discogràfic espanyol en aquests primers anys dels seixanta fins a l'emergència dels conjunts de música pop, com Los Brincos, Los Sirex, Los Mustang, Los Bravos, etc. que prendran el relleu. En aquest marc emergent cal anotar la quantitat encara redüída d'aparells discogràfics en les llars espanyoles. Un luxe reservat només per al gaudi d'una minoría. Assenyalem com a anècdota que Raimon escoltará el seu primer disc, Al vent, en el giradiscos del seu amie Eliseu Climent. Una tendèneia que en la próxima década canviarà signi- ficativament amb l'extensió del pick-up a totes les classes socials. El giradiscos s'implantarà com un dels signes de consum de la classe juvenil que, gracies a la seua incorporació al món del treball, comença ara a fer ús d'una certa independèneia econòmica que es tradueix per primera vegada en l'adquisició de béns de consum, com el pick-up i els discos.

Rudy Ventura i Els de la Torre, représentants de la cara B de la cançó en català

El pick-up, el nou element de consum juvenil

L'edició de discos en català s'havia mantingut amb comptagotes al llarg de la postguerra. A partir dels anys cinquanta comencen a fer acte d'aparició alguns treballs musicals de carácter "regionalista" o "folklorista", discos d'Emili Vendrell, sardanes, i poca cosa més. Una cançó com Per tu ploro -o Rosso- es comptarà entre els hits de la sentimentalitat catalana de l'època. Curiosament, cinquanta anys després molt d'aquest material, ara menystingut o poc eficaç per als plans dels futurs promotors de la Nova Cançó, será profitós per a una veu com la de Marina Rossell, que el farà servir amb noves costures. Són uns temps, en paraules del l'escriptor i pio- ner de la Nova Cançó, Josep Maria Espinàs, "de resurrecció lenta i difícil" pel que fa a la cultura catalana. Mentre els quaranta havien estât els anys de "la supervivència heroica i silenciosa", la década dels anys cinquanta suposarà la projecció d'uns primers signes encoratjadors. Uns punts d'es- perança que abracen l'edició de llibres en català, la creació d'un grup de bail "nacional" com l'Esbart Verdaguer, on trobem noms com els de Jaume Picas i Alexandre Cirici-Pellicer o la posta en escena d'algunes peces de teatre català. Fins i tot hi ha Tintent d'un cinema en català, amb la pellicula El Judas d'Ignacio F. Iquino, que després d'haver sigut rodada en català, veurà com se'n prohibeix la difusió el dia de F estrena.