Carles Gámez Olalla - Al vent. Crònica d'una nova cançó

Aquest fenomen s'explica, d'una banda, pel suport incondicional de la gent, d'un primer cercle de seguidors i militants "patriotes" que anirà eixamplant-se cap a publics més heterogenis, a través d'una infraestructura "cívica" d'ateneus, entitats, clubs, centres catòlics, etc. i més tard de teatres, enveláis, poliesportius, etc. Com recordará Joan Manuel Serrât arran del seu homenatge discografie a la Nova Cançó, "fou la gent la que va fer possible que la Nova Cançó arrelara". I d'altra banda, sens dubte fou clau la capitalitat de Barcelona. La ciutat compta amb cases discogrà- fiques, estudis de gravado, mitjans de comunicado com la ràdio, que gràcies a determináis locutors i cadenes, donará a la Nova Cançó una cobertura providencial en aquests primers temps. Hi ha també diaris i revistes, algunes que es crearan en la mateixa década deis seixanta, que possibiliten la difusió deis intérprets i els discos d'aquesta nova cançó en català. Fins i tot alguns d'ells aconsegueixen un cert estatut estel-lar en les seues cobertes. I tot això per descomptat dins d'un sentiment cada vegada més generalitzat i visible de "reconstrucció nacional" en el quai la Cançó acabará per ser el vaixell insignia.

La televisió, el nou símbol del benestar economic

Arran de l'éxit en el Festival de la Canción del Mediterráneo, quasi un any després Raimon apareix en el programa musical Gran Parada que es realitza des de Madrid. Aquesta será la seua primera i darrera actuació en el canal public al llarg deis anys seixanta. Les aparicions deis cantants de la Nova Cançó estaran marcades per aquest signe d'excepcionalitat. Una "presén- cia anòmala" que contrasta amb l'hegemonia que Barcelona exerceix en la producció de programes musicals. En aquesta capitalitat artística cal destacar el paper d'un home de l'espectacle com Artur Kaps, director artistic d'origen austriac que amb la companyia Los Vieneses s'assenta en els primers anys de la Segona Guerra Mundial a Barcelona, fugint del desastre bèl lic que recorre tot Europa. Els seus espectacles fastuosos i de gust centreeuropeu, sempre amb títols formats -per superstició- per tres paraules -Luces de Viena, Melodías del Danubio, Campanas de Viena, etc.- brillaran en la Barcelona de la postguerra. Un altre nom de l'espectacle i la revista catalana, de gust més parisene i de music-hall, será l'empresari Joaquim Gasa, l'altre referent de l'espectacle musical d'aquells anys que converteix el ParaMel en cita imprescindible de la nit barcelonina.

Els espectacles de Los Vieneses il-luminen l'escena barcelonina

Kaps i els seus eompanys de Los Vieneses passaran de l'escena al nou mitjà televisiu amb programes com "Los Amigos del Lunes", "Noches de sábado", "Luces de noche", etc. que servirán d'aparador per a les grans vedets de l'escena internacional: Marlene Dietrich, Gilbert Becaud, Caterina Valente, Charles Aznavour, Johnny Hallyday, Françoise Hardy, etc. Un repertori musical que mai més es tornará a repetir en el canal televisiu. Artur Kaps participará també en alguns dels litigis de la Nova Cançó i tindrà un paper destacat en tot l'afer Serrat-Eurovisió. Un fet que, de retruc, originará la primera crisi de la Nova Cançó i repercutirá en el seu desenvolupament posterior. L'afer eurovisiu tindrà entre altres repercussions l'eixida d'Edigsa -la discogràfica que havia donat veu als primers "combatents"- de Raimon i Pi de la Serra, que decideixen marxar de l'editora per raons tant de carácter ideologie com artistic. L'afer eurovisiu, a més, tindrà una segona i potser més profunda conseqüéncia: la redefinició d'objectius i fronteres de la cançó en català.

A l'inicial "tot s'ho val" a l'hora de difondre una cançó moderna en català que ha presidit els primers anys, s'hi afegeix ara un component de fidelitat i compromis amb la llengua. Una fidelitat que passava, sense que ho reco- llira cap paper o contracte, per la práctica monolingüe. Aquesta regla mai escrita será un deis cavalls de batalla que durant alguns anys dividirá la cançó en diferents fronts "irreconciliables". Però l'obertura de la "caixa de trons" lingüístics no li correspon en exclusiva a Serrât, sinó a altres can- tants significatius del moviment, com ara Nuria Feliu, que després d'aban- donar Edigsa encetarà una nova etapa a dues bandes, en català i en castellà, en la discogràfica madrilenya Hispavox. D'altra banda, intérprets menys significatius practicaran des d'un primer moment un bilingüisme gens conflictiu que no aixecarà cap ombra de sospita ni de condemna.

Joan Manuel Serrât en un plato televisiu

Frank Joham, l'entreteniment televisiu

La cantant Ella Fitzgerald a l'aéroport del Prat amb Nuria Feliu

No será així amb la figura de Serrât, que a causa de la significado i la projecció popular que va assolir, el seu traspàs lingüístic havia d'estar per força assenyalat per la polèmica. I per a alguns sectors que li havien donat suport va significar una renuncia del cantant a aquells orígens que havia enunciai mentre cantava els seus vint anys.

Mentre la televisió iniciava el seu desenvolupament, la ràdio continua sent el mitjà de comunicació més popular i els seus programes, concursos musicals, festivals en directe, radionovel-les, teatre radiofonie, etc. seguits per una bona part de la poblado. Amb Radio Nacional com l'emissora hegemònica i governamental, i la Cadena SER, com la "parcel-la" privada, el panorama radiofonie no donava per a moites alegries informatives. És aquesta ràdio la que ha estât determinant en la sentimentalitat del país -com abans ho havia estât el cinema- durant algunes décades i que serveix de pont d'entrada ais sons estrangers a partir de la segona meitat dels anys cinquanta. Un desembarcament que va comportar, en paraules de Vázquez Montalbán, "una reforma de les actituds" dins del peculiar paisatge espanyol.

En 1964 comença a emetre's el programa "Radio-Escope" en Radio Barcelona. Al front de l'emissora està Manuel Tarín i Iglesias, un home de tarannà obert i Iliberal, que ha vist amb bons ulls la posada en marxa del moviment musical de la Nova Cançó. El conductor del programa és un jove animador, de verb loquaç i ánimos que es diu Salvador Escamilla, que havia fet els seus primers passos en el món de la interpretació, tot i que acabà decantant-se pel periodisme radiofonie. Amb un vibrant "Bon dia, Catalunya" -les poques paraules que es podien "colar" en un programa radiofonie de l'època- saluda cada dia els seus oients. Aquest programa esdevindrà una plataforma estratègica per ais cantants de la Nova Cançó -i també d'altres estils-, on faran el seu debut Joan Manuel Serrât i La Trinca entre els més coneguts.El mateix Salvador Escamilla acabará per formar part del moviment musical i participar en aquests primers anys en els recitals col-lectius de la Nova Cançó. Escamilla hi aporta el seu perfil de show-man i aconsegueix un repertori eclèctic, on tenen cabuda les versions catalanes de West Side Stoiy, MaiyPoppins o Doctor Dolittle, o els temes de festivals, o fins i tot de carácter protestatari. Representa la nota més cosmopolita que podia oferir la Cançó: els èxits de Broadway traslladats a la normativa fabriana. Des del centre de Miramar de TVE, la figura de Salvador Escamilla també animará la programació infantil deis diumenges amb la gosseta Marilyn, d'Herta Frankel, que esdevé la mascota nacional deis xiquets espanyols de l'època i la Casa de Pepito com a melodia televisiva, molt abans que Gaby, Fofo i Cía. arribaren a Prado del Rey amb les seues pallassades.